Catalanitat vs Catalafonia vs Catalanisme

Catalanofonia vs. Catalanisme vs. Catalanitat

Francesc Florit. Acció Cultural de Menorca

Espesses vegades sentim demanar disculpes dels nostres interlocutors perquè no parlen bé un idioma que han après. “Sorry, my english is very bad”. O bé se sol recriminar quan una persona té un marcat accent català quan parla castellà o un marcat accent castellà quan parla català. És cert que quan s’aprèn una llengua i s’és capaç d’adoptar no només la precisió lèxica i la varietat, els modismes i la complexitat sintàctica sinó també la fonètica matisada d’un parlant local, és per congratular-se i donar-li la més sincera enhorabona perquè la cosa no resulta gens fàcil, especialment si has après la llengua altra passats els 12 anys. Perquè passats els 12 anys, l’adopció de la fonètica exacta és gairebé impossible, diuen els experts.

Ara bé, no els podem demanar el mateix grau de competència a un cambrer que a un periodista, per exemple. Que el cambrer tengui accent castellà quan s’adreça amb esforç a parlar català no és ni de molt cap problema, ans al contrari és una benedicció, ja que allò que resulta important en aquest cas és l’actitud de la persona i per tant la seva disponibilitat a aprendre, a millorar, a entendre la situació sociolingüística en què viu i sobretot compartir la llengua que és pròpia de la terra on treballa. Fantàstic. Dic jo que aquest cambrer no perdi el seu accent perquè per mi no és un inconvenient sinó un indicador de qui és i no té per què renunciar-hi. Forma part de la riquesa i de la diversitat de la nostra realitat comunicativa a Menorca. En canvi, si un locutor de ràdio o televisió no és capaç de pronunciar la fricativa palatal sonora de paraules com “ajuda”, i pronuncia “aiuda”, aleshores açò per mi resulta injustificat i injustificable. És un professional de la comunicació i per tant ha d’aprendre a parlar correctament, independentment de la llengua personal pròpia o habitual o llengua 1.

És evident que la llengua o les llengües ens identifiquen. També ens identifiquen els accents i els mils matisos que assenyalen la particular manera personal d’expressar-se, l’idiolecte. Que cadascú tengui el seu, el mantengui i el disfruti. Al centre de salut del Canal Salt hi ha dues metgesses. Una és gallega i l’altra no sé d’on deu provenir però té la fesomia d’una dona de la Índia, de pell bruna, cabells molt morenos, baixeta i guapa. La gallega no em va deixar parlar en català, perquè segons les seves paraules “si cada uno hablara su llengua no se entendería nadie”. Vaig complaure la doctora perquè tenia el meu genoll amb prou mal i la meva militància lingüística té els seus límits, naturalment. L’altra doctora baixeta i morena em va atendre a urgències i em va parlar en un català molt entenedor, de la qual cosa em vaig alegrar atesa la meva militància, i li ho vaig agrair sincerament. Em va respondre que tan sols el sabia parlar “una miqueta”, però suficient, vaig pensar jo, perquè donés a entendre que respectava la llengua pròpia d’on treballava i s’hi esforçava a aprendre-la. Enhorabona.

Cas molt diferent d’un metge que segons notícies de El Mundo vol abandonar Mallorca “por la exigencia del catalán”. L’oftalmòleg Jorge Skibinsky, argentí, treballa a l’hospital d’Inca com a interí d’ençà fa 18 anys. Diu que també parla francès i anglès i que ha après el mallorquí del carrer. Però no està disposat a treure un títol de català per fer-se metge titular. Una llàstima. El seu col·lega Manuel de Timoteo, delegat balear de la Societat Espanyola d’Oftalmologia, assegura que “algunos [medicos] prefieren aprender francès e inglés y marchar a vivir a Francia o Inglaterra donde cobraran el triple”. És una opció. Però per què volen aprendre qualsevol altra llengua que no sigui el català? Sota la resposta a aquesta pregunta hi ha un prejudici d’identitat.

Caldria aclarir que catalanofonia no és catalanitat, ni manco catalanisme. Aprendre i dominar la llengua pròpia d’un país no implica necessàriament combregar amb les idees de defensa d’una identitat nacional, ni ser-ne o sentir-s’hi. Parlar català a la consulta del Canal Salat no converteix les persones en catalanistes, de la mateixa manera que parlar castellà no et converteix en espanyolista. La metgessa morena segur que no és catalanista, però és educada i intel·ligent.

Miquel Àngel Pradilla proposa el terme catalanofonia per referir-se a una comunitat lingüística catalana que en ple segle XXI malda per aconseguir la normalitat. Pradilla es qüestiona si aquesta catalanofonia, que està escapçada administrativament i desconnectada mediàticament, viu com una veritable comunitat lingüística. A l’hora de recrear aquesta comunitat, Pradilla recomana defugir els criteris identitaris, que només són garantia de conflictes, i centrar-se més en interessos reals al voltant de la llengua que ajudin a crear vincles. Amb tot, no es pot defugir la complexitat de les coses complexes.