Motius per escriure

Què escric i per què?

Vaig començar a escriure per gust de ben jove, devia tenir uns 15 anys. Primer vaig escriure poesia, que és per on comença la majoria dels lletraferits. Escriure poesia en la joventut és una manera de treure els petits dimonis de l’adolescència.

Escriure per a mi és la conseqüència natural de llegir. Bona part d’allò que s’escriu no és altra cosa que l’emulació d’un altre escrit, d’un escrit que t’ha colpit profundament i que penses, i si jo també ho provés?

Llavors em vaig trobar en la necessitat d’escriure altres menes de papers: crítiques, ressenyes, articles, narracions, etc. Han estat les circumstàncies que m’han empès a escriure sobre les pedreres de marès, sobre la ciutat on visc, sobre educació, sobre llengua, sobre l’activitat artística, perquè simplement són les meves motivacions, allò que en un moment donat m’interessa d’explicar i d’explicar-me.

Escric perquè m’agrada escriure. És per a mi un exercici d’una doble intensitat: la intensitat formal de mirar fins on pots arribar amb el llenguatge; i la intensitat de la reflexió, de l’escriptura com una, no única, de les maneres més eficaces de pensament.
L’escriptura és per tant com una activitat que se situa entre el joc i la reflexió, entre l’estètica i l’ètica. És una de les manifestacions més clares de la llibertat individual.

Escriure (i publicar-ho) és entrar en la dimensió social de la llengua, que és el mitjà per excel·lència de la interacció entre les persones, el mitjà que feim servir per construir la comunitat de ciutadans. En aquest sentit escriure és per a mi participar de la vida activa, sentir-me viu com a ciutadà.

Amb tot, no he deixat mai d’escriure poesia. De tots els gèneres literaris, aquest ha estat el més constant, el que no m’ha abandonat mai. Per què? Sospit que és aquell que m’és més dúctil, aquell que em facilita millor la pròpia expressivitat.

En el fons, tanmateix, em consider més pintor que escriptor, o dit d’una manera més palmària: dedic moltíssim més temps a pintar que no a escriure. Les dues formes d’expressió demanen una dedicació considerable, són ambdues amants molt exigents. Sense una dedicació gairebé absoluta és probable que hom quedi jugant a tercera regional en qualsevol de les arts. La pintura però no és tan allunyada de l’escriptura, són en el fons dues vies de recerca interior.