dijous, 10 de juliol del 2014

Jaume Sastre, la radicalitat necessària


La radicalitat necessària

Just quan anava a escriure aquest article per demanar a Jaume Sastre que abandonés la vaga de fam, vaig llegir que l'havia deixada. Vaig fer un alè, com tots els que hem donat mostres de solidaritat envers el seu gest. També em vaig afegir a les manifestacions com a reconeixement a la seva actitud radical. Però endins del meu cor no hi podia donar suport. Reconec la seva postura, estic absolutament d'acord amb la raó que l'ha impulsat a un acte tan extrem, però de cap manera podia aprovar-ho. Fa molts dies que ho vaig dir a un col·lega de l'institut, el mateix que ha votat en contra del TIL, una altra vegada. Li vaig dir que no em semblava bé que una persona usés la vaga de fam per a un tema i una situació que sincerament no ho requereixen. És la meva opinió, que estic segur que no agradarà a molts del meu entorn. Però deixeu-me explicar.

La vaga de fam només es justifica quan són conculcats els drets fonamentals, la privació de llibertat, la persecució política, l'ús de la violència extrema contra la qual es protesta. Més enllà d'aquests extrems, crec que les eines d'oposició i de pressió en una societat democràtica com la que tenim, són unes altres. Que la nostra democràcia és molt feble, que està desvirtuada i que necessita amb urgència una regeneració, no lleva que no es disposin de mesures per a l'exercici dels drets. Certament que les decisions que pren el govern Bauzá en educació són molt injustes, del tot desencaminades, barroeres i fins i tot abusives. Però té legitimitat per fer-ho, malgrat que ens desagrada. La feina de qui ens manifestam en contra de la política educativa del PP a les Balears és justament la pressió social, mitjançant la veu i sobretot la raó.

La vaga de fam de Sastre no m'ha agradat com a mesura de pressió. Crec que és un xantatge emocional fora de lloc, que només ha servit per conprovar fins a quin punt el nostre president és una persona tancada, inflexible i poc sensible, cosa que ja sabíem. També s'ha de reconèixer que la vaga de Jaume Sastre ha mantingut viu el moviment de l'Assemblea de docents. Però també ha servit per posar en perill una vida i una vida, digueu el que volgueu, és la màxima expressió de la dignitat humana. Una vaga de fam és un acte de violència voluntària contra el propi cos. I a mi em repugna tot acte de violència per subtil que sigui. No es pot posar així la vida en perill. No ho puc admetre de cap manera. És cert que tenim exemples històrics en els quals la vaga de fam ha fet canviar el curs de la història. D'acord. Però recordem que les vagues de fam sorgeixen de situacions molt més delicades que la nostra protesta per la política educativa que patim en aquestes illes. El cas més paradigmàtic que coneixem és Gandhi, que va fer diverses vagues de fam, una de les quals quan la seva esposa va morir mentre era tancada a la presó.

Cal desbancar Bauzà i tota la règula de polítics incompetents que l'acompanyen. Tanmateix s'ha de fer des de la política. Amb això no vull dir, com diu el PP, que per fer política hom s'ha de presentar a les eleccions, que si no que callem. Res d'açò: estic per les postures de pressió de tota mena, des de qualsevol àmbit de participació ciutadana, amb tota la força i la contundència dels fets, amb la persistència i la desobediència necessàries, amb l'energia de la veritat i el vigor de la raó. Crec que hi ha motius suficients per a la indignació. Però la cosa més indignant seria perdre una vida.

Gràcies Jaume pel teu exemple. Gràcies sobretot per haver dessistit de la vaga. 41 dies sense menjar deixen el cos en una extrema delicadesa, que segur que tindran seqüeles per a la salut. Tenia el cor encongit i la consciència em tronava. Tot i la teva valentia, la radicalitat del teu gest no podia caure sobre les consciències de qui et donava suport (no pot caure sobre qui no té consciència!). Encara que no aprovi la vaga de fam d'en Jaume, cal que aprovem en canvi l'esperit lluitador i la seva radicalitat. Sovint ens diuen que ser radical és un extrem dolent. En un sentit etimològic, la radicalitat és necessària. Cal anar a l'arrel, al radical, dels problemes. Han estat les radicalitats d'uns pocs homes i dones que han fet canviar el món. En un món d'incerteses, en augment de desigualtats i pèrdua de drets, cal ser radical. Ara és hora de noves radicalitats, sense pors, perquè primer és la vida, i la vida no és altra cosa que aprofundir les arrels per enlairar-nos. Que en Jaume es recuperi, que el necessitam.