dilluns, 16 de desembre del 2013

De totes les calamitats, una: la por


De totes les calamitats, una
Francesc Florit Nin
Publicat al diari AraBalears, el 3-12-13

De totes les calamitats que patim, n'hi una que és la pitjor. De totes les desgràcies, n'hi ha una que les integra a totes. El mal de la corrupció, pot ser. La desafecció política, tal vegada. Les estafes electorals, ben possible. El malgovern d'aquí, d'allà i d'allà deçà, per suposat. L'atur i l'increment de la pobresa, i tant! La degradació del serveis públics, (sanitaris, educatius i socials), és clar que sí. El mal finançament d'aquestes terres, vamillara! Els mals són molts i variats, són greus i fondos. Uns sobrevinguts; d'altres, clarament provocats. Tanmateix crec que encara n'hi ha un altre que és el monstre de tots els problemes, el dimoni de tots els desastres: la por, el sentiment més desestabilitzador i destructiu per a les persones i per a les societats.

No és la por natural que ens fa espavilar, i que ens serveix per donar resposta. Ni la por momentània que ens atordeix com un esglai. Tampoc no és la por lògica davant un fet desconegut, que el temps cura amb curiositat. Ni encara menys la por provocada per una emoció d'atracció sublim, estimulant per l'esperit, com les novel·les de terror, les pel·lícules de zombis, les plàstiques macabres... Tantes pors. No són aquestes pors que ens preocupen. La por realment greu és callada, soterrada, lenta, eficaç i consentida. Aquesta por és una arma de destrucció massiva. Vivim temps foscos que no ens deixen veure-hi clar. Les inseguretats alimenten la por, la por provoca inseguretat. La por ens cega. Vendrán más años malos y nos harán más ciegos com deia el lúcid Sánchez Ferlosio.

Ha estat en èpoques de por quan han crescut les ideologies més funestes. Són els anys 30 congriant els totalitarismes que van desembocar en la II Guerra Mundial. La por fa por. La por es contagia i crea atmosferes irrespirables. Crea un estat d'aparent quietud que en el fons és una gran inquietud sostinguda. La por domina i ho saben aquells que la fan servir com a estratègia. L'han feta una eina d'ús reiterat les esferes de poder que no toleren la dissidència, com ho ha fet l'Església i l'exèrcit.

La por és de dretes, diuen els experiments. Les mentalitats de dretes, diuen, són les que manifesten més temences. Diuen també que els desconfiats són més de dretes que d'esquerres. Hannah Arendt, a L'origen del totalitarisme senyala la por i la instauració del terror. Tot i que la comparació pot ser excessiva, ho admet, és ben cert que algunes de les decisions i la forma d'actuar dels governs actuals fan pensar en aquests mateixos procediments. Si se'm permet de dir-ho, es tracta d'un “totalitarisme de baixa intensitat”. Dit en pla: mira que li passa a qui no es sotmet als nostres dictats, professors, funcionaris, batles, estareu més segurs sota el paraigua del poder que enfrontats a ell. Obeïu i sereu recompensats; protestau i sereu castigats. És el mateix que descriu Arendt: “matant a petits funcionaris socialistes i a membres influents dels partits adversaris, van tractar de demostrar a la població com de perillosa implicava l'afiliació a aquests partits”.

Avui la gent té por i els governs ho aprofiten. La cultura de la por permet aprovar lleis que són injustes. S'aprofita la inseguretat laboral i la por a perdre la feina per consentir contractes abusius. S'aprofita la por a opinar per imposar l'única línia oficial del partit. S'aprofita la por per estrangular protestes, per tapar la crítica, per desactivar vagues. La gran majoria de les lleis que s'aproven en aquesta legislatura són filles de la por. És la mena de por que anem construint entre tots i que feim poc a poc nostra, ens limita i ens aplicam. Arriba a ser un tret propi del temps, com qui sent ploure, i ho assumim de forma gairebé natural. Però no ho és.

Tal vegada seria més precís emprar el terme intimidació, perquè tanmateix la intenció és controlar la conducta, l'opinió i el vot. La llei de símbols del Govern Bauzà és intimidatòria. Els expedients als directors d'institut de Menorca és una comminació a tots els directors. La reforma del codi penal que fixa taxes és una amenaça als pobres perquè no acudeixin a la justícia. La reforma laboral és una advertència a la unió dels treballadors, als sindicats. El projecte de llei de “protecció ciutadana”-quina ironia- va acompanyada de mesures també intimidatòries. I tot el procés d'imposició del TIL ha anat carregat d'amenaces, llistes negres, cartes d'advertiment, avisos i amonestacions. I molts d'altres exemples que no caben aquí. En fi, una política exemplar encaminada a restaurar la confiança.

No hi ha res pitjor que la por. Ens sotmet a una actitud passiva, acoquinats, solets, sense conèixer-nos uns als altres, invisibles i silenciosos. Per açò els agrada tant invocar la majoria silenciosa que queda còmodament a casa. “L'ideal és que cada persona sigui un solitari receptacle de propaganda, sola davant el televisor, desarmada davant les dues forces hostils i externes: el govern i el sector privat” (Chomsky). La por es basa sovint en la mentida. De petits ens atemorien amb monstres de conte, de grans ens fan por amb lleis de paper. Què fer? No creure'ls.

diumenge, 1 de desembre del 2013

Coresponsabilitat d'un pacte educatiu


La corresponsabilitat d'un pacte educatiu
Francesc Florit Nin
(article pulicat al diari Ara Balears, el
 21 /11/13

Fa anys que clamam per un pacte polític per l'educació. Però no arriba mai, ni fa pinta que arribi de moment ateses les postures dels partits majoritaris. Ho va intentar el ministre Gabilondo, de bones maneres, però es va topar amb la intransigència dels sectors més dretans. L'Anuari de l'Educació 2013, que edita Caixa Colonya, és una eina de gran vàlua per a la comprensió de la realitat educativa de les illes, fet amb el rigor científic d'un equip docent de la Universitat. Enguany l'estudi reclama el pacte educatiu, una altra vegada. A Menorca fa més d'un any que una plataforma de docents, estudiants i pares treballen en aquest sentit. Sota el nom Menorca Edu21, la plataforma intenta de convergir en unes bases consensuades i duradores per sostreure l'educació del debat partidista. Tot i que el debat educatiu és necessàriament ideològic, es planteja la urgència que el marc legislatiu sigui prou flexible i prou generós com per fer confiança als centres perquè portin a terme la seva tasca amb responsabilitat governi qui governi. Com passa amb països de llarga tradició democràtica.

Durant la trobada de tardor, Menorca Edu21 va organitzar una conferència inaugural del director de la Fundació Jaume Bofill, el Sr. Ismael Palacín, Què fan els altres països per millorar l'educació? I entre altres coses va dir que l'autonomia de centre és una de les claus de l'èxit d'un sistema educatiu. Lògicament aquest factor ha d'anar acompanyat d'altres com la bona formació dels docents, el lideratge de l'equip director, el prestigi social de la tasca educativa, i... un pacte educatiu de país.

La moguda educativa d'aquest curs, la conflictivitat creada, la anormalitat de la situació fa pensar en les dificultats d'ara mateix per aconseguir-ho. I tanmateix cal intentar-ho. Hi som molt a guanyar si s'assoleix, hi som molt a perdre si es fracassa. Perquè l'educació és massa important per deixar-ho en mans només dels professors; i igualment és massa important per deixar-ho en mans només dels polítics. Cal avui que tots els agents socials sentin com a pròpia la responsabilitat educativa. Ja fa temps que l’escola, atesa la complexitat de la seva tasca, reclama la corresponsabilitat a la resta de les institucions educadores. Perquè l'escola ha deixat de ser l'única instància on es formen els infants i els joves. És allò que diem sempre i que no deixa de ser veritat: és cosa de tots. I per tant ens haurem de posar d'acord en uns mínims, tot respectant l'àmbit d'actuació propi de cadascú.

Tot això em du a pensar que l'escola no està sola i que no hi hauria d'estar. L'escola és com una petita societat en laboratori: allò que s'hi fa intramurs serà allò que es farà extramurs. Els dos mons de dins i de fora han d'anar lligats: una escola arrelada a l'entorn, un entorn implicat en l'escola. Perquè les dues grans dimensions de l’educació, la individual i la col·lectiva, la del desenvolupament integral de la persona i la del desenvolupament social de la comunitat, no es poden separar. Són dos dels quatre pilars fonamentals de l’Informe Delors per a l’educació del s. XXI: aprendre a viure, aprendre a conviure. En aquest sentit, una educació integral que doni sentit a l’escola passa obligatòriament per compartir-la. Tothom educa: l’escola, la família, l’entorn. Es tracta d’un treball cooperatiu en coordinació de tots els agents que d'alguna o altra forma incideixen en la formació dels ciutadans. Cal cercar la complicitat de totes les instàncies perquè tanmateix els reptes educatius són si fa no fa els mateixos reptes socials. Aprenem amb els altres, que és la forma més eficient d’aprendre. El problema de les identitats, de la convivència, de la sostenibilitat, de la democràcia... són centrals dins i fora de les aules. Els reptes pedagògics de la inclusió, de la mediació, de l’educació intercultural, de la participació són també els reptes de la ciutadania, i en conseqüència els centres educatius es converteixen en els laboratoris de recerca de les solucions del futur. Escola i entorn s’han de posar d’acord, s’han d’ajudar i han de compartir uns ideals que siguin fruit d’un consens: el compromís per una educació pública de qualitat. Per això és necessari el pacte.

Si aconseguir un pacte resulta difícil, almenys deixem de fer allò que sabem del cert que no milloren l'educació. Ho sabem per experiència, pels resultats, per les proves empíriques i per les dotzenes d'exemples d'altres països. A Menorca Edu21, Ismael Palacín també va parlar de les coses que no s'han d'evitar: reglamentar excessivament l'escola, posar-la en una cursa de competitivitat, aplicar-li les lleis del mercat, posar mesures de segregació (escoles bones, escoles no tan bones), desprestigiar els docents, rebaixar-ne l'autonomia, centralitzar les decisions... just allò que fa el Govern del president Bauzà a les Balears i allò que es proposa de fer la LOMCE del Govern Rajoy. Tenen i tenim feina. En som corresponsables, uns més que d'altres.

dijous, 14 de novembre del 2013

Educació compartida

Francesc Florit Nin
Escola i entorn: l’educació compartida

Document per a la Trobada de Tardor, EDU21. Menorca. 16 de novembre de 2013
Moviment de Renovació Pedagògica de Menorca.


 


L’escola va néixer perquè la família no podia atendre les demandes que la societat reclamava a l’educació i la formació dels fills. Com a institució educadora, l’escola ha anat assumint cada cop més competències, més obligacions i més responsabilitats, fins al punt de veure’s desbordada. El futur que ja vivim prefigura unes relacions completament noves a causa de les innovacions tecnològiques, de la rapidesa en què canvien els coneixements i les informacions. D’una manera nítida ho resumeix així uns dels experts en educació, Francesc Imbernón: “Davant aquest panorama, la institució educativa necessitarà l’estalonament d’una comunitat conscienciada ideològicament (no només dels pares, sinó també de les empreses, de les ONGs, dels moviments socials, dels voluntaris, de les associacions, dels jubilats, etc.; és el que comença a dir-se quart sector econòmic), perquè el professorat se sentirà impotent per educar els al·lots i les al·lotes en valors (solidaritat, pacifisme, honestedat, sinceritat, criticisme, etc.), que es trobaran en franc desavantatge enfront als valors imperants en la societat (individualisme, competitivitat, violència, adiccions, conformisme, desinformació, etc.). Les institucions educatives, en aquest futur incert, hauran d’ensenyar a gestionar el conflicte per a revertir en el creixement i la maduresa dels implicats, i perquè la informació i la transmissió del coneixement potenciin la socializació del poder.” Ja fa temps que l’escola, atesa la complexitat de la seva tasca, reclama una corresponsabilitat a la resta de les institucions educadores. Aquest document intenta de posar sobre la taula aquesta corresponsabilitat.

Les escoles més innovadores, caracteritzades per un profund sentit del valor social de l’educació al servei de la democràcia i com a garant de la salut democràtica, són aquelles que arreu del món han remarcat la importància de la relació del centre educatiu amb l’entorn on s’ubica. Entenem l’entorn no només com l’espai físic, mediambiental, sinó també o sobretot com l’espai social, l’entorn sociològic, que inclou l’entorn cultural i històric. Si haguéssim de resumir quina és l’educació que ha de respondre als reptes socials d’avui diríem que es tracta de formar ciutadans per a la igualtat, des de la diversitat i cap a la construcció de la identitat. Formar persones competents com a ciutadans significa educar-los per a la convivència, a desenvolupar-se d’una manera integral, a ser capaç de comprendre el món i a intervenir-hi des de la responsabilitat ètica i ecològica: aprendre a ser, aprendre a conviure i aprendre a habitar.

Tothom avui està d’acord que l’escola sola no pot respondre a les expectatives dipositades en ella. No pot per moltes raons. Una de les quals és que les funcions educatives de l’escola s’han fet molt àmplies. Una altra raó és que les societats s’han fet molt més complexes que no eren fa 50 anys. Igualment cal indicar que vivim una revolució tecnològica que canvia la percepció del món i les relacions socials. Altrament som davant un canvi de paradigma que provoca una situació crítica en tots els àmbits: econòmics, culturals, ambientals, etc. que aboquen els ciutadans (i a les institucions) a una incertesa angoixant. En poques paraules, educar s’ha fet incert i difícil i per tant o tots educam o els resultats seran pobres, insuficients, deficients.

Les dues grans dimensions de l’educació, la individual i la col·lectiva, la del desenvolupament integral de la persona com a individu i la del desenvolupament social de la comunitat, no poden anar deslligades. És més, van íntimament i necessàriament lligades. Són dos dels quatre pilars fonamentals de l’Informe Jacques Delors per a la UNESCO per a l’educació del s.XXI. En aquest sentit, una educació integral que doni sentit a l’escola actual i futura passa obligatòriament per compartir-la. Tothom educa: l’escola, la família, l’entorn. Es tracta per tant d’un treball cooperatiu en coordinació de tots els agents que d’una forma o altra incideixen en la formació dels ciutadans.

Si l’escola no basta, quins són els altres “educadors”? Avui les instàncies educadores i formadores s’han multiplicat. Algunes amb una clara intenció explícita, d’altres amb intencions implícites, d’altres de manera poc responsable… Una educació permanent a llarg de la vida només és possible si aquestes instàncies són capaces de compartir objectius. Centres educatius, centres d’aprenentatge diversos, entitats culturals, socials, esportives, assistencials, agents i tècnics públics i privats, institucions públiques, responsables polítics, empresaris, sindicats, ONGs, periodistes, etc. remant en una mateixa direcció per obtenir allò més preuat, el tresor amagat en l’educació que és la convivència democràtica.

Si haguéssim de resumir el propòsit en una consigna diríem: què pot fer l’escola per al poble i que pot fer el poble per a l’escola? Es tracta de cercar les complicitats de totes les instàncies perquè tanmateix els reptes educatius són si fa no fa els mateixos reptes socials. Cal aprendre amb els altres que és la forma més eficient d’aprendre. Els problemes de les identitats, de la convivència, de la sostenibilitat, de la democràcia... són qüestions centrals dins i fora de les aules. Els reptes pedagògics de la inclusió, de la mediació, de l’educació intercultural, de la participació són també els reptes de la ciutadania, i en conseqüència els centres educatius es converteixen en els laboratoris de recerca de les solucions que han de garantir el futur. Escola i entorn s’han de posar d’acord, s’han d’ajudar mútuament i han de compartir uns principis bàsics que siguin fruit d’un consens elemental: el compromís per a una educació pública de qualitat.

La premissa per a un acord entre escola i entorn és doble: per un costat, ja s’ha dit, és la corresponsabilitat; per l’altre és la participació. Ser corresponsable aquí vol dir assumir que tot agent social té una dimensió educadora que ha d’exercir, sense interferir la tasca de l’escola. Vol dir també que l’escola ha de respondre als problemes que l’entorn planteja, no tancar-se dins els murs i per tant obrir-se al present de fora. Ser participatiu aquí vol dir trobar les tasques que es puguin compartir i dur-les a terme alhora l’escola i l’entorn, en un projecte de construcció comuna. L’educació es converteix en una experiència compartida, de convergència i d’integració social.

Quins són els principis que al meu parer hem de compartir l’escola i el poble? En una mena de constitució escolar serien aquests:
Principis constituents de l’escola per a l’educació

  1. Implicació de tota la comunitat educativa en el projecte i la coordinació amb tots els altres agents educadors.
  2. Acord i consens per un projecte encaminat a la cohesió social.
  3. Escola arrelada al seu entorn i oberta al món.
  4. Treball en valors i principis democràtics per afavorir la convivència, fomentar la solidaritat i la cooperació, des dels drets humans, per a l’equitat i el respecte a la diversitat.
  5. La formació integral de totes les capacitats i les habilitats, atenció a les intel·ligències múltiples.
  6. L’aprenentatge significatiu i experiencial.
  7. L’aprenentatge cooperatiu i dialògic.
  8. L’atenció a la diversitat: entre l’adaptació i l’exigència.
  9. Educació Intercultural i d’escola inclusiva.
  10. Educació per a l’autonomia personal responsable.
  11. Innovació pedagògica i reflexió sobre la pràctica.
  12. Incorporació de les Tecnologies de la comunicació.
  13. Formació permanent del professorat.
  14. Treball en xarxa, treball en equip.
  15. Foment del raonament i de la creativitat.
  16. Cultura de la pau i mediació per a la resolució de conflictes.


A partir d’aquí resulta relativament fàcil idear tot un seguit de propostes genèriques per compartir l’educació. Del costat de l’escola n’apuntam quatre. En primer lloc imbuir el currículum de continguts lligats amb l’experiència de l’entorn. En segon lloc obrir l’escola a la realitat local i global, tot establint relacions entre la realitat immediata del territori i els reptes mundials. En tercer lloc incloure la diversitat en la pràctica docent, no com a floritura sinó com a riquesa que ens obre les ments. I en quart lloc pensar en programes de cooperació amb les entitats locals. Del costat de l’entorn n’apuntam quatre més. En primer lloc revitalitzar els Projectes Educatius de Ciutat, la idea de ciutat educadora que tan bons resultats ha donat i encara dona. En segon lloc implementar tota acció municipal i ciutadana amb un component educatiu, cosa que implicaria que tota entitat incorporés al seu ideari i a la seva pràctica una funció formativa. En tercer lloc l’ús i la integració dels recursos ciutadans a disposició de les escoles. I finalment en quart lloc la creació d’espais, llocs i estratègies per fomentar la participació, les decisions col·lectives i la corresponsabilitat.

Tots els aspectes de la vida escolar són susceptibles de la corresponsabilitat educativa. Tanmateix hi ha algunes qüestions que en l’àmbit educatiu (i formatiu) tenen una clara vinculació amb un enfocament compartit. És el cas del fracàs escolar. La complexitat dels factors que hi incideixen reclama la intervenció de moltes mans. L’experiència ens demostra que la sortida del fracàs escolar només obté resultats quan hi ha un treball coordinat dins i fora de les aules. Açò mateix ocorre en altes aspectes com: el trànsit de la vida escolar a la vida laboral, tot l’engranatge de la integració escolar que és paral·lela a la integració social, l’educació per a la salut (especialment la sexual), l’acollida lingüística i cultural d’alumnes i famílies nouvinguts, etc.

No partim de zero. Tenim moltes experiències que ens marquen el camí i moltes pràctiques que avalen les excel·lències d’una relació estreta entre l’escola i l’entorn. Menorca és en aquest sentit rica de propostes que s’han portat a terme. Tanmateix cal advertir que sovint s’ha caigut en l’error de fer un llistat d’activitats a l’entorn o un llistat de tallers de l’entorn que entren a les aules. Aquesta proposta va un mica més enllà. Es tracta d’una manera de veure l’educació que persegueix unes estratègies més o menys estables per vincular l’escola i l’entorn. Aquestes estratègies estan encara per crear. Però tothom té l’experiència, per exemple d’organitzar una cosa tan senzilla i alhora tant eficient com el dia de les portes obertes. També tenim experiències d’activitats que són pensades des de l’escola però obertes a la ciutadania, dirigides a tota la comunitat educativa o a tot el poble. D’altra banda, cal incrementar i incentivar totes aquelles instàncies de participació ja creades com el Consell Escolar, les associacions de pares i mares, els sindicats d’estudiants, etc. Una altra forma relativament senzilla de vinculació és l’ús dels espais, posar a disposició de les escoles les infraestructures i els equipament culturals, socials, esportius i, a la inversa posar els centres a disposició de les entitats socials. Això mateix es pot dir dels serveis, públics o privats.

Menorca, --potser és un tòpic, diuen que és rica en associacions i entitats cíviques. Però la seva implicació educativa, amb excel·lents excepcions, és encara per explorar. Crec també que Menorca pot presentar-se com a camp d’experimentació i d’avaluació d’aquesta educació compartida. Entre altres raons perquè ja en té una llarga experiència i una tradició pedagògica que li fa d’aval. D’altra banda tenim també molts exemples portats a terme arreu del món que ens poden alliçonar. Alguns d’aquests exemples s’han concretat, aquí i arreu, en experiències com les Comunitats d’aprenentatge, els projectes de Ciutats educadores, els Plans d’Entorn, les Escoles de pares i mares, l’Aprenentatge Servei, les Mediacions Escolars, el Policia tutor, les Comissions Mixtes de resolució de problemes, els Serveis d’Intervenció Integrats, els Plenaris Educatius, els Consells Municipals, El Consell Infantil, els Cicles de xerrades (de temàtica específica), l’Acollida de famílies nouvingudes, els Serveis d’Atenció al Menor, els Reforços Extraescolars, les Biblioteques Obertes, els Centres Juvenils, i tantes d’altres iniciatives.

L’escola és una institució en crisi que reflecteix la crisi general. Es fa necessària una reforma en profunditat que no es resol amb canvis normatius, ni amb lleis que no aconsegueixen el mínim consens. Aquesta reforma ha de reformular l’escola perquè deixi de ser l’únic referent educatiu, i deixi de ser també el referent educatiu que actua a contracorrent de moltes altres institucions. L’escola ha d’esdevenir un agent educatiu més, important certament, però mai aïllat ni contraposat als altres agents. Perquè l’educació, ara ja ho sabem, va més enllà de l’escola i va més enllà de l’edat escolar. Compartir el tresor de l’educació és un dels reptes més importants que tenim davant.


Bibliografia

MORIN, Edgar. Tenir el cap clar. Per organitzar els coneixements i aprendre a viure. Barcelona: La campana, 2001.
IMBERNON. F. (coord) Cinc ciutadanies per a una nova educació. Ed Graó. 2002
SUBIRATS, J., ALBAIGÉS, B. Educació i comunitat. Reflexions a l’entorn del treball integrat dels agents educatius. Fundació Jaume Bofill. Col Finestra oberta, 48. Barcelona. 2006
MRPMenorca. El prisma educatiu. Un debat a la premsa de Menorca 1999-2001. Conselleria d’Educació. Govern Balear. Palma. 2002.
VVAA. Ciutat i educació. Documents 4. Ed. CEP i Ajuntament de Ciutadella. 2001
GENNARI, M. Semántica de la educación. Pedagogía de la ciudad. Ed. Herder. 1998

diumenge, 3 de novembre del 2013

10 anys sense Miquel Martí i Pol


Presentació de la lectura de poemes 
Carta a Miquel Martí i Pol, en el 10e aniversari de la seva mort



Benvolgut Miquel, estimat poeta,

ara fa just deus anys que ens vas deixar. Com passa el temps! Aleshores vam recitar els teus poemes i els vam cantar i vam celebrar la teva paraula tot deplorant la teva mort. Però la mort, ja ho deies tu, és aquest hoste insòlit amb qui convivim cada dia, tan present, i ara et dignifica com mai.

Tu que em coneixes, saps que sóc aquell que estima
la vida per damunt de qualsevol riquesa,
l'èxtasi i el turment, el foc i la pregunta.
Cridat a viure, visc, i poso la mà plana
damunt aquest ponent que el ponent magnifica.

Ara tornam a tu, com sempre tornam a la teva obra, perquè des de la teva senzillesa ens dónes arguments per viure i a més ens esperones a ser rebels amb moltes causes. Amb els teus llibres, més de trenta llibres de poesia, has esdevingut el poeta més llegit de les nostres lletres, i el més musicat pels nostres músics. Ens has llegat uns versos preciosos, la paraula viva de qui estima la vida. Ens has donat la paraula que acompanya els enamorats i els rebels, els que s’han sentit traïts i també d'aquells que tenen intacte la capacitat de meravellar-se.

Deu anys després de la teva mort, et recordam amb tanta fruïció com aleshores, potser encara amb més força perquè la teva poesia ens és ara més necessària en aquests temps convulsos, plens d'angoixes i d'esperances. Tal vegada les limitacions a què t’obligà la malaltia crònica va fer possible aquesta poesia reflexiva i sensitiva alhora. Les limitacions van ser per tu com un repte que fa avançar, d'anar més enllà, de cercar les possibilitats de l’esperit, el guany de les fronteres, el caminar pels marges sorprenents de les descobertes. Llegir i escoltar la teua poesia és sentir el profund enigma de la vida.

Benvolgut Miquel, estimat poeta, tornam a tu com qui torna als consells dels savis, carregats de l'experiència i del seny. Sovint sentim a dir que només es pot atendre una gran qualitat literària si abans s’ha viscut intensament. Viu i llavors escriu, en seria el lema. I pensam que l’experiència vital ha d’anar plena de riscos, d’aventures, de rutes incertes, de viatges, de mil i una passes arreu del món. Una visió certament romàntica. Però tu, Miquel, no en tens res de romàntic, més tost ets un realista sense remei i la teva vida és certament plena d’experiència. No de l’experiència dels trotadors de mons, sinó la vivència d’aquell que sense moure’s gaire del seu racó de casa, ha emprès l’aventura de la comprensió, de la interrogació sobre les raons humanes, des de la pròpia persona, amb generositat i valentia.

La malaltia greu, l’esclerosi múltiple que et va diagnosticar amb tan sols 37 anys, i que et minvava cada cop més les funcions del cos fins a impedir-te als darrers anys la parla, no et va impedir malgrat tot viure amb la certitud de l’esperança, de la confiança i del goig. Una actitud exemplar. La malaltia el va fermar prest a una cadira de rodes. Però, com més lligat de cos, més lliure era la seua ment. No vas poder veure gaire món (aquesta dèria postmoderna de traslladar-nos constantment i frenèticament d’un lloc a un altre), ans al contrari: el món et visitava.

Benvolgut Miquel, estimat poeta, ara sabem que no ens deixaràs mai. Tenim aquesta sort. Ara sabem que et tindrem sempre al costat, per molts anys que passin. En els teus versos hi ets complet i magnífic i ens acompanyes en cada lectura per fer-nos més una mica més tendres i una mica més rebels. Aquesta és la teva saviesa i el teu compromís, un enteniment profund i una sensualitat triomfant. Poesia de la reflexió i de les ganes de viure que eixamplen enormement els nostres horitzons. Quina sort tenir-te sempre al teu costat.

dimarts, 22 d’octubre del 2013

preciosa Menorca

una pujada a la fita de Sa Falconera (La Vall, Menorca) dues panoràmiques, una mirant cap a migjorn, l'altra mirant cap a llevant) Quina meravella



dimecres, 9 d’octubre del 2013

Protesta festiva

Vam xalar! Perquè els problemes que ens crea la consellera de la cosa no ens treu l'alegria. Per açò li vam cantar les quaranta amb música popular i lletres que li deuen xiular les orelles a na Juana Mari Camps. Inefable.



dimarts, 24 de setembre del 2013

L'esTIL que volem


L'esTIL que volem

Francesc Florit Nin


La Conselleria d'Educació s'ha cansat de repetir una mentida, que els docents no volem millorar l'anglès dels nostres alumnes. No és cert. Moltes pancartes exhibides en les concentracions d'aquests dies deien “anglès sí però no així” i altres eslògans semblants. Els docents i les associacions de pares han manifestat contínuament que estan a favor de l'aplicació d'un programa que faci de l'anglès una llengua d'aprenentatge a través dels continguts escolars. L'enfocament AICLE (Aprenentatge Integrat de Continguts en Llengua Estrangera) és una proposta novedosa, pedagògicament potent, justificada i aplicada en molts països perquè l'aprenentatge d'una llengua estrangera, en el nostre cas d'una L3, una tercera llengua, doni bons resultats. De fet, molts dels nostres centres ja portaven a terme programes d'aquestes característiques. I de fet també aquest plantejament didàctic és impulsat en altres comunitats autònomes d'Espanya. Es tracta d'una necesitat actual, la formació plurilingüe en una marc de multilingüisme que cada cop és més present, fruit de la mundialització. Podríem dir que els objectius que proposa la Conselleria són els mateixos que assumim els docents i els mateixos que es fixen molts sistemes educatius. Per què a les Balears té tanta contestació? On és el nostre problema?
El problema és la finalitat última (arraconar la llengua catalana), les formes (imposades sense consens), el calendari (precipitat), la preparació (sense plans de formació docent), les garanties econòmiques (no s'hi dedica una partida pressupostària), sense avaluació (no s'han fet estudis de diagnosi) i sense materials (no s'han elaborat materials didàctics específics n'hi s'han recopilat les experiències dels centres). Per no haver ni tan sols s'ha obert una pàgina web amb totes les informacions, les justificacions, els principis pedagògics, els plans pilots, etc., que sigui a l'abast de la comunitat educativa. Només tenim un decret llei aprovat per burlar la suspensió cautelar que va dictar el TSJB. Per no parlar de les desqualificacions, les amenaces, la tergiversació, les mentides, moltes mentides, i l'agressivitat . Els problemes són uns quants i més. Una aplicació desastrosa i unes intencions vergonyoses, en definitiva, impròpies de gent que en teoria ha de regir l'educació del país. 'Nam arreglats!
I tanmateix un altre estil és possible. No només és possible sinó que justament es fa, i ben a prop nostre. Amb una situació similar de dues llengües oficials, català i castellà, sota una composició social de forta immigració també semblant, Catalunya aplica un TIL diferent. És molt probable que el govern Balear no s'ha près la molèstia de veure i contratar com fan TIL a altres llocs del món i com l'apliquen. Si coneguessin el TIL de Catalunya i el del País Basc potser, amb una mica de seny, rectificarien. Però presos dels seus prejudicis anticatalans, tot allò que ve de les terres germanes posa nerviosos als del PP. Catalunya es proposa el mateix, però sense perjudicar la seva llengua pròpia, que compartim, la catalana. Des del 2005 es va engegar un Pla Experimental de Llengües estrangeres que van dur a terme 1345 centres voluntàriament, cada centre va rebre un ajut econòmic de 3.000 euros. Els centres elaboraven el pla d'actuació segons els seus Projectes Lingüístics de centre, aprovats pels Calustres de professors i pels Consells Escolars, amb una gran flexibilitat organitzativa. Després d'aquestes experiències, la Generalitat va aprovar set anys més tard, el 2012, el Pla Integrat de Llengües Estrangeres (PILE) segons l'Ordre 102/2012 en un Marc Plurilingüe i d'acord amb els objectius educatius fixats per la Comissió Europea per al 2020. El PILE és semblant al nostre TIL en la introducció de l'anglès com a llengua que vehicula alguns continguts curriculars, però és del tot diferent en tants d'altres aspectes. En el PILE la llengua catalana continua essent l'idioma vehicular de referència del centre i es perfila com a dinamitzadora del tractament integrat de les altres llengües, no només del castellà com a llengua oficial i de la llengua estrangera sinó també de les altres llengües d'origen pròpies dels alumnes (a Balears en tenim una seixantena). El PILE català ha anat acompanyat de la concessió de llicències d'estudis per als professors que treballaven en projectes innovadors i per les quals documentaven propostes didàctiques que servissin a la resta d'escoles. Els materials de referència, les avaluacions, els plans de formació, les experiències fetes, etc són aglutinades en una pàgina web oficial a l'abast de tothom. Altres accions prioritàries realitzades a partir del setembre del 2012 han estat dotar d'auxiliars de conversa els centres, facilitar estades a l'estranger de docents i alumnes, fer immersió lingüística en anglès en camps d'aprenentatges, promoure els projectes Comènius i altres projectes d'intercanvi escolar amb l'anglès com a llengua comuna, fer assessorament en projectes innovadors amb l'estaló de les universitats, fer formació a més de 15.000 professors entre el 2009-2011, a més d'organitzar concursos, elaborar blogs, fer teatre en anglès... És un altre esTIL de fer les coses.
En la introducció al PILE, el departament d'Ensenyament de la Generalitat, diu que “de cara al curs vinent, diverses entitats entre les quals es troben British Council, Universitat de Cambridge, estan treballant en un disseny curricular plurilingüe basat en unitats de contingut en anglès que seran introduïdes a les diferents matèries. Alhora, s'impulsarà una prova pilot d'aquest nou disseny en un grup de centres experimental que té per objectiu incrementar el coneixement de les llengües estrangeres entre l'alumnat de primària, ESO, FP i batxillerat. El model incrementa l'exposició lingüística a aquestes llengües en el context escolar i social. A primària un mínim del 12% del currículum, a l'ESO del 15%, a FP del 15% i a batxillerat del 18%. A la vegada, es consolidarà un suport documental i es crearà un espai web en què es recollirà informació, orientacions i materials.”
Al País Basc també tenen plans de trilingüisme, anomenat Marco de Educación Trilingüe. En el document del procés d'experimentació es pot llegir que serà: “Flexible y adaptado a la realidad de cada centro. Respetando unos mínimos, cada centro tendrá amplia autonomía para realizar su propio proyecto lingüístico. No se defiende un modelo único, sino un marco flexible y trilingüe que debe impulsar el conocimiento y uso del euskera, consolidar el bilingüismo y activar el uso y conocimiento de la lengua extranjera (...) Cada centro partiendo de su propia realidad sociolingüística se acercará progresivamente a una misma meta: el conocimiento y uso social y académico del euskera, castellano y al menos una lengua extranjera” A més diu també que “el planteamiento horario del MET es flexible, siempre que en Educación Primaria se garantice un mínimo del 20% de horas lectivas del currículo en cada una de las lenguas, lo que suma el 60% del total del tiempo disponible. El 40% restante se utilizará al arbitrio de cada centro que, en función de su realidad lingüística y social y de su Proyecto Lingüístico, decidirá en qué lengua se trabajarán el resto de contenidos. En Educación Secundaria Obligatoria, el reparto porcentual de tiempos entre las lenguas es el mismo, respetando siempre el Proyecto Lingüístico del centro”.
En una declaració pública de dia 11 de setembre passat, la Universitat de les Illes Balears resumia la seva postura respecte el tema amb aquestes paraules: “Compartim la necessitat de millorar les capacitats dels nostres escolars en les llengües oficials, en l'anglès i, també, en altres llengües. Creim que, amb bons mètodes, fer-ho no dificulta l'objectiu prioritari de la normalització de la llengua catalana. Aquests objectius s'han d'aconseguir progressivament i amb actuacions fonamentades en principis pedagògics contrastats i amb el suport d'equips especialitzats, avaluacions periòdiques, professorat format i amb consens i participació de la comunitat educativa”. La UIB és la màxima autoritat acadèmica en funcions consultives que el Govern ha ignorat saltant-se la llei que l'hi obliga. Una desobediència més, una altra infracció.
Quin és l'esTIL que proposam? Aquell que s'implanti escalonadament des dels primers cursos de primària. Auquell en què cada centre fixi les matèries en anglès que no superi el 20% del curriculum. Aquell que establesqui la llengua catalana com la llengua de referència i que no la margini més enllà del 50%. Aquell que fixi unes matèries en castellà d'acord amb el projecte Lingüístic del centre aprovat pel Consell Escolar, a proposta del Clasutre de professors segons la realitat sociolongüística de l'entorn. Aquell que doni confiança als profesionals de l'educació i als experts de la universitat. Aquell que no trenqui la cohesió social. Si els governants actuals no saben o no volen fer-ho millor, que dimitesquin. Crec que els docents ja han fet prou sacrificis per evitar aquest nyap pedagògic. Ara toca els pares i la resta de la ciutadania perquè es comprometin per una educació de qualitat de tots i per a tots. I perdonau aquest escrit tan llarg.

dimarts, 17 de setembre del 2013

dilluns, 9 de setembre del 2013

Per un Can Saura Cultural


Per un Can Saura Cultural
Francesc Florit Nin


Els joves del MAC, Moviment Actiu Ciutadellenc, ha posat damunt la taula l'afer de Can Saura, el bell edifici de propietat municipal que va ser rehabilitat com a centre cultural. La qüestió en disputa és que l'actual govern municipal del PP amb el suport d'UPCM vol cedir Can Saura al Ministeri de Justícia per ubicar-hi uns jutjats amb l'argument que no pot fer front a les despeses que suposa posar-lo en funcionament i alhora assumir el cost del seu manteniment. En poques paraules, es vol desprendre's d'aquest emblemàtic edifici patrimonial com equipament cultural perquè no tenim ni un euro. Encara no han clarificat quina contrapartida concreta tindria la cessió al Ministeri. Al debat organitzat per MAC el passat 30 d'agost, tothom que va parlar pensa que Can Saura sí té viabilitat econòmica i, sobretot, té també viabilitat social i cultural. Tothom estava d'acord que Can Saura no es pot deixar perdre i que és un greu error destinar-lo a jutjats. En el debat hi havia moltes entitats i partits polítics (PSOE, PSM) prou representatius d'una bona part de la ciutadania. No hi van assistir els altres partits.

UPCM ha donat unes xifres que segons el seu criteri demostrarien les dificultats de mantenir Can Saura com a equipament cultural per als pressupostos municipals. Les xifres són extretes del Pla General de Cultura del 2003. Tanmateix aquesta és una lectura que no contempla molts altres factors que hi intervenen. Entre aquests factors hi ha l'impacte social i econòmic que un Can Saura cultural pot generar en el teixit de la ciutat. Els pressupostos que es van idear l'any 2003 no tenen per què ser els pressupostos que s'haurien de fer ara, perquè la situació per suposat no és la mateixa. No cal tampoc que tot l'espai sigui d'ús públic per a la cultura. Es poden cercar models mixtos de gestió. També podem llogar espais, però mai tot i quedar en faldaret. Necessitam uns nous pressupostos adients a la situació actual. Amb tot és d'agrair que un partit polític com UPCM hagi participat amb arguments sòlids al debat que ha reobert els joves de MAC. Però hi ha altres perspectives que intentaré exposar a favor d'aquells que estem per un Can Saura Cultural.

Però caldrà abans recordar que les obres de rehabilitació de Can Saura han estat un dels pitjors casos de corrupció (entre molts d'altres) en la gestió dels doblers públics que es van fer durant les legislatures governades pel PP. No surt a la premsa, però tothom ho sap. I qui més ho saben són les empreses que hi han treballat i que encara no han cobrat la feina feta. A Can Saura presumptament s'han robat doblers als ciutadans a cabassos. Açò juntament amb una direcció tècnica i una gestió política nefastes han fet que el que havia de ser un emblema per a Ciutadella s'hagi convertit en una estafa, una desgràcia i una vergonya sense cap profit per al poble. Encara ningú no n'ha demanat disculpes, com a mínim. I en aquesta mala gestió tenen responsabilitats tots els partits polítics, uns més que d'altres, però tots.

D'ençà la compra de Can Saura ha passat més d'una dècada i encara ni es pot obrir. Tot un exemple de desprestigi públic. Quan el PP va tornar a governar a l'ajuntament el 2003 es va desentendre del projecte perquè no era el seu i va desviar els recursos econòmics cap a altres negocis i empreses que s'ha mostrat inútils: piscines, observatoris, sala multifuncional...com la cotxeria del Canal Salat que havia de servir per tot i que no serveix per res, està infrautilitzada i com espai cultural resulta més un problema que una solució. Era el temps de les vaques grasses, era el temps dels imputats d'alguns regidors de memòria infausta, exemplars corruptes d'aquell partit que els ciutadellencs van tornar a donar la majoria absoluta el 2007.

Alguns ciutadellencs diuen que tot s'ho enduu Maó, les grans inversions, els grans equipaments, les grans obres. Però el fet és que els diversos ajuntaments ciutadellencs, amb alternances d'esquerres i de dretes, han estat incapaços de modelar, cercar i emprar els recursos com ho ha fet l'ajuntament de Maó. Açò explica, pel que fa al cas, com el projecte cultural de Can Oliver de Maó, independentment de qui governa, tira endavant i es troben els recursos per acabar-lo i posar-lo en funcionament. Can Oliver és en volum i en finalitat un projecte similar a Can Saura, aleshores com és que un té finançament i l'altre no? La majoria d'aquests projectes no solen ser finançats per les entitats locals perquè sobrepassen els seus pressupostos i per tant l'estratègia a seguir és cercar els euros en altres administracions. L'èxit o el fracàs depèn en bona mesura d'unes gestions ben fetes i no tant de la solvència econòmica municipal. En el cas de Ciutadella tot fa pensar que som davant un problema més de deixadesa, d'abandonament, de poques ganes i probablement també de la incapacitat dels polítics actuals. Tanmateix bé que s'hauran de posar les piles per posar en condicions el Teatre del Born. O també el llogaran perquè no tenim ni un euro?

La viabilitat econòmica d'un espai cultural com Can Saura no només és possible sinó que és desitjable. Tenim arreu exemples de dinamització econòmica a partir d'equipaments culturals. Bona part de les ciutats turístiques europees implementen les seves actuacions a partir de polítiques culturals ben planificades i ben finançades perquè entenen que aquest és el motor de la dinamització social i econòmica de futur. Ciutadella té aquest potencial de turisme cultural, que està per explorar. Quan serem capaços de veure-ho i posar-ho en pràctica? Perquè, ja hem dit, més enllà dels beneficis econòmics també s'han de calcular els beneficis de cohesió social i cultural, el sentit de pertinença i el valor afegit que els projectes culturals aporten. El cas de Medellín, a Colòmbia, és paradigmàtic.

Les inversions estatals a Menorca i a Ciutadella en particular són penoses. El nostre dèficit és tan escandalós que el primer que haurien de fer els nostres representants públics (locals i autonòmics) és exigir més atenció i deixar de ser tractats com una colònia. Can Saura sí és possible amb uns altres polítics o si més no amb una altra actitud política dels governants actuals. Han d'exigir que el Ministeri de Justícia inverteixi el que calgui per als nous jutjats en un edifici nou i funcional i no aprofitar-se'n d'un patrimoni local com Can Saura que ha costat tant d'aconseguir. El que no pot ser de cap manera que Can Saura quedi hipotecat per sempre per a la cultura, que per açò el vam comprar i per açò el vam rehabilitar. El tema és prou seriós que convindria un consens en les decisions. En aquets casos les majories no tenen carta blanca. Dit clarament: ningú els va votar perquè donin Can Saura al Ministeri de Justícia. Cal consultar els ciutadans, les entitats, les associacions de vesins, els comerciants, etc. Seria bo que d'aquesta participació en sortís un compromís públic.

Com és viable Can Saura? Les xifres interpretades per UPCM són pessimistes. És la visió de qui no veu en la cultura més que un luxe que ens podem permetre si tenim la butxaca plena. Una altra visió més optimista, i més òptima, veu en Can Saura la possibilitat de teixir un Quadrat d'Or cultural a la Ciutadella antiga, un vertader nucli de vitalitat format pel Bastió de Sa Font, la sala d'exposicions de El Roser, el complex del Socors amb el seu museu i l'auditori (i la inversió estatal promesa?), la catedral, l'arxiu i el centre d'art de Can Saura-Morell, la sala de Sant Josep, la Casa de cultura amb la biblioteca, el tetare del Born, el grup de galeries d'art privades i també el conjunt de les cases senyorials. Feim que sigui possible aquest magnífic conjunt catalogat com a històrico-artístic fins que sigui una referència cultural.

El sector cultural és el més puixant en l'actualitat. Ocupa una franja de població cada vegada més gran. És un dels filons amb més projecció econòmica, que crea més llocs de treball i, a més a més, està en consonància amb un turisme de qualitat del qual tothom s'omple la boca però que no s'hi posen les bases per a desenvolupar-lo. Una gestió austera i eficaç de Can Saura permetria una economia sanejada per les possibilitats que té l'edifici.  

dimecres, 4 de setembre del 2013

Directors represaliats




































Marga Seguí, Rafel Andreu, Jaume Bonet
Francesc Florit Nin. Professor IES J.M. Quadrado

Els tres directors expedientats per la Conselleria d'Educació han actuat de forma responsable i de la mateixa manera que ho han fet altres directors de les Balears als quals no se'ls ha obert cap expedient disciplinari. Tot sembla indicar que han estat escollits com a caps expiatoris. Conec els tres directors perquè hi he fet feina quan treballava al servei d'Ensenyament del Català, un organisme que assessorava els centres sobre acollida lingüística i projectes de tractament de llengües i que el govern Bauzá va suprimir. Els tres directors són persones compromeses amb l'educació, que han dedicat més hores que un rellotge al bon funcionament dels seus respectius centres, més enllà de les estrictes competències del seu càrrec.

La falta comesa pels directors expedientats és haver estat escrupolosos amb la decisió adoptada pels Consells Escolars dels seus centres. Els Consells Escolars van aprovar un Projecte de Tractament Integrat de Llengües a partir de l'article 20 del Decret 15/2013, de 19 d’abril en el qual s'estableix la possibilitat d'elaborar un projecte “sempre que, i amb caràcter general, es mantingui la impartició d’alguna àrea o matèria no lingüística en cadascuna de les llengües oficials i en la primera llengua estrangera”. Aquest decret és tan barroer en la redacció que aquest mateix article es podria interpretar com la possibilitat de fer-ho tot en català o tot en castellà a excepció d'una àrea no lingüística, i una altra àrea en llengua estrangera.

El mal però de tot plegat va venir de les instruccions que el director general de planificació va enviar als centres pocs dies abans d'acabar el curs escolar. Aquestes instruccions eren una “interpretació” de l'article 20, una interpretació que distorsionava completament la possibilitat de tenir un Projecte TIL que segons diu “D’acord amb el foment de l’autonomia, els centres educatius que requereixin una distribució horària de les llengües objecte d’ensenyament diferent de la que estableix aquest Decret”. Les observacions que la Conselleria feia als projectes dels centres aprovats pels consells escolars segons l'article 20 deien que no es podia confondre “distribució horària” amb còmput horari” I que per tant obligava a repartir tot el currículum de forma equilibrada en les tres llengües. Aquesta és una interpretació rocambolesca del Decret. El decret no diu açò. És més, només s'usa l'expressió “còmput horari” a l'article 7.4 en parlar d'Educació Primària, i parla de computar la càrrega lectiva a l'article 8.3 per a l'Educació Secundària. En canvi s'empren els mateixos termes de “distribució horària” tant en l'article 8.6 com en l'article 20. Per tant les instruccions de la Conselleria s'extralimiten en la interpretació de la llei, a més de ser-hi contradictòries. Açò és exactament el que van constatar els Consells Escolars i així ho van trametre els tres directors, cosa que faria qualsevol persona amb dos dits de seny.

Una de dues: o bé la Conselleria no va calcular l'abast que suposava l'article 20, i per açò l'anul·la amb les instruccions i interpretacions esbiaixades; o bé, quan el conseller Bosch va aprovar el Decret TIL donava la possibilitat amb l'article 20 de mantenir la centralitat de la llengua pròpia a les escoles, com fan tots els països normals, i com han fet la immensa majoria dels centres escolars i per aquest mateix motiu el van despatxar ràpidament del govern Bauzá, un govern a l'ombra anticatalana de Delgado i el seu Círculo Balear.

Na Marga Seguí, en Jaume Bonet i en Rafel Andreu han estat víctimes expiatòries de la deriva radical del govern Bauzá en contra de la llengua catalana. Però com que la Conselleria no pot expedientar el Consell Escolar, ho ha pagat el seu màxim representant, el director del centre. Els Consells Escolars i la Federació de Pares d'alumnes entenen que la Conselleria actua malament, en contra de les decisions adoptades democràticament a les escoles. Les discrepàncies en l'aplicació del TIL no tenen res a veure negar-se a millorar l'aprenentatge de l'anglès. La prova és que molts centres ja tenien projectes específics d'anglès com a llengua vehicular. Faria bé la consellera Camps de ser dialogant i escoltar els pares i els professors. Que els tres directors siguin també sancionats com a docents ja indica la mala fe amb què actua la Conselleria.

Crec que ens assisteixen raons suficients com perquè tota la comunitat educativa es planti de forma contundent als disbarats pedagògics i fortament ideològics d'uns polítics, radicalitzats i irresponsables, que no ens mereixem. En Rafel, na Marga i en Jaume són un exemple. Els docents estem mobilitzats i molt indignats. Propòs que entre tots paguem els dos mesos de sou a què han estat injustament sotmesos els directors. Ells han fet allò que nosaltres hem aprovat. La implicació és compartida. Els pares hauran de prendre mesures clares per evitar aquest bunyol educatiu del PP. Per acabar deman que els mitjans de comunicació, i aquest mateix diari, tregui una entrevista a dues pàgines amb les veus crítiques com els mateixos directors, la Federació de pares o les associacions de professors, tal com ho va fer amb la consellera, per contrastar els punts de vista. Seria un exercici de periodisme seriós i equidistant.

dissabte, 6 de juliol del 2013

dilluns, 27 de maig del 2013

del catanyol a l'espanglish


Del catanyol a l'spanglish
Francesc Florit Nin
Acció Cultural de Menorca

Vam trobar-nos alguns professors en la tancada organitzada pels pares d'alumnes i la Plataforma per l'Escola Pública a l'institut Quadrado de Ciutadella, com van fer molts altres centres d'arreu de les Balears. En aquella trobada va venir la professora Pilar Benejam, sempre disposada i atenta a la realitat educativa tot i la seva jubilació. Parlàvem amb ella dels efectes del decret de Tractament Integrat de Llengües (TIL) del Govern Bauzà, que alguns amb ironia anomenen ProjecTIL, una bomba a la línia de flotació de la llengua catalana en l'ensenyament. Na Pilar Benejam, més valenta i més crítica que molts dels professors en actiu allí presents, va dir estar completament en contra de l'ensenyament en anglès. La seva explicació anava més enllà del fet que aquest trilingüisme imposat a l'escola pretenia eliminar la immersió lingüística a Primària i arraconar la presència de la nostra llengua a Secundària. Per fer una classe, deia, cal un registre elevat d'ús de la llegua, un domini profund de l'idioma en què s'expliquen, s'argumenten, es debaten, s'exemplifiquen, s'interpreten, s'analitzen... els continguts curriculars amb la terminologia específica de la matèria. No és suficient el B2 d'anglès per donar socials en anglès. Si ja resulta difícil l'aprenentatge i la docència, molt més ho seran si l'instrument principal de comunicació flaqueja. Els alumnes rebrien un model de llengua empobrit que empobreix els continguts, perquè tothom sap que fons i forma van units. Na Pilar Benejam, experta en didàctica de les ciències socials, argumentava que la riquesa lingüística del professor és fonamental per a la qualitat de les seves classes.

Amb aquestes condicions, la imposició del trilingüisme del projecTIL aprofundirà les desigualtats dels alumnes. Per als castellanoparlants perquè l'escola era l'únic àmbit on poden posar en pràctica l'ús, atès que la llengua de convergència en les relacions socials és el castellà. Per als alumnes amb dificultats d'aprenentatge, per suposat. Per als alumnes amb entorns familiars poc estimulants, perquè també és sabut que allà on més llengua aprenen els escolars no és a l'escola sinó fora de l'escola.

Molts pares i alguns professors deuen pensar que equilibrar l'ensenyament entre les tres llengües perquè totes tres siguin vehiculars és una bona pensada. El discurs de l'igualitarisme té tota l'aparença d'una proposta justa i equitativa, a la qual fàcilment hom s'hi pot adherir. Però només en té l'aparença. Tanmateix, repartir les matèries escolars en tres llengües és una decisió bastant insòlita en els sistemes educatius. Evidentment tothom està d'acord que els alumnes han de tenir més bona competència en anglès que no tenen ara (i plena competència en els dos idiomes oficials). Però no ens hem de guiar pels discursos i les bones intencions (bona intenció?) sinó pels fets i els resultats. Bona part de la comunitat educativa (pares, mestres i estudiants) així com la comunitat científica (UIB) han donat arguments prou sòlids com perquè el decret TIL no sigui aplicat, o si més no, sigui profundament modificat i com a mínim ajornat, per permetre un consens més alt. No seria tampoc una mala idea que la posada en pràctica de les idees del Govern es fes d'una manera graduada i pausada. Primer perquè els alumnes que arriben a secundària ja tinguessin un cert bagatge d'ensenyament en anglès per afrontar amb més garantia les matèries que es fessin en aquesta llengua a secundària i, en segon lloc perquè els professors poguessin acreditar i millorar la seva competència lingüística en anglès.

No sé si la nova consellera ciutadellenca coneix els estudis elaborats pel Departament de Filologia Catalana i Lingüística General, Llengua i escola (2012) i l'elaborat pel Departament de Pedagogia Aplicada i Psicologia de l'Educació, Sobre el model lingüístic escolar de les Illes Balears (2013). Si no és així convindria, que els llegís amb atenció. Els arguments de tipus identitari -fer l'ensenyament en català perquè aquesta és la llengua pròpia- és un argument de pes que fa servir qualsevol país normal. Però no és l'argument principal. La principal raó de l'ensenyament en pla, com diria la consellera, de la immersió lingüística en pla, és la seva eficàcia pedagògica perquè assegura l'objectiu irrenunciable del nostre sistema educatiu que no és altre que la plena competència comunicativa en les dues llengües oficials. Dit altrament: l'ensenyament desequilibrat a favor del català és la manera d'aconseguir un equilibri en l'ús social entre les dues llengües. Els resultats de les diverses avaluacions així ho avalen. Aquesta paradoxa s'explica senzillament perquè la llengua catalana no es troba en equilibri amb el castellà, sinó més tost en una franca minorització, amb greus problemes de ser present en molts àmbits. Es tracta que tothom domini els dos idiomes perquè no s'obligui a ningú a abandonar la llengua pròpia perquè una part de la població no en té competència i així ser veritablement lliures a l'hora d'usar les llengües. Si no es fa així es condemna a la llengua pròpia a estar cada vegada més arraconada als àmbits de la intimitat (a què em sona açò?).

Un dels símptomes d'aquesta situació és la qualitat de l'idioma, farcit de castellanismes, més acusat entre les generacions joves. En don fe com a professor de català només escoltant els meus alumnes. La pèrdua de genuïnitat del català és avui tan manifesta que en algunes ocasions es té la impressió d'assistir a una autèntica dialectalització de la parla, com un pidgin entre català i castellà que de forma burlesca es referim com a catanyol. Bé idò, entre les modalidades insulares i el catanyol que s'escampa entre els joves, només ens falta que la llengua estrangera que aprenguin els nostres alumnes sigui l'espanglish o inglañol. El panorama és bastant desolador.

dimarts, 30 d’abril del 2013

Trampes i travetes del decret de trilingüisme


Trampes i travetes del Decret de trilingüisme 
Francesc Florit Nin

El Govern Balear acaba de publicar el Decret de Tractament Integrat de Llengües, TIL, popularment anomenat també decret de trilingüisme perquè fa del català, castellà i anglès llengües vehiculars de l'ensenyament, és a dir que es donaran en cadascuna d'aquestes tres llengües els continguts de les matèries no lingüístiques com història, ciències, matemàtiques... També el podríem anomenar Decret de les Travetes a la Llengua Pròpia, TLP, perquè de fet comportarà la desaparició de la immersió i la rebaixa del català en el sistema educatiu, l'únic àmbit social on s'havia aconseguit parcialment avenços en la normalització de la llengua catalana.

Fins ara l'escola assegura que tots els alumnes surtin competents en els dos idiomes oficials, que és la finalitat a què aspira l'educació del país. Amb la immersió lingüística a Primària i el català com a llengua predominant a Secundària, s'acompleix amb èxit l'objectiu. El decret TIL suplirà l'actual decret de mínims que indicava que almenys el 50% del currículum s'ha de fer en català. Per quines raons aquest canvi? En l'exposició de motius del decret TIL es dóna per fet que la llengua catalana i castellana es troben en les mateixes condicions, es parla d'igualtat i se sobreentén que el català ja està normalitzat. També es fa referència a les sentències del tribunals espanyols sobre les llengües a l'educació. Tot plegat es traça un camí de canvi en la política lingüística a l'àmbit educatiu, com ja s'ha fet en altres àmbits de la vida pública. Tanmateix ni el català està normalitzat (sembla una broma afirmar el contrari com fa el conseller d'Educació), ni hi ha igualtat de condicions entre les dues llengües ni el Tribunal Constitucional han desbancat la immersió lingüística en català. Els tribunals tampoc no han dit que el català i el castellà s'han d'igualar en el percentatge com a llengües vehiculars. El tribunal Constitucional en les sentències 84/1986, 195/1989, 19/1990 i 337/1994, així com les polítiques emanades de la carta Europea de les Llengües, avalen la immersió lingüística en la llengua pròpia. Les sentències dictades pel Tribunal Superior indiquen que el castellà ha de ser també llengua vehicular, cosa que a les Balears ja ho és. El decret TIL del govern Bauzà no se sustenta per tant en sentències ni en resultats ni en criteris pedagògics. Els motius vertaders són de caràcter ideològic. Aquests governs conservadors d'aquí i de Madrid no poden tolerar que la nostra llengua autòctona sigui l'habitual, la preponderant, la principal, la més vehicular que la llengua de l'estat dins les aules. Per açò volen espanyolitzar els alumnes catalans, perquè consideren que tal com som, parlant català i tenint altres referents, amb una altra cultura diferent de la seva, no som espanyols, o no ho som prou!
El decret TIL fa una mirada esbiaixada de la realitat perquè la llengua catalana com a llengua pròpia de les Illes Balears, tal com indica l'Estatut, no hi té cap consideració. Només hi té la consideració com a llengua oficial, com ho és també la llengua castellana, de manera que les igualen en el tractament curricular, i d'aquí se'n deriva tota la tampa. Però la llengua castellana no és llengua pròpia, perquè una llengua pròpia és l'assentada històricament en un territori. Però temps al temps, no hi falta res perquè el PP pitgi perquè el castellà també es consideri llengua pròpia de les Illes Balears, com ja prediquen alguns dels seus mandataris, i llavors ja no hi tindran més entrebancs.
Aquesta és la línia actual que pren el Tribunal Constitucional en la darrera sentència del 2010: prescindeix de la consideració de llengua pròpia del català i en fa una lectura completament nova del que havia fet abans, una lectura conservadora, més polititzada, recentralitzadora i uniformitzadora. Diria que són sentències contra qui som. D'altra banda, el TIL també ignora la realitat sociolingüística de Catalunya i Balears, on només una minoria (però molt minoria) ha reclamat el dret de l'ensenyament en castellà. No és que es negui aquest dret, sinó que s'empra com a palanca per canviar tot el sistema i així perjudicar la immensa majoria dels pares que ja han optat per l'ensenyament en la llengua pròpia, en un clar exercici de seny, perquè hi veuen més garanties i cap inconvenient ni perill per cap de les dues llengües, sinó tot el contrari, avantatges.

L'ensenyament de les llengües respon a la condició de la doble oficialitat del català i del castellà. En canvi l'ensenyament en la llengua es fonamenta en la condició de llengua pròpia, de la llengua autòctona, que només és una. Tots els països regulen l'ensenyament en la llengua del país, cosa que resulta gairebé tautològica. L'ensenyament d'una llengua estrangera és una opció educativa que adopten la majoria de les escoles i que respon al seu interès de llengua útil per al món laboral, com és l'anglès actualment com a llengua franca d'ús internacional. Però una altra qüestió ben a part és la decisió d'usar en algunes matèries curriculars altres llengües diferents a l'autòctona per vehicular els continguts escolars. El tractament integrat de llengües és una metodologia didàctica molt eficient per aprendre idiomes en l'àmbit escolar. Aquest és l'enfocament que fan diversos programes que porten a terme molts centres (el conveni amb el British Council a Primària, les Seccions Europees a Secundària). Aquestes decisions es prenen per reforçar l'aprenentatge segons els resultats obtinguts. Cada centre té la seva idiosincràsia i l'alumnat de cada centre pot ser ben diferent en la seva composició sociolingüística. En alguns se necessita reforçar el castellà perquè és ubicat en una zona de gran vitalitat lingüística de la llengua autòctona. D'altres necessitaran reforçar el català per les raons contràries. El que és segur ara per ara és que allò que cal reforçar és més el català que el castellà en la majoria de les situacions. Tots els nostres alumnes dominen força bé el castellà, en canvi tenim molts alumnes, cada vegada més, que no dominen prou bé el català, tal com indiquen els resultats. I aquest és el criteri que hauria de regir la política educativa. Pel que fa a l'anglès, el seu reforç pot venir de moltes maneres, especialment metodològiques, de ràtios d'alumnes per aula, de formació docent, etc. Però no pot ser que sigui l'excusa per arraconar la llengua catalana.
El problema no és que el castellà i l'anglès siguin també llengües vehiculars. De fet ja ho són en molts de centres, com el Quadrado, com el Cap de Llevant, cert és que de forma parcial perquè no abasta tot l'alumnat en el cas de l'anglès de les Seccions Europees. El problema és que es faci de forma indiscriminada, generalitzada i sense avals ni garanties que justifiquin el desbaratament que suposarà el TIL. Personalment crec que és bo que es faci alguna matèria en castellà i en anglès, però mai en la mateixa proporció amb el català perquè aquesta pretesa igualtat condemna a cures intensives la nostra llengua. La ironia de tot plegat és veure com en alguns centres, centres on van estudiar el president Bauzà i el conseller Bosch, feien, i deuen seguir fent, ben poc ensenyament en català, incomplint durant anys el Decret de Mínims. Deu ser per açò que el català que presenta l'Il·lustríssim José Ramón Bauzá és tan pobre i tan desbaratat que fa empegueir. Potser amb aquest exemple, el seu, ens indica el camí a fer: incomplir la normativa que ara vol imposar?

És trist veure que els més malparats d'aquest decret TIL seran els alumnes castellanoparlants, sobretot aquells que viuen en zones on la llengua catalana ha desaparegut del paisatge social com Palma i Eivissa...i Maó?, i zones de forta immigració, un entorn social que no ha tingut l'oportunitat de la integració perquè els governs no han duit a terme cap tipus d'iniciativa seriosa per acollir lingüísticament l'allau d'immigració, que és el 20% de la població. El percentatge més alt de tot Espanya, una població que se suma a les immigracions espanyoles de les passades dècades i que en total sumen més de la meitat de la nostra població, amb greus mancances de domini dels dos idiomes oficials. Aquests alumnes tindran no poques dificultats per aprendre a parlar el català en una escola que no tengui aquesta llengua com la llengua habitual i majoritària. Perquè l'escola en català és sovint l'únic lloc on els fillets i els adolescents tenen l'oportunitat d'usar i practicar la llengua d'aquestes illes. En realitat és la música de sempre: només s'exigeix de ser bilingües els catalanoparlants, perquè els castellanoparlants no cal que ho siguin, no cal que n'aprenguin, ja no el necessiten ni tan sols per treballar a l'administració pública. L'efecte d'aquesta política educativa és nefasta i empobreix el país ja que obliga a canviar al castellà contínuament perquè bona part dels nostres ciutadans no seran competents en català. Un efecte devastador que fa del català una llengua residual. Si els nostres polítics no veuen açò o són cecs o són uns irresponsables o tenen una mala bava increïble.
Així les coses, posar en un mateix nivell de competència llengües en situacions tan desiguals resulta pel cap baix injust. Seria com fer córrer un atleta al costat d'un coix. Perquè coixa està la llengua catalana en molts àmbits i ben poques coses s'han fet per curar-la. Si el Govern Balear equipara les llengües a l'educació, també ho hauria de fer en la justícia, en l'administració de l'estat, en les forces de seguretat, etc. Per no entrar en àmbits tan deficitaris com els mitjans de comunicació, l'oci, el món laboral i comercial, etc.
Una vegada més assistim a l'aprovació d'una nova normativa que es fa d'esquena als professionals de l'educació. Tant el decret TIL com l'avantprojecte de llei del ministre Wert s'han fet sense consultar, sense consensuar, i més greu encara, en contra de l'opinió del gruix de la comunitat educativa. Fins i tot les associacions de directors de primària, de secundaria i d'aduts, tots en bloc i sense excepcions han rebutjat en un comunicat aquest decret TIL. Com es podrà implantar el decret amb els equips directius en contra? No resulta estrany aquesta manera de procedir de qui es caracteritza pel menyspreu cap als professors i la desconfiança en la participació. El decret TIL a més s'estalona en el dictamen del Consell Consultiu aprovat per 5 membres i amb el vot en contra de 4, la qual cosa indica fins a quin punt aquest decret és feble. Si no es retira aquest decret, el més probable és que sigui retirat per un canvi de govern. I així anam, de canvi en canvi, sense pacte educatiu, cada cop amb el país més radicalitzat en els extrems, marejant el sistema, incapaços de posar-se d'acord amb uns mínims per a una tema tan transcendent com és l'educació.

El decret TIL és tanmateix el resultat in extremis de fracassos continuats de la Conselleria. Li va sortir malament la lliure elecció de llengua per part dels pares; es va enfrontar al Consell Escolar de les Illes Balears fins que el va desbaratar per posar-ne dels seus; té tota la docència en contra i les associacions de directors tant de primària com de secundària de totes les illes han mostrat un clar rebuig a l'actuació de govern; vagues contínues, manifestacions constants; mesa de negociacions amb sindicats de docents trencada; lleis de símbols per tallar la llibertat d'expressió; conflictivitat laboral amb els docents; etc. Un fracàs rere l'altre.

No hi ha desgraciadament debat pedagògic sinó debat ideològic. És molt probable que l'anticatalanisme del PP sigui una cortina de fum per desviar l'atenció dels problemes greus que patim. Tot fa pensar que aquest decret i la llei educativa Wert amaguen els aspectes més importants per a la millora de la qualitat educativa: la qualitat del servei, les metodologies eficients, els valors de la integració, la cohesió entre ciutadans, la confiança i l'esforç. L'escola és com un laboratori on s'experimenta precisament les actituds i els coneixements per al futur teixit social en un model que voldríem de cooperació i de convivència.