divendres, 30 de juny de 2017

Ciutadella, la ciutat més bella


Ahir es va presentar  el llibre Menorca 100x100, i aquest és el text que  he escrit dedicat a la meva ciutat


Ciutadella

Tenc el cor escindit entre la revelació del secret i la gelosia de l’amagatall. Benvingut a la ciutat més preciosa de Menorca. Una de les tres (o quatre) meravelles de l’illa, a saber: l’entorn natural amb les platges i els paratges; el magnífic Port de Maó, sediment de la història; i la vila intramurs de Ciutadella, la petita Florència de les Balears. La quarta meravella és la gent, si triau bé la companyia.

Un viatger atent a la manera antiga d’anar pel món, en descriuria amb ulls esbatanats les meravelles i fixaria amb refinada lírica els passos dels ciutadans pels seus carrers estrets. Tenc el cor escindit perquè les meravelles de la meva ciutat, tot i cantar-les als quatre vents, es veuen abocades als perills comuns dels destins turístics cobejats, perquè el mateix reclam de la bellesa malmet el seu atractiu. Ai la nostàlgia del temps perdut que ens entela la mirada i no ens deixa veure amb claredat allò que s’amaga i allò que just emergeix del nou temps, entre el tumult de gent i d’espais, bigarrats pel passat i per un present precipitat i incert.

Sovint faig la broma als amics que ens visiten, mig acudit mig advertència, que sí que és molt polida Ciutadella, però que no ho diguin gaire. L’encanteri, com en les llegendes, s’arruïna per no entendre’l en la seva profunditat. Com mantenir l’encant? Tan sols que en passar-hi no hi deixem cap altra petja de la nostra visita que no sigui el goig de l’experiència. Estar-s’hi amb cura. Viure-la de forma assossegada talment fóssim la callada substància de les pedres que aixequen la catedral.

Ciutadella es bat entre tradició i modernitat. A la recerca d’un equilibri entre els valors locals singulars i la globalització que tot ho uniformitza. Va ser declarada conjunt històric artístic per la densitat de cases senyorials i d’esglésies. A la ciutat antiga es van succeint les èpoques. Tan prest hom sent la ciutat àrab quan recorre Ses Voltes, com tan prest viu en la ciutat medieval quan trepitja els carrers empedrats dels voltants de la catedral, com tan prest contempla la ciutat vuitcentista quan es planta a la plaça del Born. Però més llocs de visita obligada: el petit port natural, el Pla de Sant Joan vist des de la Muradeta, la serenor del pati de Cal Bisbe, l’animació de la Plaça des Peix on hi ha el mercat, i tants d'altres que ens corprenen.

La ciutat és l’escenari d’una de les festes tradicionals més admirables de la Mediterrània, espectacular, participativa, complexa, arrelada en el temps i en continu canvi i amb un munt de reptes a resoldre. Les festes de Sant Joan són molt estimades arreu perquè tothom hi té cabuda, malgrat la massificació que pateixen.

Si es vol copsar el pols de la ciutat cal fer com les persones que hi viuen, amb els gestos quotidians que donen sentit de pertinença, no tant de visita fugissera sinó d’estada agraïda i pausada. Deixa el cotxe lluny i agafa un ritme lent, a peu o en bicicleta. Recorre els carrers, no només els més cèntrics sinó especialment els més apartats del brogit, com el carrer de Ses Andrones i el de Sant Cristòfol. Quan estiguis cansat, posa’t a ombra i deixa lliscar les hores tot mirant passar la gent en un capvespre intemporal. Para’t en un restaurant i demana la carta local, tria un plat tradicional i tasta la riquesa gastronòmica menorquina. Pren un dia complet per caminar un, dos o tres trams del Camí de Cavalls, que passa pels paratges naturals de Son Saura, Algaiarens, Macarella i d’altres. Quan arribi el fosquet ves a un concert al claustre del Seminari, a l’antic Convent dels Agustins, un espai deliciós on escoltar les notes dels violoncels sota el perfum fresc del llimoner i l’aire especiat del llorer. També pots arribar a les pedreres de s’Hostal, un espai encantat a prop de la ciutat, on a més de contemplar un dels llocs més singulars de l’illa també pots gaudir del festival d’art escènica Pedra Viva: música, dansa, teatre. I visita una sala d’exposicions preciosa, l’església del Socors. Tens encara una altra opció: visitar Son Catlar, i comprovar com un dels poblats de la cultura talaiòtica més complexos i el més gran de Menorca està encara per descobrir en la seva major part. Al Museu Municipal de El Bastió de sa Font et completaran la informació per entendre una mica més la història. Bé, aquestes entre altres coses són les que jo faig i les recoman a qui no coneix la ciutat. Ara que la millor manera d’esbrinar la vida de la ciutat és anar a cal barber i mentre et tallen els cabells fer-li afluixar les intríngulis dels oriünds.

Diuen que els ciutadellencs som exagerats, probablement perquè som gent una mica esvalotada, una mica cridot com tenen fama els italians, que és una manera de dir que som perfectament meridionals: amics de la festa i tanmateix treballadors, de vida al carrer i molt aferrats a la família, seduïts pel gaudi dels sentits i tradicionals alhora. Perquè el lloc és la gent; si no, res no s’explica. Benvingut a Ciutadella, la ciutat més bella.

diumenge, 23 d’abril de 2017

tot paisatge té la seva ànima


Tota ànima té el seu paisatge. El meu és de Punta Nati, farola nova, guiatge en la profunda nit. Mentre la tradició lloa el paisatge de pinars i platges de lluminós esclat, amb els valors colrats d’agradosa tranquil·litat mediterrània, el meu cor s’alçura de la mirada interior d’un paisatge esplèndid de pura nuesa, d’un crit sec, de llum boirosa, austera i avara, carregat del treball de la terra.
 Un paisatge poc amable, tot i la seva força d’atracció per a les ànimes desvalgudes. Qui s’hi passeja cerca pels marges, lluny de les cales del migjorn, pastura per a les postals turístiques. La petitesa familiar de l’illa no troba a Punta Nati el seu mirall de ma. Cap marina, cap foscúria, cap ona suau d’aigua transparent ni dunes de fesomia lleugera ni ombres oloroses de garriga, ni sorres blanques de sucre. Una vasta extensió estranya i llunàtica.


 A l’illa no hi ha natura pura. Tota la terra és un treball, d’esforç mil·lenari d’ordenar l’espai a la mesura de l’home. Tot és paisatge, és a dir, la visió i la intervenció de l’home sobre la terra. Paisatge com a naturalesa humanitzada, conreu de pagès, ordre productiu, aprofitament de cada pam de terreny, trepig constant d’avarques i carreranys obstinat d’afanys i tasques, topografia de quadrícules de parets, toponímia densa de noms comuns i precisos.


 
L’esbós de Punta Nati van ser els escrits de joventut, el motor poemàtic de breus textos enigmàtics. Era l’escriptura com un dibuix d’imatges concretes, gairebé corporals. Retorn ara de nou a aquella escriptura amb el procés invertit: els apunts de Punta Nati són la pintures en un quadern de notes íntimes, un diari personal de minúscules vibracions de l’ull. Ara idò esbós i apunt són la mateixa passió confessada damunt el paper, de línies horitzontals de lletres i de pedres. Punta Natir, Punta d’en Nater, farola última, guiatge profund de nit espantada...


 
M’agrada Punta Nati, la diferencia, la raresa, l’estranya solitud. Quan les paraules s’ofeguen en l’extrem amador de nom nòrdic i asprós, suren les paraules aïllades, qualificatius com auster, pobre, humà, abandonat, ample castigat, obert, historiat, naufragat. M’agrada punta nati perquè contradiu la imatge embafosa del tòpic turístic. Allí  sempre hi haurà una memòria més fonda, un indret que no es conforma amb la mirada fugissera d’una visita ràpida. Res no parla amb l’estrany esporàdic. El costum demana la confidència, el relat íntim apareix sencer amb la insistència.

 
Fruit d’una emoció constant i continguda, Punta Nati es mostra tot ple de presència latent malgrat ser alhora tan despullat perquè és un paisatge que acumula sofriment i tristesa  amb un punt de llarga desesperació, perquè darrera la majestuositat de la seva grandesa, hi alena la mort. A cada racó s’amaga la tenacitat del pagès per domesticar el tros de  camp rocós, amb una absoluta fe pel possible, amb la raó sorprenent de l’inefable que cerca explicació.


 
Tenc la visió particular com la tenen els meus amics que s’hi paisatgen. En qualsevol cas tradueixen l’amor a l’indret, la impressió subjectiva de cada cor que l’acompanya, amb un sentit emocionat de l’empatia, la simpatia d’una sentiment, la lectura d’un coster retallat a la mar. Diuen els informes que va ser el darrer far construït a l’illa, per aquest motiu va rebre el nom de farola Nova, i explica la tragèdia imantada de naufragis successius. Com la costa de la mort a la menorquina, els records dels vilatans encara relaten detalls impensables d’un desastre marítim, el del vapor General Chanzy.

 
Entre la tendresa  i la tristesa, un còctel habitual de les begudes humanes. La mateixa atracció que suscita una austeritat rica, la mateixa admiració pel savi pobre de pertinences i tanmateix ric de les experiències més interiors. L’abisme atrau, l’inconegut estira, el sinistre toca les cordes fondes de l’ànim. El cap de Punta Nati, pàtria incompresa, senzilla planura, mirada astorada, atenta, refugi per a persones malmeses per l’abundància.


 
Atent a aquest amor, l’esbós i l’apunt maldaran de fer una mica més humà el paisatge recitat, sense concessions però afectuós, evident i difuminat al mateix temps, que traspuï la solitud extrema i l’atmosfera neta, la pelada geografia d’una terra eixuta, esmaperduda i exprimida, d’una regularitat gairebé geomètrica, de llunyanes distàncies i amb properes sintonies de línies tènues, de color d’aura, plata grisa, coure antic, pàtina amiga del temps.


 
Cal posseir la visió propera d’un horitzó de tanques, l’estructura lúcida d’un laberint de parets seques amb l’ordre clarivident de ponts i barraques, d’un talaiot encimat amb tombes antigues al peu, els murs ciclopis... Cal posseir la visió tel·lúrica de pells superposades, l’ordre mineral, l’escassa vegetació menuda arrecerada als enfonys de les roques. Els records, la mirada atònita d’en Gustau arran de la mort de l’amic Conrado.



Amb l’aspecte d’una llegenda angoixada, revestida amb l’equilibri tonal de les coloracions vibrades d’un pont gris, emana una plàcida calma sobrevinguda després d’una tempesta infernal. Punta Nati ets tu, deia el poeta fa temps quan encara no havia escoltat el final de la llegenda. Es fa dur d’escoltar, però és agradable de veure com la plàstica càlida d’un cos gastat en les batalles. Rere l’última penya s’amaga el blau d’una fredor abissal.

 
El tramat  de paret seca, quasi infinita, incomprensible melodia d’un pentagrama. La tramuntana asseca tota vida, no creix més que l’emblemàtica planta minsa, socarrells i tapereres. Una plàstica de la nuesa, pocs recursos, cap anècdota. Una plàstica d’aproximació abstracta, d’estructura horitzontal, una planícia coronada de llum imponent.  La terra prima, esgotada, de textura ruda com les mans de llaurador, callades, un codolar de temps i d’esforç. L’aire lluminós i net, harmonia ocre, llunyana presència de la mar. Paisatge sense figura i amb moltes mirades.