dimarts, 16 de febrer del 2016

Esperança, desesperança

Tot  abraçat d'esperança, tot envoltat de desesperança, retrec ara els dos poemes que aleshores vaig escriure:


Inventari primer


Parlen les pedres el seu pes de gràcia.
La font sempre riu amb un fil de plata.
No hi ha res tancat, tot despunta ara,
com la figa dolça, la magrana oberta,
el llavi molsut, el pler de l’espatla.
Què us puc dir més de la pluja fina?
Verdegen els camps per valls i muntanyes,
quan tot és ben xop, sentim molt estranyes
la llum del matí, la dansa de l’aire,
una densa flaire de terra mullada,
misteri de vida, veler de mar ampla.
Què més us puc dir de la veu alada
si tenc la vinjola posada als meus dits,
festa dels sentits, goig de la mirada,
sentir-te tan prop, no demanar gaire,
prendre un glop de vi, conversar amb l’amic,
encendre el foc de records i projectes,
dibuixar la corba vibrant del desig.
Què més us puc dir d’un arbre fruiter
si tota cançó s’enfila a la branca,
com sembrar un amor i collir-ne d’altres.
Passen les hores, els dies s’emporten
les ombres lleugeres de cada vesprada.
Què puc dir-vos més de coses que importen?
Que un tel de claror s’aixeca a l’albada.





 Inventari darrer


Callen les pedres el seu pes feixuc
i la bardissa xiscla de verd esclatat.
La font que no plora s’asseca aviat
per més que el capvespe s’abrigui de blau.
No sé d’on em ve aquest viure cansat,
si les taronges brillen i el vent va dansant.
S’atura un instant l’alè de l’hivern
quan el cos pateix, ferit d’un greu mal,
va esquivant esculls, van palpant els ulls.
Toquen les campanes l’hora de la sal.
No sé on aniré amb un corb de pena,
si encara sent cantar l’alosa de la nit.
Qui vetla els malalts, qui recorda els difunts,
qui mai no ha sofert consol i neguit junts.
Tanca l’horitzó un estol de planys,
un cruixir de dol, un gebrat capot.
No sé què en faré de la claror de mar
que prenc com a hoste endins del meu pit.
A l’hort ja ha florit l’espígol menut,
així un violí esqueixa el matí.
Passa un cavall i un altre i un altre
com una cadena de foscos timbals
m’arriba la mort sense demanar-la.
No sé què en serà del tapís de llum.
No sé què en faré, no sé on aniré.