divendres, 18 de novembre del 2011

l'escola de Es Born s'inspira en l'exposició Arrel als ulls


Quina gràcia. Vaig passar per davant els finestrals de l'escola Joan Benejam, de Ciutadella, s'escola des Born, i vaig veure els treballs de plàstica dels seus alumnes col·locats als vidres. Eren cares grans, fets amb fulles seques. Però la veritat és que no ho vaig relacionar amb els meus quadres fins que n'Anna Maria Bagur m'ho va dir i m'ho va explicar. Fantàstic, aquesta és una altra escola que treballa la plàstica a partir de la meva obra. Ho va fer na Neus Bruguera amb l'escola Sa Graduada de Maó, i ara ho fa na Marisol Giron amb les aules de es Born. M'omple de satisfacció i ho he d'agrair sincerament a les dues mestres i a totes dues escoles. Som també mestre i sé com de difícil és inculcar als alumnes el joc de la imaginació i l'exercici de la creativitat. Na Marisol i na Neus en són, mai més ben dit, unes mestres de cap a peus. Ser alumne seu és un privilegi.


http://ultimahora.es/menorca/noticia/noticias/local/las-damas-de-otono-visitan-ciutadella.html

dijous, 17 de novembre del 2011

Entremúsiques

n'Antoni Salvador m'ha convidat al seu programa Entremúsiques de la COPE local. Ha estat una xerrada molt agradable, sobre les músiques que m'agraden i xerrant xerrant hem arreglat el món.
Aquí la teniu:

http://www.ivoox.com/entremusiques_sq_f124807.58010_1.html



diumenge, 23 d’octubre del 2011

Lletra i música de la llengua

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Quan la nostra llengua no era a l’escola ni als mitjans de comunicació ni a les institucions públiques, molts vam descobrir les formes cultes de la llengua catalana de la mà de la música. Més enllà de laparla col·loquial de cada dia a casa, amb els amics, al carrer, hi havia una literatura d’alta qualitat que s’expressava amb les mateixes paraules que tu empraves per jugar a futbol a les tanques de prop de casa. Hi havia també les formes litúrgiques de la parròquia com a llengua d’un menorquí culte, diferent, elevat. La veritat és que la llengua musicada de les cançons que escoltàvem als Agrupaments Escoltes era la llengua dignificada dels menorquins. Vam descobrir aleshores altres maneres de parlar menorquí, altres paraules dialectals pròpies d’altres terrres properes.

Aleshores no era tan fàcil accedir a la nostra música en català perquè les ràdios no la programaven gaires o gens, els diaris no en parlaven, no hi havia Internet, no es treballava a les escoles i els nostres pares havien estat formats en una educació en castellà i per al castellà. Com han canviat les coses i per bé! Aquestes setmanes, enmig de tantes males notícies contra la nostra llengua, cercàvem una dada positiva per compartir amb els lectors. Heus-la idò: tenim una llengua de les més musicades que hi ha. I per corroborar-ho us ressenyam tres esdeveniments: un llibre, una exposició i un portal web. Anem a pams.

Fa pocs mesos va sortir d’Edicions Documenta Balear el llibre Una llengua musicada de Carla Gonzàlez. es tracta d’un llibre preciós que recull tot un ventall de poemes d’autors de tots els temps que han estat cantats d’ençà els anys 60 fins a l’actualitat. De fet es fa ressò dels rics antecedents del moment d’esplendor actual de la música en català. La Nova Cançó en va ser la llavor. Raimon. Lluís Llach, La Trinca, Maria del Mar Bonet, Serrat, Ovidi Montllor, Sisa, Ramon Muntaner, Pau Riba, Pi de la Serra… fins als actuals grups o cantautors Pau Alabajos, Cesk Freixas, Al Mayurqa, At Versaris, Pep Gimeno 'Botifarra', La Gossa Sorda, Obrint Pas, Oliva Trencada, Revolta 21, Feliu Ventura...etc. Tot aquest èxit sorgit a pesar dels entrebancs d’una llengua minoritzada només s’explica per la seva qualitat. El llibre també conté força entrevistes als músics que reflexionen sobre el fenomen, entre els quals hi ha és clar menorquins.

Dijous passat va ser inaugurada l’exposició Cançoníssima a la sala de El Roser de Ciutadella. Comissariada per Jesús Prats i produïda per Octibre Centre de Cultura Contemporània de València, Cançoníssima ja havia estat presentada a València, Barcelona i Palma. Se centra en la imatge gràfica dels discs de vinil, en les portades dels quals dissenyadors i artistes han plasmat el seu art, com a Menorca van ser Matias Quetglas amb una portada al disc Capanades a morts de Lluís Llach i les de Pacífic a Isaac Melis i Mariàngels Gorrnés. S’hi exposa bona part dels Setze Jutges de la Nova Cançó i una especial atenció a la presència menorquina: Mariàngels Gornés, Isaac Melis, CEPEP, Traginada, Ja t’ho Diré i molts d’altres d’aquell temps i d’ara mateix, per exemple de Nura, llarga cantata musicada per Guillem Soldevila. Una oportunitat per revisitar la nostra memòria musical i la seva projecció. La banda sonora de la nostra llengua. Com va dir Esperança Camps al seu blog és “un recorregut sentimental per la memòria sonora dels menorquins. Aquell concert per Cala'n Turqueta, aquella actuació de Maria del Mar Bonet al claustre del Seminari, o la de Maria Àngels Gornés a la Plaça Nova”.

Finalment el portal web Viasona. Fa un any el Grup Catmèdia van crear el www.viasona.cat en el qual s’indexava la musica en català. És innovador, sorprenent i exhaustiu. Viasona registra 2.390 grups musicals, amb un catàleg de 4.855 àlbums i 34.884 caçons en la llengua dels menorquins. Hi és gairebé tot, com una enciclopèdia digital de la música catalana i en català. Té una mitjana de visites de 3.000 cada dia. Viasona també inclou les novetats del mercat, informació actualitzada de festivals, fòrums d’opinió, llistes de favorits, etc. A Viasona els internautes poden consultar la discogràfica i lletres de cantants i grups en català. A més amb la plataforma 2.0 (GrooveShark, YouTube, iTunes, Spotify, Google Maps, Twitter, etc.) es vinculen al web els continguts d'àudio o video amb la possibilitat de comprar discos i cançons, i fins i tot es pot consultar una mapa dels Països Catalans per saber quines formacions són originàries d'una població. Si clicau les ubicacions de Menorca apareixen Mariàngels Gornés, Cris Juanico, Isaac Melis, Es Moix, Oliaigu amb Figues, Res Sé, Los Paranderos, A Bordo, Miquel Mariano, Tita Servera, L’Infant Terrible, Traginada, S’Albaida, Bep Marquès, Delên, Guiem Soldevila, Inventeri, i Leon Manso, aquest diamant en brut que tenim. Qui coneoxem el panorama veim que són molts, però no hi son tots. I tanmateix déu n’hi do. Com deia aquell, no estamos tan mal, almanco en aquest sentit musical. La llàstima és que les nostres (?) ràdios i televisions ens ho amaguin.

En fi, tres notícies per aixecar els ànims tan decaiguts a causa d’una política que ens amaga la nostra cultura i voldria que la llengua catalana fos relegada a un segon pla. Si Francesc de Borja Moll, el nostre sant de la devoció lingüística, aixequés el cap diria “ de més verdes en maduren”.

El Govern Balear diu que vol complir les sentències…

El Govern Balear diu que vol complir les sentències…

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Açò va dir el portaveu Sr. Bosch. Aleshores hauria de començar per complir les lleis que sistemàticament incompleix el seu govern en materia de llengües. I també haurà de complir, no les sentències dictades en altres comunitats autònomes, que no ens afecten, sinó la que acaba de dictar el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, en la qual avala que el català sigui un requisit per accedir a l’Administració Pública.

El Govern del PP té problemes amb els tribunals. Els vol acatar, però els dóna sentències ben contradictòries. Les declaracions del portaveu, el Sr. Rafael Bosch, es debat entre la pirueta i la contorsió, entre les seves declaracions i intencions polítiques del govern Bauzà i les sentències del Tribunals. Les paraules del Sr. Bosch entren en contradicció flagant amb la realitat, i sobretot amb la legalitat. Però, cap problema, si la legalitat no els agrada, la canviaran, encara que vagi en contra de la llengua que identifica les Illes Balears, la llengua que a més d’oficial n’és la llengua pròpia, i és també la llengua pròpia de l’administració, del govern, del parlament, etc. d’aquestes illes, segons manen les lleis. I les incompleix, no una vegada sinó sistemàticament. Quina sentència s’hauria de dictar i quina pena s’hauria de complir en aquests casos? Com fer complir la llei a aquells que la regulen?

D’una banda, el conseller d'Educació i Cultura va anunciar que l'executiu autonòmic prepararia durant el curs que ve el canvi normatiu necessari per tal que català i castellà siguin, tots dos, llengües vehiculars a l'escola. És una declaració de cara a la galeria per acontentar els sectors més reaccionaris del seu partit, ja que, com el Sr. Bosch sap, ambdues llengües són vehiculars al nostre sistema educatiu. Per tant dir que cal fer-ho 'abans no ens hi obligui cap sentència', en referència a l'ordre del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, és simplement un engany als ciutadans.

La sentència del TSJIB és contundent. Citem el dictamen: "el català, com tots saben, és l'idioma propi de les Illes Balears, de tots els seus ciutadans i entitats, i resulta plenament constitucional que se n'exigeixi el coneixement per accedir i promocionar en l'àmbit de la funció i treball públics de l'Administració de la Comunitat Autonòma”.

El Tribunal fa menció a dues sentències anteriors sobre el català a l'Administració i apunten, tornem a citar, que "l'exigència o requisit d'un determinat grau de coneixement" del català és perfectament compatible amb el dret fonamental de l'article 23.2 de la Constitució que fa referència al dret a l'accés a funcions i càrrecs públics.

Però heus aquí que la reacció immediata del Govern, segons informacions aparegudes als mitjans, és la de passar de la sentència. Idò? No deien que les sentències eren per ser acatades? Ara veim que només volen acatar les sentències que van en contra de la llengua catalana i incomplir les que hi van a favor. ¿És potser una postura clarament ideològica que no té res a veure amb drets i dreures de ciutadans, ni, per suposat, en serveis de qualitat, ni en resultats ni tampoc en realitats sociològiques, i per descomptat tampoc no té res a veure amb les necessitats del país, de salvaguarda d’una llengua amb greus problemes de subsistència?

La política lingüística del Govern Balear és suïcida. I és molt trist pensar que són els propis polítics de la nostra terra que cometen aquesta atrocitat. Si per acontentar un sector del seu electorat que es manifesta contra la normalitat de la llengua al seu territori històric, el govern Bauzà ha d’incomplir les sentències dels Tribunals, esteim ben arreglats. La anormalitat s’ha instal·lat en aquestes terres expoliades. La majoria dels seus ciutadans, sense sentit de pertinença, aposta per un partit de govern que va en contra dels propis interessos. Com s’entén? Realment tots els qui van votar el PP estan d’acord amb la política lingüística que vol portar a terme l’actual govern?

dimecres, 7 de setembre del 2011

de El Roser de Ciutadella a Sa Nostra de Maó


Queden tres dies perquè acabi l'exposició Arrel als ulls a la sala de El Roser de Ciutadella. Lavors l'expo viatjarà a Maó, a la sala d'exposicions de Sa Nostra. És una llàstima que en aquesta sala, que inauguraré el proper dijous dia 15 de setembre, no hi cabi tota l'obra que he duit a El Roser.

dijous, 28 de juliol del 2011

exposició a El Roser

Arrel als ulls és el títol que he posat per a l'exposició de El Roser. Oberta entre dia 4 d'agost al 10 de setembre. Obra nova completament, obra diferent també, però lligada amb la trajectòria feta fins ara. Us hi esper.

dimarts, 24 de maig del 2011

Confondre i guanyar

Al sac de les confusions

Francesc Florit Nin


Novament eleccions. La nostra prou raquítica democràcia només pren protagonisme quan es tracta de reclamar el vot. La petició de vot per part dels partits polítics se sol reduir a consignes, sovint derivades dels comitès centrals. Molt més rarament hi ha plantejament de programes i propostes concretes. A vegades es fa d’una forma generalista, diuen el què, però no diuen el com, probablement perquè el com compromet i concreta més. En les eleccions autonòmiques i locals del proper 22 de maig els ciutadans som cridats a elegir governs a base de propaganda i publicitat, més que no d’un debat d’idees. Alguns partits no fan altra cosa que anar a contracorrent de projectes ja consolidats pel simple fet que són els projectes del altres, encara que siguin ben acceptats i funcionin.

Quan un partit polític es dedica a fer fracassar les realitats consolidades per construir una entelèquia no fa res més que enganyar la ciutadania. Quan el PP i UPiD demanen la lliure elecció de llengua a l’ensenyament per part dels pares sap perfectament que crea un problema on no n’hi ha. I, si hi pensam bé, també són conscients, o ho haurien de ser, que açò provocaria una greu segregació social, amb moltes més conseqüències socials negatives que els possibles beneficis individuals de l’elecció de llengua a les escoles. D’altra banda, aquesta proposta i altres de semblants, com la de no exigir la llengua catalana com a requisit per a accedir al funcionariat públic, no van encaminades a fer que les dues llengües estiguin en igualtat de drets i un mateix domini d’ús de les dues llengües igual per a tots, sinó ben bé al contrari: suposarien el desequilibri i la minorització de la llengua pròpia.

Si s’és conscient d’açò, per quins motius es posa la qüestió lingüística en el sac de les confusions i en el centre de les confrontacions? Si la llengua catalana és objecte d’atacs en campanya electoral, com ja s’ha començat a produir, vol dir que els molesta i que cal bandejar-la dels llocs on ha conquerit un cert grau de normalitat, a l’administració local i en l’educació. Com va dir Joan Melià, sociolingüista de la Universitat de les Illes Balears, “quan en una comunitat aquest tema és objecte de disputa política és símptoma que ja no té bona part del poder decisori. I prosseguir en la renúncia de la llengua pròpia és accelerar el procés de pèrdua de capacitat d’autoregir-se. Quan, per exemple, en una societat es planteja renunciar a considerar el coneixement de la seva llengua com a condició per a poder-hi viure amb plena normalitat, com a requisit per a accedir a determinats rols socials, no fan més que dinamitar un factor de prioritat lògica”.

Però sembla que les raons no importen en aquests partits, sinó més aviat les reaccions poc reflexives d’una part del seu electorat. És de coneixement públic els resultats que l’actual sistema educatiu dóna respecte de les dues llengües oficials. Ho repetirem: només una escola amb una presència dominant (majoritària, prioritària, preponderant, com es vulgui) de la llengua catalana en el currículum com a llengua vehicular garanteix una bona competència en les dues llengües. I açò no va en detriment de cap llengua ni de cap dret.

La sentència del TS sobre la llengua vehicular a Catalunya indica que tant una com l’altra han de ser llengua vehicular. Així passa en la majoria dels col·legis. Però és l’escola que ha de fixar els percentatges d’acord amb el seu entorn sociolingüístic per tal d’assegurar que tots els escolars dominin els dos idiomes. La normativa actual a les Illes Balears indica que com a mínim s’ha de fer un 50% en català. I amb la llengua de l’administració resulta evident que tot funcionari ha de dominar les dues llengües oficials per a garantir que l’administrat pugui ser atès en la seva llengua. Si no és així, l’elecció de llengua que tant prediquen el PP i UPiD només és efectiva per a una sola llengua. Algú s’imagina un funcionari que digui “Em sap greu senyora, però si no em xerra en català no l’entenc”? Idò açò, però a la inversa, passa i no hauria de passar, i així no obligar a canviar de llengua. És una simple qüestió de qualitat en l’atenció als ciutadans. Quan es parla de llibertat cal que s’entengui en totes les conseqüències.

La cerimònia de la confusió sobre les llengües que practiquen alguns partits polítics no ha de fer desviar l’atenció dels ciutadans de les coses que realment tenen importància en la vida social: la intercomprensió entre les persones siguin d’on siguin i tenguin la llengua que tenguin. Bandejar la llengua catalana de la vida social és afeblir la societat mateixa. Que tots els ciutadans aprenguin bé les dues llengües i les puguin usar en qualsevol situació ha de ser la prioritat i la preocupació. Que tinguem ciutadans que no coneixen i siguin incapaços d’usar la llengua territorial on viuen és negar-los un dret molt més important que el dret a elegir la llengua de l’escola.

dimarts, 19 d’abril del 2011

En Macià escriu sobre la meva pintura última





Ja fa temps que els teus quadres són obertures a la naturalesa més abstracte i imparcial. Ofereixes jardins a la mirada. Una mirada que sovint es perd en l’indefinició alhora que en gaudeix de la llibertat que aquesta brinda. Les teles i dibuixos són finestres, horitzons on penetrar i passejar. Una natura necessària i que es va perdent. del cos humà dins la naturalesa fins a fusionar-ne les matèries respon a aquest manifest de política orgànica

Som natura. Gràcies als teus quadres, hem pogut resituar el nostre cos i els nostres rostres dins l’entorn on habitem. Aquest gest també es pot pensar com un gest d’humilitat, de retorn al nostre origen oblidat. Venim de la terra i el fang i ara hi tornem convertits en arbres i branques. Hem crescut des de la llavor mínuscula sembrada fins a l’últim fruit madur de la branca més alta, per tornar a empastifar-nos de fang i molsa els nostres ros

Són mirall de la pròpia ànima, és a dir, reflex extern de l’interioritat de la persona, sinó que també és mirall per qui els mira

Rostres grans, potents, bells i profunds, són necessaris i vertaders en el sentit que ofereixen un espai de quietud i contemplació

Un rostre per poder mirar quan vulgui, en calma i confiança. Mirar directament un rostre, un cos, és observar-se a si mateix des de la distància i és intentar comprendre’s un mateix i els altres, a través de la mirada silenciosa.

La necessitat i el gaudi d’observar rostres. És curiós pensar-ho. També és d’agrair que no tots els quadres representin mirades frontals sinó que molts estan girats, miren avall o amunt, sense esguardar directament qui el mira. Aquests gestos de timidesa o espontaneitat que tenen els teus rostres donen confiança a l’espectador que no sent por de mirar el cos i la cara del quadre directament. Donen comfortabilitat a la mirada. Els teus rostres, en aquest sentit, s’allunyen molt de les imatges tradicionals de grans rostres

Els rostres que presentes són rostres amables, tímids, bells i naturals, plens de vida i de pau són ciutadans com nosaltres, són una proposta de bones persones a qui mirar, de qui aprendre i amb qui xerrar , s’apropen més a les icones religioses, a les imatges de Sants i Verges a qui resar. Els teus rostres naturals són imatges que conviden a la pregària, al diàleg, a la confessió i la discussió, que és potser l’objectiu final de l’art: fer parlar, fer pensar, fer estimar. Moure la consciència, en definitiva.

dijous, 3 de març del 2011

L'escola no és un mercat

La idea d’igualar l’ensenyament en català amb l’ensenyament en castellà o viceversa, de manera que es faci el 50 % en cada llengua no deixa de ser aparentment molt justa. Si la població que tenim a Menorca es reparteix majoritàriament entre les dues llengües oficials (un 60% de llengua pròpia català, un 35% llengua pròpia castellà, un 5% d’altres llengües) és prou assenyat que les dues llengües siguin llengües vehiculars a l’ensenyament. I així és en gairebé tots els centres, en proporcions variables. El 50% sembla idò, en principi, un principi igualitari. Llavors si, com fan alguns centres, s’introdueix l’anglès com a vehicular en algunes matèries amb programes específics, llavors les dues llengües oficials han de quedar més reduïdes en hores lectives. Cada centre ho ha de regular, segons com sigui el seu context sociolingüístic.

Tanmateix, allò més important no és el percentatge de català-castellà-anglès, sinó els resultats finals. I aquí no hi pot haver discussió possible, simplement perquè tothom està obligat a complir amb la normativa legislativa aprovada pel Parlament. Què vol dir que l’important siguin els resultats? Que tot alumne, tengui la llengua que tengui, ha de ser competent en les dues llengües oficials i ha de tenir un domini suficient d’anglès en acabar l’ensenyament obligatori. Punt.

En realitat, però, què passa? Que l’escola no és una illa, incomunicada amb la resta del món. Que l’entorn és un factor educador (i deseducador) molt influent. Que l’escola, tot i que poleix les desigualtats d’origen, no és suficient per compensar-les. Que en l’aprenentatge i, sobretot, l’ús de les llengües l’entorn extraescolar és poderós (família, amics, mitjans...). I aleshores passa que els resultats finals en el domini i ús de les llengües és prou desigual.

L’escola s’ha de preocupar que tots els al·lots dominin bé el català i el castellà ( i anglès en menor grau, potser). Si surten amb deficiències en una o altra llengua, caldrà reconduir el model lingüístic aplicat. Els mestres no són tontos i, si no hi ha prejudicis entremig, apliquen un model lingüístic que fins ara ha donat bons resultats, en general. Tanmateix, la cada vegada més nombrosa població castellanoparlant fa que ara comencin a sortir alumnes amb mancances en l’ús del català. Dit d’una manera clara i llampant: tots els alumnes dominen el castellà amb prou fluïdesa, no tots els alumnes dominen el català amb prou fluïdesa. Són aquests resultats que hem de compensar. Cal recordar que segons una enquesta del 2003 un 60% de les persones que viuen a les Balears i que no tenen el català com a llengua pròpia, no el sap parlar.

Justament són les escoles que apliquen un model de compensació lingüística les que obtenen millors resultats en les dues llengües. Les escoles amb ensenyament majoritàriament en català compleixen amb els objectius fixats per la llei. No així les escoles que tenen el català en percentatges més baixos al 50 % de llengua vehicular, simplement per què l’escola no basta.

Fer una ullada ràpida a la programació televisiva, a les ràdios, a Internet, a la premsa, a l’oferta de cinema, a tot l’oci juvenil, la visita al metge, l’entrevista de feina, la citació judicial, els cursos de formació, etc. la presència de la llengua catalana tendeix a 0 en alguns àmbits i a cotes minses en altres. És clar que els detractors del català a l’escola diran que tot allò és mercat lliure i que per tant si no hi ha català pel carrer és perquè els consumidors de béns i serveis no ho reclamen. Ben cert. Res a objectar ... si no fos perquè hi ha centenars de lleis espanyoles que ho prohibeixen, ho dificulten o ho ignoren. Per què tenim mercat lliure de totes les televisions en castellà i en canvi no el tenim per a les televisions en català? Per posar-ne un exemple d’espantosa actualitat per a la recepció de TV3 al País Valencià, que els diaris locals amaguen, com tantes altres notícies referides a la nostra llengua i cultura.

Però l’escola no és un mercat, de moment. I per tant no podem tenir una escola a la carta, en la qual els estudiants siguin distribuïts segons la preferència lingüística dels pares. Ho hem comprovat milers de vegades: el mercat tendeix a ser salvatge i per tant és imprescindible regular-lo, i més en qüestió de llengua i educació. Creim que en el fons molts no se’n fan cap problema perquè un al·lot no domini el català, i per contra clamarien al cel si comprovessin que un al·lot no domina el castellà. Les raons són les de sempre: n’hi ha que pensen que hi ha llengües més importants que d’altres, especialment la seva.

Les persones que reclamen més presència del castellà a l’escola, també seria just que demanéssin també més presència del català a altres àmbits, ni que siguin només els àmbits públics. Seria just, però mai no ho han reclamat. Quan el català tengui el 50% d’ús en els àmbits extraescolars, llavors tindrà sentit que també sigui només del 50% a l’escola. Mentrestant l’escola farà el paper que sempre li hem demanat: que compensi la desigualtat, que integri les diferències i que estimi la diversitat. Almenys des d’una perspectiva progressista de l’educació. La resta és la selva.

dimarts, 1 de febrer del 2011

pintar llibres


És la cinquena exposició individual que he fet en aquesta a la galeria d'art Joan Oliver Maneu de Palma. Ahir vam fer una roda de premsa per presentar el catàleg que acompanya l'exposició, editada pel Govern Balear dins la col·lecció ARTIB, (és el núm.16). El catàleg reprodueix les portades de la majoria dels llibres i alguns dibuixos de les pàgines. La presentació ha anat a càrrec de l'escriptor Josep M. Quintana.

En total hi ha 34 llibres, de formats i tècniques ben diversos, des del grafit, l'acrílic, el betum de Judea, etc. Són, certament moltes pàgines pintades, que aproximadament contenen uns 700 dibuixos. Aquesta és una selecció de l'obra en format de llibre, format que vaig fent des fa una quinzena d'anys ( en total n'hauré fet més de 200).

Però m'agrada "pintar" llibres perquè és una forma diferent de presentar l'obra pictòrica que obliga també a fer-ne una mirada diferent. Només el gest de passar els fulls, cosa que remet a la "lectura", permet que el lector faci una mirada tal vegada més lenta, més pausada. Jo provenc d'una cultura llibresca, de fet la meva formació és filòloga, l'amor a les lletres i als continents de les lletres, els llibres, són part de la meva vida íntima i professional. També escric, m'agrada escriure poesia sobretot, articles...els llibres pintats són per tant una perllongació de la meva escriptura "en forma d'imatges". Alguns dels llibres també contenen paraules, paraules extretes del diari de l'obrador, o altres vegades són textos prestats d'altres poetes com Pessoa, Eugénio de Andrade o del filòsof Zygmunt Bauman. Els textos solen ser reflexions a posteriori de les imatges creades, és a dir són les connotacions que l'obra pintada em permet d'expressar amb paraules, però mai o molt rarament a la inversa. Quan pint no pens, sinó que sent, i llavors pens sobre el que he sentit. Crec que el procediment de pintar allò pensat sempre m'és un fracàs.

D'altra banda, també m'agrada confeccionar-me jo mateix els llibres, el que se'n diu l'enquadernació, les cobertes, el cosit, les guardes... perquè així són una mica més meus. I així també puc jugar amb els materials: hi ha tapes de fusta, de teixit, de ferro, de marbre... de manera que es converteixen en llibres realment especials, com pertoca a una obra d'art.

Els motius dels llibres són els mateixos que faig amb els quadres i per tant els llibres han seguit l'evolució de la meva obra. Com que hi ha llibres de l'any 2005 fins el 2010 es pot veure una mica com s'han anat transformant els motius vegetals en motius figuratius. Sense abandonar els motius vegetals, les darerres obres són una metamorfosi d'aquells elements en rostres que per mitjà de tiges, fullles , arrels, rames...arrelen l'expressió més humana, el rostre, a la terra, a la vida elemental.

I açò és tot i massa. En poques paraules, llibres per ser mirats i estimular en la mirada un goig.

dimarts, 18 de gener del 2011

Inauguració a la Galeria Joan Oliver Maneu


Benvolguts amics,
us faig avinent que el proper dijous 27 de gener a les 20h inauguram l'exposició
ELS LLIBRES PINTATS

a la galeria d'art Joan Oliver Maneu de Palma, c/ Montcades, 2 .
Hi sou convidats i em farà feliç la vostra assistència.


divendres, 14 de gener del 2011

Lectura de Pau Faner


Vides de broma

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Acció Cultural de Menorca, una entitat de defensa de la llengua catalana com a llengua pròpia de Menorca, té el gust de convidar els ciutadans a la celebració de la paraula. Emmarcat dins els actes de la diada de Sant Antoni, l’acte pretén donar relleu a una de les veus més singulars de la llengua catalana a Menorca. Perquè més enllà dels problemes de normalitat de la llengua, tenim també fites creatives per fer-ne festa. I una d’aquestes fites és la producció de l’escriptor Pau Faner.

Divendres dia 14 a Ciutadella i dissabte dia 15 a Alaior alguns dels que en dèiem lletraferits oferim una lectura de contes de Pau Faner. Organitzat per Acció Cultural de Menorca, els escriptors volem retre un reconeixement a qui des dels anys 70 ha encapçalat la renovació i el revifament de la narrativa catalana contemporània a Menorca. (En) Pau Faner és, per dir-ho així, l’escriptor precedent del boom literari en llengua catalana que es dóna actualment a la nostra roqueta. Pau Faner és un dels escriptors de Menorca amb més llarga trajectòria creativa en llengua catalana. Fa poc se li atorgà el Premi de la Crítica, cosa que se suma al caramull de premis que ha aconseguit per les seves obres literàries i que suposa un cim i un reconeixement més que notable, esplèndid.

Per aquest motiu Acció Cultural de Menorca, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Ciutadella, el Casino 17 de Gener i l’Ajuntament d’Alaior, vol retre un merescut homenatge al nostre escriptor. Com? Llegint-lo. Pau Faner ha rebut distincions i homenatges, però llegir la seva obra en públic és la millor manera de reconèixer el seu treball. Per açò hem cregut una bona idea d'organitzar una lectura pública d'un dels gèneres que més ha conreat, el conte.

Acció Cultural de Menorca festeja d’aquesta manera una de les expressions més singulars de la cultura catalana illenca, l’expressió literària, en la qual la llengua té la forma de l’excel·lència. Pau Faner ha sabut donar un model de llengua rica, variada, subtil i molt expressiva, que no ha renunciat als modismes i a les formes menorquines de la llengua catalana i per tant ha estat una de les veus menorquines més destacades en el panorama literari català; però al mateix temps ha recollit la tradició literària culta, que la lliga a un model de llengua plenament català.

D’altra banda la literatura de Pau Faner, molt imaginativa, beu de l’herència popular encarnada en la rondallística i el llegendari. Els contes, un gènere molt conreat per Faner, troben en la seva ploma la mesura exacta que va des de la pura fantasia fins als detalls d’una prosa gairebé costumista, molt arrelada a l’entorn del món local. La seva grandesa és haver donat una dimensió general a les referències concretes de Menorca, especialment de Ciutadella. Lirisme, ironia, creativitat, sorpresa, familiaritat i fantasia alhora són els tons d’una llengua dúctil.

Els participants a la lectura són, per ordre d’aparició Francesc Florit Nin, Antoni Català Campins, Pere Gomila, Ponç Pons, Miquel Àngel Maria, Josep Portella, Sergi Cleofé i Joan López. Cadascun d’ells llegirà un conte de diversos llibres per tal de donar una visió prou àmplia i representativa de l’art contístic de l’escriptor. Sota la direcció de Jordí Odrí, la lectura compta amb elements escenogràfics i dramatúrgics per donar una mica de relleu a la paraula.