divendres, 19 de juny del 2015

Carta als alumnes en acabar el curs



Heu arribat en un final d'etapa important per a les vostres vides. Com a grup heu passat moltes hores junts i a partir d'ara cadascun de vosaltres emprendreu camins diferents. Ja us consideram persones adultes, almenys amb dret a la feina, encara que de feina n'hi ha ben poca. I per açò mateix us recoman que continueu la vostra formació.
Ara és un bon moment per fer una aturada i pensar amb calma el futur. La societat que us ha tocat de viure és molt complexa i plena d'incerteses. Haureu d'aprendre de moure's entre aquesta complexitat i aquesta incertesa, però açò mateix us fa lliures. Tot passa molt ràpid i convé de trobar els espais de tranquil·litat per reflexionar i decidir.
És molt probable que no us haurem donat la millor educació que mereixeu, però podeu estar segurs que els profes fan tan bé com poden la seva feina, i és una feina ben difícil. És una llàstima que el nostre país no tengui l'educació com una de les prioritats polítiques. Com sabeu hem tingut un curs difícil, carregat de contratemps. Ha estat un curs en el qual els professors i també els pares hem lluitat per una educació de qualitat, per a tothom, i arrelada a la nostra terra, una educació que no bandegi el català, la nostra llengua estimada. Amb tot, jo crec que heu après a entendre una mica millor el món, a expressar una mica millor el vostre pensament, i a ser una mica millor del que sou. Pel que fa a la meva matèria, sabeu que el domini d'una llengua es fa al llarg de tota la vida i que és l'eina que ens identifica com a humans. Esper que entre tots els professors us hem despertat el gust per aprendre.
Jo també he estat alumne i sé que, com totes les coses, ser alumne té les seves servituds i les seves recompenses. Una de les recompenses més polides és que a l'institut fas les amistats que et solen acompanyar durant tota la vida. L'amistat és un valor molt especial que s'ha de regar perquè sigui viu i doni fruits.
En aquesta nova etapa que iniciau us desig sobretot tres coses, les tres coses que crec que són les potes d'un tamboret en el qual la vida s'asseu segura i té sentit: la salut, la solidaritat i la sostenibilitat. És a dir amb altres paraules: portau una vida alegre i dinàmica, plena de salut, teniu present sempre l'altre, que desenvolupeu l'empatia amb les altres persones i deixeu la Terra en condicions perquè tothom, també els vostres fills i els vostres néts puguin viure en aquest planeta amb harmonia amb la natura, de la qual formam part i a la qual ho devem tot. També ho podria dir amb una sola paraula: sigueu feliços amb els altres i amb la natura.
Ser feliç vol dir sobretot compartir la vida, conviure-la, amb plenitud. També vindran temps dolents i moments crítics i per a aquests moments cal que hi poseu dues coses: intel·ligència i imaginació. Són dues capacitats que van molt lligades encara que no ho sembli. Haureu de ser capaços de resoldre els problemes i per fer açò haureu de ser tenaços, persistents, lluitadors, incansables. Us haureu d'esforçar, posau la vostra formació al servei de la comunitat.
Vosaltres heu nascut en una país democràtic. Jo no hi vaig néixer. Però que hi hagueu nascut no vol dir que tinguem la democràcia assegurada, perquè viure amb llibertats reconegudes és com l'amistat, s'ha de cuidar, s'ha d'alimentar. La democràcia també és una planta delicada que necessita la cura i la regada de cada dia. Us dic açò perquè crec que heu de ser conscients que tots els drets han estat conquistats amb la lluita de la gent del carrer. Que res no és regalat. Que el món el feim entre tots i entre tots l'hem de fer millor, més habitable.
Deia un savi que la màxima expressió de la intel·ligència humana és la bondat. Si hem vingut al món a gaudir de la vida, la vida reclama bondat per part de tothom i així asseguram que tothom pugui aspirar a una vida digna, açò és el més intel·ligent que podem fer. Res més. Que els anys us sigui dolços i ben aprofitats. I alimentau-vos bé, tant pel cos com per l'esperit: aneu al cine, al teatre, llegiu llibres (una horeta cada dia), escoltau música, practicau l'art de la bona conversa, passegeu o feis una llarga caminada pel Camí de Cavalls, trobau-vos amb els amics a la platja, celebrau la família, cuinau un bon plat, ajudau amb les feines de ca vostra, cantau i somrigueu a les adversitats.I si feis qualque feina, posau-hi l'atenció perquè sigui una feina ben feta de la qual us sentiu orgullosos, encara que sigui una feina de poca importància. Bon final de curs i bon estiu. El vostre profe de català.

divendres, 5 de juny del 2015

La lliçó de l'espai públic



M'encanten els supermercats i no perquè m'agradi comprar-hi. Hi vaig quan en tenc la necessitat i punt. M'encanten pel mateix motiu que m'encanta per exemple l'escola, o com m'encanta el centre d'assistència geriàtrica o com m'encanta l'hospital. Per què em poden encantar llocs tan diferents? Perquè tots aquests llocs comparteixen una mateixa condició: són espais públics. Són àgores necessàries per aprendre a conviure.

Al supermercat, a l'escola, al geriàtric, a l'hospital, i també al cinema, al camp de futbol, a l'església, i a altres llocs on la gent es troba participant de la vida comuna, les persones es relacionen independentment de la seva situació social. En aquests llocs hi ha rics i pobres, d'esquerres i de dretes, d'aquí i de fora, metges, senyores i malanats, jubilats, ninis, subcontractats, aturats i afortunats. Tots aquests indrets ensenyen molt, no només com som tots i cadascun de nosaltres com a animals socials, sinó també com interactuam. Els espais públics són centres d'aprenentatge de la ciutadania. Llocs d'una importància decisiva per a l'exercici de la democràcia. Tant és així que jo diria que la prioritat de l'administració pública és açò mateix, afavorir, millorar, incentivar i crear llocs de trobada pública. Una bona gestió política és idò aquella que l'urbanisme i l'ordenació del territori regula tota la resta de les activitats.

Les festes i les tradicions exerceixen igualment la funció que fa l'espai públic, repetesc, aprendre a conviure. I una altra de les instàncies que fa possible la democràcia és l'educació pública. Es diu que sense escola avui seria prou impensable l'organització social i política que tenim. Així, la primera funció de l'escola és socialitzar. La paraula pot sonar una mica antiquada, fins i tot a alguns els remetrà al comunisme soviètic de dramàtic record. Aprendre a estar amb els altres diferents i diversos tan sols es pot dur a terme a través del contacte. Si aprendre a parlar s'aprèn parlant, aprendre a conviure s'aprèn convivint.

Aquest mateix fet es pot comprovar en l'àmbit familiar. Els fills de les famílies nombroses, obligats per necessitat a compartir les coses, els espais i els afectes, aprenen de forma més ràpida i natural a ser més tolerants, a mostrar-se més generosos i a acceptar millor la discòrdia i el conflicte i, de retop a aplicar-se en la negociació i a trobar punts de consens. És un aprenentatge necessari per a la supervivència. Els fills únics solen tenir més dificultats, en general, amb aquestes competències. Perquè com deia Pablo Neruda, «no es bueno que el hombre esté solo».

Tot plegat he pensat que el nou cicle polític que sembla inaugurar-se arran de les passades eleccions, ara que parlen de consensuar acords de govern, i més enllà de les concrecions a què arribin els partits d'esquerres que volen pactar, tindrà com a prioritat protegir i propiciar l'espai públic, allí on ens feim ciutadans: l'escola, l'hospital, el geriàtric, la plaça i el territori. Ben mirat, els nou govern d'esquerres que surten als ajuntaments, als consells insulars i al Parlament tindran una primera feina que consistirà a restablir la dignitat i la qualitat dels serveis públics que el govern de Bauzá ha tant malmès. I açò tant en un sentit físic com abstracte. En el sentit físic vol dir recuperar la gestió pública de molts serveis que han estat «cedits» a negocis privats. En un sentit abstracte vol dir (re)establir vies de participació col·lectiva que fins ara han estat tallats. Aquesta nova manera ha d'apoderar la gent i fer-la corresponsable dels serveis i dels espais públics.

Finalment, en la base d'aquesta recuperació de l'espai públic, hi ha l'escola pública, de tothom i per a tothom. Després de sentir durant dècades, tant a governs d'esquerres com de dretes, que la prioritat seria l'Educació, ara ja seria hora que aquestes promeses no quedessin en paraules i es transformessin en fets. L'escola és una eina de transformació social, molt sensible, on aprenem els valors que ens salven: la convivència, la solidaritat, la sensibilitat, el coneixement i l'exercici de la democràcia. Perquè només en la confluència d'allò que compartim hi ha la sortida.

dilluns, 1 de juny del 2015

La festa interpretada


La festa interpretada

Estimam molt les festes de Sant Joan. Perquè Sant Joan de Ciutadella enamora. I tanmateix, a vegades sembla que tenim el nostre amor abandonat. Diria que el costum ens ha matat l'atenció. Tot i que pot semblar impertinent, crec que les festes tan estimades de Sant Joan han quedat relegades a l'espectacle. Un espectacle que s'ha menjat altres aspectes tant o més importants. La cara més vistosa ha tapat qüestions essencials que han quedat marginades. De fet ens estimam tant les festes que no hem estat capaços de contenir-ne els perills avui evidents, ni tampoc hem sabut crear les eines adequades perquè Sant Joan sigui al lloc que correspondria a una manifestació patrimonial tan especial i valuosa. Només des del coneixement profund es pot estimar de veres. Si una de les nostres manifestacions resulta peculiar i ens singularitza, convindria idò de potenciar-ne els valors. Per açò la primera cosa és estudiar-la, llavors interpretar-la i regular la seva difusió perquè no en perdi la personalitat. I aquestes són actuacions que hem deixat massa de banda. Tres són els exemples que demostren aquest fet. Primer que no es potencien les recerques científiques. Segon que després de més de tres dècades de parlar-ne no s'ha iniciat un projecte museogràfic de la festa. Tercer, que els òrgans regidors (ajuntament, junta municipal, voluntariat) s'han vist desbordats per l'evolució i la realitat actual, fins arribar a acumular uns problemes que fa anys que s'arrosseguen.

La bibliografia sobre la festa és abundosa, però molt repetitiva de treballs anteriors i es limita, en la majoria dels casos, a la descripció. Especialment s'ha tractat l'origen de la festa en diverses recerques històriques. Poques són les aproximacions antropològiques posades al dia i, en fi, no tenim estudis d'interpretació. Certament que s'han editat moltes revistes, especials de Sant Joan com aquest que teniu a les mans, força interessants i tanmateix insuficients. La historiografia santjoanera comença molt tard, cap als anys 60, i poques són les ocasions que s'avanci en el seu coneixement. A excepció d'alguns períodes molt acotats, tot fa pensar que allò fixat per Josep Pons Lluch en els seus diversos treballs no ha estat ampliat, rebatut, matisat... amb noves recerques. Podem afirmar que el gran llibre sobre les festes de Sant Joan encara resta per fer. Un llibre que vagi més enllà de la descripció amb abundós material gràfic i penetri en la visió integral: representació i interpretació, valoració i referències, contextualització i derivacions socioculturals... des de diversos punts de vista, no només l'històric sinó també l'antropològic, el patrimonial, el cultural, el literari, el musical, etc. Les Festes de Sant Joan reclamen una atenció més seriosa en la recerca.

Igualment important seria crear un centre d'interpretació de la festa en el qual tengui cabuda la història i l'actualitat d'una de les festes amb més vitalitat de la Mediterrània. Can Saura era el lloc que inicialment estava destinat per a aquest centre. Sembla mentida que encara no sigui una realitat. En qualsevol ciutat que tinguessin un tresor similar no escatimarien esforços i recursos. Arreu del món hi ha centres d'interpretació en el qual es mostra les manifestacions culturals que singularitzen aquell lloc. Les festes de Sant Joan, lloades arreu, no té ni un museu. En aquest sentit no hem dut una política de conservació de materials etnogràfics ni tampoc, que jo sàpiga, no s'ha fet un banc de dades gràfiques i sonores. Com a mínim hauríem de disposar d'un web oficial més complet del que hi ha.

El poc tracte que hem tingut amb la pròpia festa ha fet que s'hagin desenvolupat fins a la deformació continguts marginals fins a fer-se un problema. Així la festa per a molts, i no només per a alguns visitants de fora, s'ha convertit en una trobada de «macrobotellón». La crida pel negoci i la publicitat poc rigorosa ha donat lloc a una massificació que ara resulta difícil de controlar. I açò ha repercutit en moltes d'altres qüestions, com per exemple un horari desbaratat. A poc a poc la festa també ha anat marginant sectors de la població com els infants i els vells, els més vulnerables. És evident que la junta municipal de Sant Joan s'ha de reinventar, perquè s'ha mostrat poc operativa. Seria bo que es constituís una entitat autònoma amb pressupost assignat i que fos l'autèntic organ rector de les festes, amb representativitat i participació. Des de l'administració pública i, també des de la iniciativa cívica, cal incentivar el coneixement de la festa, la participació de la ciutadania en la gestió de la festa des dels òrgans constituïts i el control de la marca i la seva difusió. Els òrgans de gestió haurien de disposar d'un pressupost raonable, que ara sembla insuficient.

Estimar la festa vol dir organitzar els seus continguts perquè sigui conegut de forma autèntica i així evitar la deriva a la deformació a què assistim avui. Estimar la festa vol dir estudiar-la i difondre aquest coneixement des d'una perspectiva professional, rigorosa. Estimar la festa vol dir entendre-la en el seu context. Tenim exemples magnífics que ens poden inspirar. Cal viatjar arreu d'Europa i veure com són tractades les festes singulars com les de Ciutadella, com es crea un centre d'interpretació, com s'incentiva l'estudi, com es gestionen els problemes. Cal moure's.