dijous, 29 de gener del 2015

Una anàlisi rigorosa de l'educació


Una anàlisi rigorosa de l'educació
Francesc Florit Nin


Dijous 29 de gener es presenta al Cercle Artístic de Ciutadella l'Anuari de l'Educació de les Illes Balears 2014. Es tracta d'un informe llarg i rigorós sobre l'estat de l'educació en aquesta part del món, elaborat pel Grup d'Investigació i Formació Educativa i Social de la UIB i editat per la Fundació Guillem Cifre de Colonya. Ambdues institucions presten un servei impagable a la societat de les illes, especialment a la comunitat educativa. La publicació, disponible gratuïtament a la Xarxa, recull el batec, els problemes i les propostes de l'escola i per a l'escola. D'ençà ja fa onze anys que es publica i jo diria que mai no ha tingut un reflex en les polítiques educatives dels diferents governs. Mereix la pena de tenir-lo més en compte, entre moltes altres raons perquè és la veu i el cap dels professionals de l'educació, de pedagogs i de mestres, que coneixen com cap altra quina és la realitat i quins són els reptes de l'educació de les Balears.

L'Anuari del 2014 fa un repàs a una legislatura qualificada de convulsa amb una mirada crítica sobre la política educativa del govern de José Ramón Bauzá. Amb tot també s'hi aporten experiències d'èxit escolar i indicadors igualment positius, com són alguns programes que funcionen amb bons resultats. Certament que nostra educació està sota mínims, amb greus problemes, molts de tipus estructurals, de llarga durada i provocats sobretot pel model socioeconòmic assignat a les Illes del turisme de masses. Altres problemes són més circumstancials provocats per decisions errònies i matusseres.

L'Anuari dóna dades empíriques, que van més enllà de les opinions i les interpretacions que generen. Són indicadors contundents, inapel·lables i inqüestionables. Per exemple que a les Balears tenim més de 1000 professors menys d'ençà fa dos anys. Les beques destinades a educació no universitària són inferiors a la mitjana estatal, tot i tenir un dels índexs més alts de pobresa. La despesa en educació pública ha caigut un -17,6 % entre el 2009 i el 2012, xifra que representa la retallada més greu de tot l'Estat espanyol. La inversió en educació respecte del PIB ha estat a les Illes del 2.78 %, per sota de la mitjana estatal. La despesa pública total en educació va suposar un 20.1 % dels pressupostos, també per sota de la mitjana de les Comunitats Autònomes. És a dir que tothom ha invertit més que Bauzá, quan va prometre que la seva legislatura seria la de les autopistes de l'educació. En fi, per no allargar més els exemples d'una gestió nefasta direm que gairebé tots els indicadors són desfavorables en el diagnòstic.

No sé si les autoritats educatives actuals es dignaran a assistir a la presentació de l'Anuari, però farien bé d'escoltar. Fins ara no hi han al·ludit, sinó que més aviat l'han eludit, tot i que soni tan igual. A mi em fa l'efecte que no s'hi refereixen, no s'hi postulen, com si no existís, pel simple fet que és una bufetada a la seva gestió. I malgrat la necessitat de conèixer a fons la situació conflictiva a què han sotmès els centres escolars, no han fet cas a les recomanacions dels experts. Tenim urgències a resoldre i només es pot fer amb una anàlisi rigorosa, amb fonaments i opinions contrastades, per defugir un dels mals d'alguns polítics que es dediquen a difamar i a estendre prejudicis ideològics que fan molt de mal i que no ajuden per res a la millora de l'educació.

Fa més de dos anys que es reclama un pacte educatiu. Es va iniciar des de Menorca i s'ha estès per totes les illes un moviment liderat pels sectors implicats en l'educació, estudiants, professors, associacions de pares i mares... a excepció de la classe política, la més decisiva. Tota aquesta experiència s'ha d'aprofitar per dur a terme un acord que superi les diferències partidistes. Ara en tenim l'oportunitat i em sembla que l'Anuari és un instrument de treball molt a tenir en compte.

Vivim temps de canvis profunds, de modificacions de normatives i d'aprovació de lleis noves. A l'Anuari es fa una dissecció de la LOMCE (LOMQE en català) pel que suposa del rerefons polític en l'àmbit educatiu. El títol que el director de la publicació, el Dr. Martí X. March posa al seu estudi és prou clarificador: «De la LOMCE al TIL: cap a la consolidació d'un model productiu de baixa qualificació, d'un model social desigual i d'un model educatiu elitista». No és aquest el model que volem, sinó més tost tot el contrari.

dijous, 15 de gener del 2015

L'himne nacional nostrat

Per un himne nacional

D'aquí dos dies serà Sant Antoni Gloriós, patró de Menorca. D'ençà fa uns pocs anys es va declarar Diada de l'illa. Quan governa l'esquerra més o menys nacionalista l'anomenen Dia Nacional, igual que totes les altres Nacions estat d'Europa, faltaria més. Tenim diada, però no tenim himne, gran error, una mancança terrible. A Mallorca en canvi van decidir, per un consens donat per fet, que l'himne seria La Balanguera, el preciós poema de Joan Alcover, i amb música soporífera d'Amadeu Vives. Però en canvi no es posen d'acord amb el dia. Tenen controvèrsia per un parell (mallorquí) de dècades. Per celebrar el dia de les Balears no tenim ni dia ni himne ni un llamp de foc. Perquè no em direu que el festiu de dia primer de març és cap diada, justament pel fet que no passa de ser un dia sense feina amb un parell (menorquí) de discursets flacs. Quan l'1 de març de 1230 es va crear el Regne de Mallorca, l'illa menor encara era mora per molts d'anys. No celebram res, ni una batalla perduda.

Amb el franquisme Sant Antoni era només una festa religiosa i va treure tota referència a la veritat històrica: la fundació catalana de la nova societat menorquina. Ara el PP fa una cosa per l'estil, retorna al camuflatge, cap paraula a la catalanitat ni tan sols a la llengua i a més imposa l'himne nacional espanyol, que res té a veure i sembla ficat amb calçador només per emprenyar els nacionalistes, que no tenen himne. Record que de jovenet, en els primers anys del restabliment de la democràcia als inicis dels 80, davant el portal de Maó de Ciutadella, en aquell mateix lloc que el Rei Alfons III d'Aragó va demanar entrar a la ciutat i fre capitular la rendició musulmana, el discurs oficial va recobrar la veritat històrica i es parlava clar i català. Ara es parla català, però no clar.

Els governs del PP sempre podran al·legar que com que a Menorca no tenim himne, ves si no que hem de sonar l'himne nacional, el de sempre. Hi ha bastants músics entre la Banda Municipal que no els rota sonar el xina-xina i fan veure, galtes plenes, que bufen a les totes, no sigui que la subvenció de l'any que ve baixi de quantia, prou magra ja és. Per no molestar ni molt ni massa, ni uns ni altres, la Marcha Real només sona un parell de compassos, xina-xina i poca cosa més. Per què a la dreta li agrada aquesta murga i a l'esquerra (en general) no gaire? Simplement per les connotacions feixistes que té. Amb aquesta mateixa música ens negaven com a poble i ens usurpaven les llibertats democràtiques. És una altra de les herències malèfiques que vam acceptar, cap cot, de la Transició consagrada.

Menorquins! sense himne no anam enlloc. Ens cal amb urgència una lletra polida, polida i polida. I mira que de poetes en tenim un falcat. Ens cal a més que un roquer, que no sigui peix, hi posi una melodia ben galdosa, marxosa, perquè ha de ser una marxa triomfal i no un ploricó a la manera Vives. Fa anys, el senyor Fernando Rubió i Tudurí, exemplar únic del mecenatge menorquí, es posava la mà al cor quan es cantava la cançó popular «Un senyor damunt un ruc», perquè diuen que aquest era per a ell l'himne de Menorca. No m'hi fa res que ho sigui: lletra bona d'aprendre, música senzillota, i a més no diu res, que és l'essència de tota marxa nacional. La cançó, brevíssima per no avorrir, acaba dient una d'aquelles perles sàvies de la cultura tradicional: qui no vol caure que vagi a peu. Com a himne no està malament, m'agrada.

Ara que posats a triar, jo propòs una altra cançó, també tradicional del patrimoni ancestral de l'illa, prou popular, també breu i contundent i amb una filosofia de la vida completa, rodona, acabada. Té a mes a més la gràcia d'un ritme alegre, que convida a ser cantada a cor i amb cor, amb colla, com una tropa, todos a una. La cançó tant parla de la menestralia com de la pagesia, és a dir que hi surt tothom. Encara té una altra virtut i és que rememora el passat gloriós de quan Menorca tenia una florent indústria sabatera. Només té com a inconvenient que parla de Sant Isidro i no de Sant Antoni, però com que tenen les mateixes síl·labes es canvia i per avall. El seu títol és Cançó dels sabaters i comença així: «un dia de molta vessa uns quants mos van ajuntar i a Sant Isidro vam anar a menjar una llet espessa». La llet, bona o dolenta, ens és el nostre aliment nacional.