dilluns, 20 de desembre del 2010

Nacionalismes lingüístics






Nacionalismes lingüístics

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Hi ha persones, i personalitats, que es presenten amb el perfil de no nacionalistes o d’antinacionalistes i creuen que la seva és una postura més avançada o més progressista. Més avançada, creuen, perquè consideren el nacionalisme com una rèmora del passat , una mena d’ideologia superada que va fer estralls en èpoques històriques. Consideren que el nacionalisme és un impediment per a l’entesa entre els pobles, i es consideren així que una postura no nacionalista és una garantia de pau i de futur.

I tanmateix resulta curiós que aquestes mateixes persones, i personalitats, es mostren més nacionalistes que ningú segons la perspectiva que agafin. Açò ocorre /succeeix/ passa sovint a aquells espanyols que ataquen el nacionalisme català però són profundament nacionalistes d’Espanya, i excloents. Amb les llengües actuen igual: abominen de la llengua catalana com a llengua de país, però s’omplen la boca quan es tracta de la llengua castellana com a llengua de la “Nación”.

De fet, resulta bastant difícil sostreure’s de la condició de nacionalista, més o menys accentuat, més o menys difús. Perquè tothom és d’un lloc, s’hi sent, s’hi identifica. És com si volguéssim, de cop, eliminar les diferències de llengües i cultures: cadascú fa servir una llengua habitualment i pertany a una cultura amb major o menor intensitat. No es poden esborrar les característiques que identifiquen les persones i els pobles. Una altra cosa ben diferent és exhibir la pròpia identitat com a única, com excloent, i a la qual els altres s’ha han d’avenir. La diversitat humana se’n ressentiria, una multitud de persones se’n sentirien al marge, discriminades.

Quan les persones, i les personalitats, d’un país presenten una llengua com a única per a tothom quan, realment n’hi ha de diverses, elaboren un discurs nacionalista excloent. Quan les persones (i també personalitats) reivindiquen la llengua pròpia i històrica d’un territori per fer-la la llengua comuna elaboren un discurs nacionalista inclusiu. Ben mirat, idò, el nacionalisme lingüístic és com un ganivet que pot ser molt útil tant per tallar el pa de cada dia com per clavar-lo a l’esquena del vesí.

Per què la llengua de cada país aixeca les passions més desfermades? Simplement perquè amb la llengua hi van aparellats molts altres components de la manera de ser de les persones. Per molt que ho vulguin negar (de fet, només ho neguen per a les llengües minoritzades) hi ha estrets, complexos i profunds lligams entre llengua i identitat. Fixem-nos si no com es tracta qualsevol notícia relativa a la llengua castellana: l’expansió, el negoci, la imatge i l’emblema, la hispanitat, etc. Perquè una llengua crea complicitats i solidaritats, crea un marc de referència, crea un àmbit de participació. És a dir que compartir una llengua és compartir uns mateixos ulls per mirar el món i els homes.

Així, per tant, resulta bastant difícil deslligar la reivindicació d’una llengua –de qualsevol llengua- a un cert sentit de pertinença i a un cert grau de nacionalisme. Fins i tot, el simple ús d’una llengua, en una situació de competència entre dues, ja assenyala un posicionament respecte a la identificació de la persona. Ja ens agradaria que les llengües i el seu ús no tinguessin les connotacions ideològiques a què solem associar-les. Però ja veim que açò no s’esdevé gaire.

La clau d’una bona gestió dels nacionalisme lingüístics és el respecte a la sobirania de cadascuna de les 6.000 llengües del món al seu territori, segons estipula la Declaració Universal dels Drets Lingüístics que la UNESCO proposa i que els Estats no volen aprovar, justament perquè açò seria una autèntica revolució en el reconeixement dels drets que tenen tots els pobles a continuar mantenint les característiques que els defineixen com a comunitats culturals singulars, irrepetibles, insubstituïbles i del tot necessàries.

dimarts, 30 de novembre del 2010

Només per batallar, un altre articlet per a ACM






L’avantatge cognitiu i social de saber llengües
Francesc Florit Nin
Acció Cultural de Menorca
Fa poc el diari EL PAÍS va difondre un reportatge sobre el bilingüisme. És clar que es referia a les escoles que entenen el bilingüisme com l’ensenyament en castellà i en anglès. Sorpresa que no es referís al bilingüisme que fa més de 30 anys porten a terme les escoles de més d’una quarta part de la població espanyola que viuen a comunitats amb una altra llengua pròpia. Fins al final del reportatge no es va dir que a Catalunya ( sempre obvien el País Valencià i les Illes Balears), Galícia i Euskadi teníem un sistema bilingüe ( o millor dit bilingüitzat). Ho deia el reporter que açò suposava un gran avantatge cognitiu per a les persones i a més deia que els alumnes catalans teien més bona nota en castellà que els d’altrtes zones de l’Espanya monolingüe. Oh descoberta.
El que resulta encara més curiós és comprovar com, tot i defeensar el bilingüisme, la gran part dels espanyols no el practiquen. Si és tan bo, perquè no s’implanta? I així els espanyols monolingües aprendien una altra llengua espanyola, a més de l’anglès, com feim els qui vivim a l’Espanya bilingüitzada.
Les persones que defensen el bilingüisme a Catalunya, a les Illes Balears o a València, però no el volen per res a Madrid o a Extremadura o a Múrcia mostren com a mínim una incoherència que els delata. Açò és el que proposa el partit de Rosa Díez. En el fons no volen ser bilingües, sinó que volen que ho siguem els altres perquè ells es puguin mantenir en el seu monolingüisme de sempre.
Les persones nouvingudes que venen a viure a Menorca, per exemple, tenen tot el dret a ser bilingües o trilingües. Dir-los o fer-los veure que amb aprendre i usar només el castellà ja en tenen prou és un acte d’una subtil marginació. Negar-los la llengua catalana és una manera indirecta de no admetre’ls a la comunitat. Tenir dret a formar part integrada a la comunitat vol dir tenir dret a escoltar la ràdio en català, a llegir-ne diaris, a comprar en català i llenir-ne les etiquetes, a poder comprar jocs en català per als fills que n’aprenen a l’escola. Tenir dret a anar al cinema en català, que el metge ens hi visiti, tenir dret a rebre la llengua dels nadius, sentir el paisatge en la llengua del país, etc. En definitiva, els nouvinguts tenen el dret a no ser-li amagada la llengua catalana i així poder ser també bilingües o trilingües o quatrilingües.
Fa poc una persona del Brasil que ha vingut a viure a Menorca declarava que parlava quatre idiomes: tres dels quals són llengües romàniques (portuguès, castellà i italià), l’altre és l’anglès. Enhorabona! Ara només li cal saber també la llengua d’on treballa, el català, que com que és també una llengua romànica, derivada del llatí, li serà ben fàcil. Fa poc, també una persona immigrada a Barcelona, declarava que ja que a ell li neguen d’aprendre el català perquè se li amaga la llengua, com a mínim vol que els seus fills vagin a una escola d’ensenyament en català perquè així s’assegura que seran bilingües. Una postura ben diferent a la demanada per una menorquina que, en carta al director, reclamava les classes en castellà per als seus fills. Per què? Perquè així no seran bilingües?
Fer servir la immigració com una excusa per justificar accions en contra de la llengua catalana és una pura demogògia. La defensa dels drets de les persones immigrades és defensar el dret a aprendre la llengua del país on han vingut a viure. Defensar el dret dels castellanoparlants a no emprar el català és pervertir la situació. Si una societat funciona en dues llengües és del tot normal que tothom sigui bilingüe. Tothom, o no? Perquè si tots són avantatges, cognitius i socials, per què s’hi neguen? Per quines raons ocultes no volen ser bilingües?

dimarts, 21 de setembre del 2010

l'opció segregadora

L’opció que separa
Francesc Florit Nin
Acció Cultural de Menorca
En una botiga de Ciutadella vam veure un paperet que, sense fer-se’n responsable ningú, demanava signatures perquè qui vol l’ensenyament dels seus fills en castellà, el signàs per tal d’així exigir-ho a la Conselleria. En principi, crida l’atenció que després de la lluita democràtica per assegurar la llengua pròpia com a llengua vehicular de l’ensenyament, ara hi hagi una reacció en contra d’un fet que arreu del món és la cosa més normal: que la llengua del país sigui la llengua pròpia de l’ensenyament. Açò no impedeix de tenir altres llengües, tan pròximes, però no pròpies, com el castellà, com a altres llengües d’aprenentatge. Així ho fa la gran majoria de les escoles de Menorca i no hi ha cap problema ni es genera cap conflicte.
El paperet en qüestió no donava cap argument, no expressava cap raó, no plantejava cap dificultat ni cap atropellament. Res. Només demanava signatures. Els promotors s’amaguen rere l’anonimat. Sabem que a Maó hi ha un grupet que fomenta aquesta opció, però a Ciutadella el fet és més estrany. La cosa tanmateix és preocupant, encara que sigui una minoria que ho faci.
Com es pot donar a entendre a aquestes persones que l’ensenyament en català no vulnera drets sinó que més tost possibilita que els seus fills coneguin i puguin utilitzar amb normalitat més d’una llengua superant el monolingüisme castellà? No és açò que sempre han reclamat: el plurilingüisme com la cosa més fantàstica de totes? Llavors, per quins motius no volen aprendre en català, si és la manera d’assegurar que no siguin monolingües i que no perdin la seva llengua familiar.
L’escola ha estat un dels pocs focus de normalitat de la llengua catalana, que ha fet de contrapès a la influència abassegadora de la castellanització de molts altres àmbits: mitjans de comunicació, món empresarial, administració central, justícia, policia, publicitat, etc., que són factors molt més poderosos que la pobra escola. Així es constata que la influència fora de l’escola és molt més intensa a nivell lingüístics: basta que hi hagi un al•lotet castellanoparlant perquè tot el grupet d’amics, malgrat ser catalanoparlants, es posin a parlar en castellà. La gran majoria dels contactes de llengua formal que provenen de fora de l’escola és en castellà. Els sectors de persones que, per família o per professió es desenvolupen en castellà, tenen ben poques ocasions d’entrar en contacte amb el català. A excepció de l’escola. De fet, l’escola és una excepcionalitat dins el panorama sociolingüístic. Que l’escola s’hagi proposat compensar aquesta situació entra a formar part dels objectius ben nobles del sistema escolar, és a dir, donar oportunitats d’igualtat a tots els fillets, tenguin la llengua que tenguin. Però ara l’escola sembla que està tota sola, l’han deixada tota sola en el redreçament de la llengua i la cultura catalanes de Menorca.
Els pares s’han de preocupar dels resultats obtinguts pels seus fills a l’escola. I els resultats indiquen que els fills que van a escoles amb ensenyament en català, aprenen les dues llengües. En canvi, els alumnes que tenen un ensenyament majoritàriament en castellà surten sense una competència funcional de català. Dit en paraules del professor Joan Melià, “la presència elevada del català com a llengua vehicular ha demostrat incrementar notablement la capacitat de tots els infants d'usar-lo sense que se'n ressenti la capacitat d'usar el castellà”.
Duim més de 25 anys d’ensenyament en català sense problemes, en una mateixa escola, integradora i inclusiva. Els pares que ara reivindiquen ensenyament en castellà, ho fan moguts per la ideologia i no per la pedagogia. Aquesta demanda comporta un afebliment educatiu per als seus fills i va directa a la segregació dels al•lots a causa de l’idioma. No sembla que les autoritats educatives, amb bon criteri, en faci gaire cas, entre altres raons perquè fer-ho seria una despesa absurda. No fan cap favor als seus fills els pares que vulguin una opció com aquesta.
Quina mena de societat volem? Aquella que se separa en dues i en la qual no siguin possibles els diàlegs en totes dues llengües independentment de la llengua d’origen? Aquella que no possibilita la competència en les dues llengües oficials? Aquella que es desentén de la cultura minoritzada i s’encamina cap a la desaparició de les cultures i les llengües autòctones? Els defensors de l’ensenyament exclusivament en castellà pensen que se’ls pren un dret. El resultat, però, és empobridor i no alliberador, és tallar camins al futur dels joves estudiants.

dijous, 9 de setembre del 2010

Tribunal Constitucional, estatut i llengües


Tribunal Constitucional, estatut i llengües

Un dels articles que el PP ha impugnat d’inconstitucional de l’Estatut de Catalunya és el que fa referència a l’oficialitat de les llengües catalana i castellana. L’article 6.2 de d’aquest Estatut diu textualment: “[...] Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans tenen el dret i el deure de conèixer-les”.
La modificació introduïda respecte l’estatut anterior és la paraula “deure”. L’article no fa altra cosa que equiparar en drets i deures les dues llengües, atesa la mateixa condició de llengües oficials. El gran avanç de l’estatut català respecte a les llengües és per tant una qüestió estrictament de conquesta democràtica: finalment tots els ciutadans són tractats en igualtat respecte a l’ús de les llengües independentment de la llengua personal pròpia o habitual, familiar o materna...

Tot i tenir una situació sociolingüística semblant, en canvi el nou estatut de les Illes Balears no recull la mateixa proposta que la feta per l’estatut de Catalunya. Les forces polítiques i la composició política de la societat balear són ben bé unes altres. Però a efectes de reconeixement de drets i deures, les Illes Balears (i qualsevol altre lloc amb dues llengües oficials) podrien haver reclamat aquesta igualtat que recull l’Estatut del Principat. Els avenços en política i en legislació lingüística a les Illes Balears han estat menors en aquest sentit. Hem guanyat, per exemple, la garantia de ser atès en qualsevol de les dues llengües i per tant, que l’administració pública té l’obligació de fer servir la llengua triada pel ciutadà. D’açò se’n deriva que tota persona que ocupa un lloc a l’administració ha de conèixer –té l’obligació de conèixer, com a mínim- les dues llengües per poder atendre la ciutadania. Els metges, les infermeres, els jutges, els bombers, la policia i la Guàrdia Civil, els mestres, els funcionaris en general han de poder garantir aquest dret. Cosa que a qualsevol país “normal” es consideraria “normal”.

El progrés democràtic que suposa l’article 6.2 de l’Estatut de Catalunya sembla que serà declarat inconstitucional pel Tribunal espanyol. No sabem quins arguments es posaren damunt la taula. Però que d’un mateix concepte legal, l’oficialitat, se’n puguin derivar drets i deures desiguals, seria una sentència injusta. L’oficialitat de les dues llengües ha de tenir forçosament unes mateixes conseqüències jurídiques, és a dir uns mateixos drets i uns mateixos deures per a tothom, per a l’administració i per a l’administrat.

El recurs presentat pel PP al Constitucional pressuposa tanmateix que les llengües no són iguals. Per a aquest partit hi ha llengües més “importants” i carregades de drets i deures, i altres llengües “no tan importants” amb els reconeixement secundari d’alguns drets. La Constitució espanyola reserva el deure de conèixer una llengua només per al castellà, i d’aquí que el PP interpreti que la llengua catalana no pot reclamar aquest mateix precepte al territori on és llengua oficial i pròpia: Catalunya, País Valencià, Illes Balears (i una franja d’Aragó).

Vistes així les coses, no veig per què no es pot modificar la Constitució si no garanteix els mateixos drets a tots els ciutadans i per tant a no ser discriminats per raó de religió, raça, creença, gènere, orientació sexual...o llengua. Potser no és l’Estatut de Catalunya que s’equivoca, sinó la Constitució en vistes a l’estat de dret. Si per primera vegada en la història es reconeix el deure de conèixer (fixau-vos: de conèixer, no d’usar-la!) la llengua catalana, haurem de reconèixer que açò representa una gran passa en la consideració dels drets i les llibertats democràtics. L’equiparació entre les dues llengües és el que ha mogut precisament tots els sectors espanyols conservadors. Per tant, aquets sectors de la societat espanyola encapçalada pel PP no fa altra cosa que oposar-se a un fet cabdal de la democràcia: la igualtat davant la llei. Mentre la llengua catalana sigui una llengua de segona categoria, ningú s’hi oposa. Quan la llengua pròpia reclama els mateixos drets i deures, es disparen totes les alarmes en contra seu.

No sé quina equitat podem esperar d’un Tribunal més que qüestionat. De ben segur que es troba en una difícil papereta. Tanmateix, la valentia en l’equiparació seria una de les fites més importants pel aquest país. Si no és així, hauran d’explicar què significa per a una llengua ser llengua oficial, i per què per a una llengua significa una cosa i per l’altra una de diferent. O dit d’una manera lacònica, què no tenc jo com a catalanoparlant, que no em consideren tant espanyol com altres?

dimecres, 8 de setembre del 2010

dos serveis, un sol equip


Ja fa uns anys que la Conselleria d'Educació de les Illes Balears va posar en marxa els equips de suport als centres i als docents des des diverses necessitats i en distints aspectes. Els equips que treballam diractament amb el profes i amb els alumnes (i amb les famílies) que tenen a veure amb l'atenció a la diversitat provocada per la immigració són ESEL i PAIRE.
ESEL és l'Equip de Suport a l'Ensenyament de la Llengua i PAIRE respon a les sigles de Programa d'Acollida, Integració i Reforç Educatiu. Ambdós equips formen part de Serveis Educatius diferents, però les seves competències tenen un camp d'intersecció que els obliga a coordinar-se, a treballar conjuntament.
Durant el curs passat 2009-2010 ja ens reuníem per compartir la informació i les tasques. Tanmateix hem constatat que hem d'anar una mica més enllà i treballar com un sol equip. A Menorca som quatre professionals amb experiència: Núria Pons i Carme Morales (PAIRE) i Caterina Juanico i Francesc Florit (d'ESEL).
Els centres educatius ja coneixen la nostra feina i en tenen experiència ja que en tots hi hem tingut intervencions. Però convé de fer-ne un resum de les nostres funcions. Els tres pilars que donen sentit als dos serveis són l'acollida, la llengua catalana i la interculturalitat. I açò abarca temes com l'escolarització i la mediació, els serveis d'inetrlocució, les relacions amb altres entitats que treballen amb la immigració, l'acollida de famílies i alumnes nouvinguts i els seu seguiment escolar, el suport de llengua oral i cursos de català intensius, l'organització de l'aula d'acollioda, l'ajuda en la redacció de plans d'acollida i de PALIC, l'assessorament en avalaució i en adaptacions curriculars, la introducció de metodologies didàctiques en L2, l'aplicació de materials didàctics i la seva exemplificació a les aules, i tot allò referit a l'ensenyament del català, programacions i recursos, així com iniciatives per al foment i la dinamització de la llengua catalana coma llengua pròpia del centre, com també la implantació de plans per a la interculturalitat en tot el curriculum.
El nostre propòsit és contrubuir a la millora de l'educació dels alumnes, donar les eines de gestió més adients al professorat i així oferir oportunitats per a la convivència plural, des del respecte a la diversitat i amb la llengua pròpia com a llengua escolar compartida.

dimarts, 6 de juliol del 2010


Per al Cercle Artístic de Ciutadella, que m'han demanat obra per tal d'obsequiar els membres del jurat del Premi Born de Teatre. Doncs açò és el resultat:

dimarts, 11 de maig del 2010

Dinamització de la llengua: linguamón





La Jornada de dinamització de la llengua catalana a secundària que es va organitzar dia 21 d'abril al CEP de Menorca va ser molt interessant. Hi van participar uns ponents de primera fila: Ferran Suay que explicà les actituds i les defenses psicològiques en situacions de bilingüisme; Mercè Solé que ens explicà la tasca de Linguamón, la casa de les llengües i finalment en Biel Pons que ens explicà com funciona el programa Amb tu en català. Al capvespre hi va haver una taula rodona entre profes de llengua.



Dees d'aquest bloc volem destacar l'apartat de les BONES PRÀCTIQUES que són recollides a la web de Linguamón, perquè són aquelles experiències en dinamització de la llengua que ens pot il·lustrar la feina que des dels centres es pot fer, a través de les Comissions lingüístiques per al foment de la llengua catalana com a llengua comuna compartida.

Bones pràctiques en educació


Una de les altres utilitats educatives per als centres d'ESO són el mapes de les llengües, una proposta didàctica interactiva per estudiar la diversitat lingüística mundial, una eina fantàstica:

mapes vius de les llengües


Bona feina!

diumenge, 25 d’abril del 2010

Presentació de El Joc de la Convivència


Heus aquí la presentació que en Miquel Maria ha fet del meu llibre, amb tot el meu agraïment

Presentació del llibre
EL JOC DE LA CONVIVÈNCIA,
de Francesc Florit Nin.
Ciutadella, 24 d’abril de 2010
Miquel Maria Ballester

Qualsevol que hagi seguit l’obra de Josep Pla haurà copsat que quan descriu i analitza la tasca de molts personatges rellevants sol defugir la seva classificació segons les díades més habituals —progressistes o conservadors, oberts o reaccionaris—, sinó que sol establir distinció més aviat pragmàtica: a una banda hi posa els qui se situen davant la realitat i la jutgen a partir d’uns esquemes ideològics més o menys estereotipats i engavanyats, una posició que per a Pla sol fer deixar de banda el sentit comú i fàcilment degenera en retòrica o, pitjor, en doctrinarisme, i a l’altra banda hi situa aquells que són capaços d’observar directament la vida, els qui pretenen comprendre la vida tal com es dóna i es mou, amb tota la seva riquesa i complexitat, amb les seves contradiccions i limitacions. En certa manera, i alguna vegada fa explícita aquesta referència, vindria a ser la distinció nietzscheana entre l’homo teoricus i l’home vital. No cal dir que Pla, igual que Nietzsche, sent un gran respecte per aquest segon tipus de persones, i una prevenció, quan no irritació, davant el primer.

Després de llegir “El joc de la convivència”, no tenc cap dubte que si Josep Pla visqués encara avui i parlés de Francesc Florit Nin, el consideraria, de totes totes, dins la segona categoria, la dels homes que parteixen del sentit comú i la sensibilitat directa envers les coses reals per descriure i valorar el batec de la vida.

Com diu na Pilar Benejam a la introducció d’aquest llibre, aquest mostra “tres problemàtiques recurrents: la necessitat de comptar amb una ciutadania participativa, la defensa de la llengua pròpia, i la preocupació per la preservació i estimació del patrimoni de l’illa”. Però no és només que Francesc Florit Nin parli d’aquests temes. No ens els planteja com tres àmbits de reflexió teoritzant, sinó com tres àmbits en els quals batega la vida de les persones i de la societat de la Menorca d’avui.

Així, el patrimoni cultural i natural no és, per a Francesc Florit Nin, una col·lecció de pedres mortes, musealitzades, decantades de la vida. Ben bé al contrari, el patrimoni històric, artístic, arquitectònic, urbà, i el paisatge natural, són el marc en què es pot i s’ha de desplegar una vida plena de sentit propi, la vida amb la idiosincràsia que només pot tenir una vida viscuda a Menorca. El patrimoni, en un sentit ample i complexiu, vindria a ser la condició de la forma que pot tenir la nostra vida ara i aquí.

Igualment, la llengua: allò que per a Florit Nin és més important no és la gramàtica com a norma fixada, sinó la gramàtica com a paraula viscuda, la llengua com a expressió de la vida d’un poble que, malgrat totes les dificultats, vol continuar vivint i expressant-se amb la llengua dels pares i dels avis.

Igualment, la ciutadania participativa, és a dir, viva. Les reflexions de Francesc Florit mai no conceben una ciutadania-objecte, com de vegades es traspua en el discurs d’alguns polítics, a dreta i esquerra, que “volen fer coses per als ciutadans”. Florit Nin ens proposa una ciutadania-subjecte, protagonista activa i autònoma del seu fer-se cada dia.

En Francesc Florit ens diu, al breu text que encapçala aquest recull d’articles, que assumeix el principi de la Vita activa, que proposava Hannah Arendt. Permeteu-me aquí un incís. Aquesta gran intel·lectual d’origen alemany va construir tota una teoria política que és alhora hereva i alternativa a la del seu mestre, el filòsof alemany Martin Heidegger. Aquest havia donat una gran importància a l’afirmació de l’autenticitat del jo individual i irrepetible davant el món, a la “propietat” de l’individu en la seva soledat més íntima, com afirmació i condició de la seva llibertat. La Vita activa que proposa la qui fou deixebla seva, Hannah Arendt, parteix justament de la consciència de la pluralitat i no tant de la singularitat: l’important no és el “jo en el món”, sinó el “nosaltres en el món”, perquè és amb el “nosaltres” que hem d’aprendre a viure i a conviure. Per a Arendt, un suposat pensament autèntic que no tengui en compte l’experiència enriquidora de la pluralitat, que parli de l’home en singular i no dels homes (i de les dones) en plural, no val la pena. Per a Hannah Arendt, la política, que és molt més ampla que l’activitat institucional o de partit, que entén com una manera de viure i conviure amb els altres, és precisament l’habilitat d’actuar junt amb els altres per edificar, entre tots, un present i un futur.

Bé idò, entenc perfectament que en Francesc Florit assumeixi el principi de la Vita activa de Hannah Arendt, perquè el que veim al llarg de totes les pàgines d’”El joc de la convivència” és una convidada a practicar, en tots els ordres de l’existència, la valoració positiva del pluralisme. Florit Nin veu la diversitat i la multiculturalitat creixent de la nostra societat menorquina com una ocasió d’enriquiment mutu i no com una desgràcia, com un regal i no com una condemna, i ens ve a proposar que aprenguem a viure i a conviure des d’aquesta diversitat, amb aquesta diversitat, i per trobar el nostre lloc enmig d’aquesta diversitat.

A partir d’aquí, ja us podeu imaginar quins són els valors que orienten la brúixola de les reflexions de l’autor. Ens presenta, per començar, la distinció necessària entre la multiculturalitat i la interculturalitat: la multiculturalitat és el fenomen de la diversitat que, per raons històriques, econòmiques, polítiques i socials ens ha tocat de viure, ara i aquí; hem passat de ser un país emissor d’emigrants, a un país receptor d’immigrants. La interculturalitat, en canvi, és el projecte de vida per transformar els possibles riscos de fragmentació d’una multiculturalitat no assumida, en energies positives que facilitin la convivència:

“La interculturalitat, de la qual es parla tant, no és tant una realitat, sinó una aposta de futur. Es tracta d’actuar a favor del contacte entre les cultures per lluitar contra els estereotips negatius sobre la diversitat produïts per la ignorància i la por. (...) La multiculturalitat de les societats actuals, com la menorquina, exigeix un compromís per la interculturalitat.” (p. 12).

Florit Nin és conscient que aquest camí no és gens fàcil, i no vol defugir els conflictes:

“No es tracta mai d’amagar els conflictes, perquè de conflictes sempre n’hi haurà. (...) No cal evitar-los, cal gestionar-los amb actituds obertes, amb habilitats assertives i amb valors d’apropament, de coneixement, de respecte, de comprensió i de solidaritat. I en aquest ordre.” (p. 13).

A partir d’aquest plantejaments, jo diria que l’autor se situa a les antípodes d’aquell vell refrany menorquí que diu “cadascú a ca seva, i Déu per tot”. La seva proposta és més aviat “aquesta és la casa de tots, i ens hem de conèixer per poder conviure.”

La necessitat de no defugir el conflicte duu en Francesc Florit a adoptar, en alguns articles d’aquest recull, un to de crítica de vegades prou contundent. Sempre respectuós, suau en les formes però punyent en el contingut, especialment quan jutja les tendències més nocives que es manifesten en la nostra època, o més específicament quan considera que les polítiques públiques o determinades actituds alimenten el camí contrari a allò que cal fer per avançar cap a la maduració de la democràcia, la convivència o la resolució positiva dels problemes amb què ens trobam. Així, per exemple, és especialment crític amb la perversió, o la simple deixadesa, manifestada en relació al Projecte Educatiu de Ciutat, que tantes expectatives va generar a tota la societat ciutadallenca, potencial que va ser desaprofitat per una gestió municipal insensible i cega davant l’extraordinari valor d’aquest projecte.

Al llarg de les pàgines del llibre s’ocupa amb una gran lucidesa de la gestió del patrimoni cultural i natural, i de les polítiques culturals, com dèiem abans, des d’un plantejament vitalista, i en base a un principi que ell anomena l’activació del patrimoni. Aquesta perspectiva el situa en una posició crítica tant amb la musealització estàtica del patrimoni, com amb la seva banalització amb una pura finalitat comercial o d’exhibició dels vestigis del passat davant els turistes. Si dèiem abans que allò que impregna la visió d’en Francesc Florit és la tensió pels batecs de la vida, allò que li preocupa més del patrimoni és, doncs, que sigui una realitat viva i vivificadora, que faciliti la vida en tota la seva diversitat. Insisteix molt en aquestes idees sobretot quan parla de la revitalització de la Ciutadella antiga, del seu centre històric:

“Si el centre històric només acompleix la funció terciària dels servies, llavors les altres funcions queden atrofiades. (...) Què fa reviure una ciutat històrica? La paraula ho diu: que s’hi visqui. Que sigui habitada, millor per gent jove. Aquest és el criteri. Cal viure la ciutat d’una manera autèntica, sincera i total i no de cara a la galeria. Si feim una ciutat a la mida de les visites, tendirem a una mediocre estandardització, es perdrà la identitat, es malmetrà el sentit de pertinença; vull dir que ja no serà tan nostra (...). El millor que es pot fer des del meu punt de vista és la decisió política de diversificar les activitats. Diversificar significaria que es pugui fer qualsevol acte humà: viure primer, caminar segur, dormir tranquil, anar a escola a peu, comprar a prop, jugar a l’ample, prendre un vinet, treballar si cal, aparcar prest, menjar bé... i tots aquells altres gestos quotidians que fan la vida agradable.” (p. 26).

I sempre des de la perspectiva atenta a la pulsió de la vida, sobre la qual no em cans d’insistir, no és estrany que pel que fa a les polítiques culturals l’autor insisteixi en aquell àmbit de la cultura en què, precisament, més es percep el batec la vida, com és l’àmbit de la creació cultural i artística:

“Les polítiques són molt centrades en l’organització de cursos i tallers de formació, que van ser prioritàries en la dècada dels 80-90. Llavors es van incorporar les ajudes a la difusió dels productes acabats sota diversos formats i estratègies: publicació, manifestació, espectacle... Mentrestant s’anaven configurant uns equipaments culturals que encara mostren greus deficiències que no cal recordar. Ara és el torn del vèrtex oblidat. La creativitat, massa sovint entesa com una intimitat infranquejable de difícil penetració per a les polítiques culturals, ha quedat massa al marge de les prioritats. (...) S’han de concebre nous formats d’equipaments per als nous llenguatges emergents. Més enllà de les sales de consum (cines, teatres, auditoris, museus), hi ha d’haver espais per a la creació. És un problema evident: què tenen els actors, els músics, els pintors i escultors, els multimèdia, per desenvolupar-se i créixer com a artistes?”(p. 58).

No hi poden faltar, en un mestre i educador vocacional com és Francesc Florit NIn, moltes i agudes reflexions sobre l’escola, i sobre l’educació més enllà dels límits de la pròpia escola. De fet, insisteix que, d’una manera directa o indirecta, conscient o inconscient, els agents de l’educació són molts més que l’escola i que, per tant, val més fer-ho conscient, planificar-ho, estructurar-ho perquè tot plegat acompleixi una funció positiva. Novament aquí sorgeix la visió d’un home que observa la vida, lúcid i atent als detalls: quan convé hem de ser crítics i autocrítics, però també hem de saber valorar i difondre les experiències positives que neixen i es desenvolupen en el nostre entorn, com per exemple la magnífica guia “Ciuadella amb els ulls d’infant”, elaborada pels al·lots i al·lotes del Col·legi Pere Casasnovas, a la qual dedica un dels articles.

Hi trobareu també amples i profundes reflexions sobre la vida parlada, sobre la vida a la Menorca d’avui en la nostra llengua, i sobre les dificultats que açò comporta. Novament, el que aquí preocupa més en Francesc Florit és com ho podem fer, què hem de fer per tal que la llengua catalana sigui el vehicle de vida compartida entre tots els menorquins, els vells o autòctons i els nouvinguts. Aquí reclama, com és obvi, una actitud positiva i oberta als qui acaben d’arribar, però sobretot es mostra crític amb la manca responsabilitat de les persones i institucions autòctones —empreses, mitjans de comunicació, institucions públiques—,davant aquesta necessitat:

“La feina que fa l’escola és ràpidament contrarestada per la realitat fora de les parets escolars. En aquest sentit, la situació sociolingüística de la llengua catalana quant al seu ús social resulta un dels handicaps afegits. Tot plegat, el poc prestigi de la llengua, fins i tot entre la població catalanoparlant, resulta ser un altre dels factors que juga en contra de l’aprenentatge per part de l’alumnat nouvingut.” (p. 78).

Al cap i a la fi, amb poc convenciment podem demanar que els nouvinguts estimin la nostra cultura i la nostra llengua, si nosaltres no som els primers a mostrar i demostrar aquest amor, i si en la nostra societat, de vegades fins i tot des de determinats sectors polítics, s’alimenta un discurs d’autoodi i desprestigi sobre la llengua pròpia, amb una visió provinciana i acomplexada.

Finalment, en aquest recull no hi podien faltar els articles que ens apropen més al vessant artístic d’en Francesc Florit Nin, l’artista plàstic, i l’artista amb les paraules a través de la seva poesia. En realitat, la mirada sensible i sentimental no és aliena als articles en què fa una reflexió més política o social, i que ocupen el nombre més extens de pàgines del llibre, però és cert que a la darrera part hi trobareu alguns textos que li hem d’agrair especialment, perquè ens eduquen la mirada sensible, la mirada poètica, la visió estètica.

Supòs que no fa gaire falta que us digui que el llibre d’en Francesc Florit m’ha agradat, i molt. Per tant, li vull dir “enhorabona”. Però a més, i sobretot, li vull dir “gràcies”, perquè aquest no és només un llibre que dóna gust de llegir, sinó un llibre que fa bé. En aquesta època difícil que ens ha tocat viure, en la qual, com apunta l’autor en algunes pàgines, cauen velles seguretats i ens toca construir nous paradigmes, fan falta paraules que permetin construir idees a partir d’elles. No com a dogmes, naturalment, però sí com a bases sòlides sobre les quals poder créixer.

I res millor per il·lustrar açò, que una obra plàstica del mateix Francesc Florit Nin. Es tracta de la il·lustració número quatre que apareix al seu llibre —un llibre per a mirar, més que per a llegir— Jugar a natura, que ha realitzat dins enguany. Aquesta il·lustració mostra, justament, una boca de la qual surten com unes arrels. El joc de la convivència de Francesc Florit Nin és com aquesta pintura seva: les seves paraules són com arrels de les quals en pot néixer un arbre ple de vida, un arbre que doni fruits. Llegiu, doncs, El joc de la convivència, i, en conseqüència, viviu!

dissabte, 24 d’abril del 2010

Motius per escriure


Què escric i per què?

Vaig començar a escriure per gust de ben jove, devia tenir uns 15 anys. Primer vaig escriure poesia, que és per on comença la majoria dels lletraferits. Escriure poesia en la joventut és una manera de treure els petits dimonis de l’adolescència.

Escriure per a mi és la conseqüència natural de llegir. Bona part d’allò que s’escriu no és altra cosa que l’emulació d’un altre escrit, d’un escrit que t’ha colpit profundament i que penses, i si jo també ho provés?

Llavors em vaig trobar en la necessitat d’escriure altres menes de papers: crítiques, ressenyes, articles, narracions, etc. Han estat les circumstàncies que m’han empès a escriure sobre les pedreres de marès, sobre la ciutat on visc, sobre educació, sobre llengua, sobre l’activitat artística, perquè simplement són les meves motivacions, allò que en un moment donat m’interessa d’explicar i d’explicar-me.

Escric perquè m’agrada escriure. És per a mi un exercici d’una doble intensitat: la intensitat formal de mirar fins on pots arribar amb el llenguatge; i la intensitat de la reflexió, de l’escriptura com una, no única, de les maneres més eficaces de pensament.
L’escriptura és per tant com una activitat que se situa entre el joc i la reflexió, entre l’estètica i l’ètica. És una de les manifestacions més clares de la llibertat individual.

Escriure (i publicar-ho) és entrar en la dimensió social de la llengua, que és el mitjà per excel·lència de la interacció entre les persones, el mitjà que feim servir per construir la comunitat de ciutadans. En aquest sentit escriure és per a mi participar de la vida activa, sentir-me viu com a ciutadà.

Amb tot, no he deixat mai d’escriure poesia. De tots els gèneres literaris, aquest ha estat el més constant, el que no m’ha abandonat mai. Per què? Sospit que és aquell que m’és més dúctil, aquell que em facilita millor la pròpia expressivitat.

En el fons, tanmateix, em consider més pintor que escriptor, o dit d’una manera més palmària: dedic moltíssim més temps a pintar que no a escriure. Les dues formes d’expressió demanen una dedicació considerable, són ambdues amants molt exigents. Sense una dedicació gairebé absoluta és probable que hom quedi jugant a tercera regional en qualsevol de les arts. La pintura però no és tan allunyada de l’escriptura, són en el fons dues vies de recerca interior.

dimarts, 23 de març del 2010

Més que tolerar. conviure


Més que tolerar, conviure
Francesc Florit Nin

RESUM

A partir de la constatació que la societat menorquina és cada vegada més diversa a causa dels fluxos migratoris, la conferència Més que tolerar, conviure fa una proposta d’INTERCULTURALITAT. Primer es dibuixa sumàriament els reptes de la mundialització, d’aquest canvi d’època actual, i llavors es defineix aquesta proposta a base d’una doble adaptació: la de la societat d’acollida respecte dels diversos grups culturals i la dels grups a la societat d’acollida sota els principis de la igualtat i del respecte a la diferència. Es parla de la convivència com un procés d’adaptació i d’aprenentatge. El mètode d’aquest aprenentatge és el diàleg i l’intercanvi entre les identitats, sense renunciar-ne a cap i preservant la riquesa patrimonial de la humanitat: les llengües i les cultures pròpies de cada racó del món. Les condicions per a la interculturalitat és la participació activa en la vida democràtica. Finalment es concreten algunes actuacions encaminades a assolir aquesta proposta.

____________________________________________
Menorca és una terra d’acollida. La fesomia de Menorca és composta de les diverses cultures que hi ha passat: primers pobladors, fenicis, romans, bizantins, musulmans, catalans, anglesos i francesos, castellans...amb la cultura i la llengua catalana com a tronc fonamental. I ara que hi arriben d’arreu del món: d’Amèrica Llatina, d’Anglaterra, de l’Europa de l’Est, del nord d’Àfrica i alguns d’Àsia. De fet actualment un 40% de la població no ha nascut a Menorca, hi ha vingut a viure. A més, molts dels qui hi ha nascut són fills d’immigrants d’altres llocs d’Espanya o d’Europa. Aquest augment espectacular de la immigració s’ha produït en només 8 anys. Ara la població immigrant representa un 15 % del total de Menorca. Per posar una dada rellevant: a Menorca hi viuen més estrangers que alaiorencs. Si tots els estrangers es reunissin en un nou poble, aquest seria el tercer més gran de Menorca, segons ha constatat Joan Febrer, en un estudi molt interessant sobre els nous menorquins .

Però Menorca també ha estat terra d’emigrants. Tots els menorquins han tingut algun familiar pròxim o llunyà que es va veure obligat d’abandonar l’illa, per les mateixes raons que ara els immigrants que arriben deixen els seus països: per necessitat, per tenir unes expectatives d’una vida millor, per a ells i per als seus fills. Durant anys Menorca va tenir una forta emigració. Els emigrants menorquins a Algèria van arribar a ser majoria en algunes poblacions. El 1834 Alger ja tenia una «rue de Mahon». Entre els anys 1830 i 1836 van emigrar de Menorca unes 10.000 persones, amb una població d'uns 38.000 habitants, és a dir una quarta part . El 1850, 45 famílies menorquines funden el poble de Fort-de-l'Eau on es conservà el català durant més de cent anys, i el 1853 Aïn Taia és fundat per 967 menorquins. Uns pocs anys més tard, el 1875 van emigrar de l’illa una altra vuitena part de la població (4.000 d’una població total de 33.000). Però, en canvi, que jo sàpiga, no hi ha cap lloc que commemori, que ens faci recordar als menorquins que també hem estat emigrants. El meu avi mateix. Cosa que no estaria gens malament que les autoritats en prenguessin una iniciativa.

Menorca, per tant ha canviat molt. Ha passat de ser una terra pobra que treia els seus fills perquè no els podia mantenir a una terra rica que acull immigració. Ara Menorca és molt més complexa en tots els sentits: socialment, culturalment, lingüísticament. Som davant per tant d’una societat multicultural d’una gran diversitat. Ara per ara tenim aquí unes 80 nacionalitats diferents. Per sobre totes les diferències, que inevitablement confronten maneres de ser i de pensar distintes, hi ha una cosa que a tots ens resulta imprescindible: la pau ciutadana, la cohesió social, és a dir, la convivència. Com fer-ho és un dels reptes més exigents que tenim. Per sort no som els únics al món que els passa un fet semblant, ja que tenim unes experiències de les quals en podem aprendre.

Fer formular ràpidament la tesi de la proposta: es tracta de ser una mateixa societat cohesionada en base a la consideració igualitària de tots els seus membres tot respectant les seves singularitats sense perdre la identitat de la cultura i la llengua pròpia de Menorca. Tot i que dir-ho és fàcil, aconseguir-ho no ho és tant, perquè exigeix esforç, consciència i participació. Perquè el món que vivim és complex i hem perdut moltes de les certeses que teníem. No és que visquem una època de canvis, sinó que vivim un canvi d’època. La mundialització ( la globalització, que en diuen) provoca oportunitats i grans desigualtats; provoca també grans fluxos migratoris; les tecnologies augmenten la productivitat i la comunicació però suprimeixen llocs de treball; la mobilitat i la deslocalització d’empreses fan precaris els llocs de feina; les identitats culturals es difuminen mentre es reivindiquen les que han estat menystingudes; es va creant un nou perfil de ciutadania universal, mentre que l’economia global debilita l’Estat del benestar; es dilueixen els Estats i es creen noves entitats supraestatals; sorgeixen noves formes de marginalitat i noves intoleràncies com els fonamentalismes religiosos; tenim dèficits democràtics i inseguretats; augmenten els problemes mediambientals, però també es fan grans avenços en el coneixement. En definitiva: tot es mou, canviam de paradigma, les crisis dels models antics fan preveure nous models. Davant aquests reptes haurem de donar respostes intel·ligents. I crec que només hi ha un camí: aprendre a dialogar per conviure. Aprendre a viure junts, aquesta és la gran assignatura de la qual ens haurem d’examinar tots. Menorca és rica en associacions de tot tipus. Participar en la vida social, cultural o esportiva és fàcil, n’hi ha per triar. Perquè la clau de volta de la convivència és la participació, perquè demana un esperit obert d’acceptació, demana un esperit actiu, d’afirmació de la vida, perquè demana un esperit optimista, de confiança.

Potser la tolerància és un primer pas, per començar. Però no és suficient perquè no garanteix la convivència. Tolerar pot tenir un significat merament superficial que no atén l’arrel del problema. Quan tolerar significa haver de suportar l’altre perquè no em queda altre remei, aleshores no s’avança en la comprensió de l’altre. La tolerància i la convivència, en el sentit positiu d’acceptació, són experiències que s’han d’aprendre i només es poden aprendre amb experiències, com s’aprenen les coses importants de la vida. Es tracta d’una experiència de coneixement per contacte i reflexió. Res més i res menys.

Lluís Vidaña Fernández posa com a base de la convivència quatre paràmetres: 1r. el coneixement mutu, 2n. l’intercanvi d’experiències i d’idees, 3r. la participació i la col·laboració i 4t. la igualtat de drets i deures. Treballar totes aquestes bases formaria una proposta clara d’Interculturalitat.

La interculturalitat, de la qual es parla tant, no és tant una realitat, sinó una aposta de futur, una proposta, un pla, un projecte. La realitat és la multiculturalitat, La interculturalitat és actuar a favor del contacte entre les cultures, lluitar contra els estereotips negatius sobre la diversitat produïts per la ignorància i la por. En el fons del fons, la por i la desconfiança produeixen els monstres de la xenofòbia, del racisme, de la intolerància que menen a la disgregació, a la segregació, a la marginalitat i a la discriminació. Lluitar contra aquests monstres és lluitar contra la por i la ignorància. Sovint és la por que ens fa ignorants!

La UNESCO aposta per una educació intercultural en la seva Declaració Universal de la Diversitat Cultural aprovada el 2001 i a les Directrius sobre l’Educació Intercultural . En aquests documents es fixa com a objectiu principal el reconeixement de les identitats culturals i lingüístiques per a garantir la convivència per a la pau del món i es proposa de fomentar vies de comunicació entre les cultures per promoure la coexistència pacífica i la tolerància mútua. Perquè la clau d’unes relacions pacífiques consisteix en el reconeixement i la comprensió. La multiculturalitat de les societats actuals, com la menorquina, exigeix un compromís per la interculturalitat. I açò, com ja he dit, ho hem d’aprendre. Però, en concret, què hem d’aprendre? L’aprenentatge intercultural vol garantir la convivència per mitjà d’exercir unes habilitats socials fonamentals. Per exemple entendre que totes les persones tenim molt més, moltíssim més de comú que de diferent. Per exemple que unes persones i altres ens necessitam, el valor de la interdependència. Per exemple aprendre a veure que la feina en col·laboració és molt més rica i satisfactòria. Per exemple que resoldre els conflictes de forma dialogada n’assegura més la solució i que a tots ens beneficia. Aquests són els valors, que precisament no mostren gaire els mitjans poderosos de comunicació.

No es tracta mai d’amagar els conflictes, perquè de conflictes sempre n’hi haurà. Els humans som d’aquesta naturalesa complexa. De fet els conflictes tenen la cara positiva de mostrar la diversitat i els distints angles de la realitat i són el punt de partida per a crear noves formes d’adaptació. Els conflictes ens posen a prova i benvinguts siguin ja que no els podem evitar. No cal evitar-los, cal gestionar-los amb actituds obertes, amb habilitats assertives i amb valors de respecte, d’apropament, de coneixement, de comprensió i de solidaritat. I en aquest ordre. Repetesc: respecte, apropament, coneixement, comprensió i solidaritat.

Tothom sap què significa conviure! Tanmateix no hi serà de més que intentem de perfilar una mica més el sentit de la convivència, perquè en aquesta descripció podem veure la dimensió més real i més concreta. Conviure és viure amb els altres amb harmonia. Ala ja està! Però implica un aprenentatge i una diversitat de criteris que caldrà regular en cas de conflicte. També exigeix un grau d’adaptació d’uns i altres. Exigeix la tolerància en el sentit positiu que hem dit d’acceptació del qui és diferent. Demana unes normes mínimes comunes, compartides, unes “normes de convivència”, una ètica de mínims de ciutadans. Conviure demana també que mirem més allò que ens uneix i que relativitzem allò que ens separa. Per conviure cal un espai públic de qualitat, on trobar-se i on negociar les diferències i on trobar el consens necessari. I sobretot, conviure és un acte de profunda participació democràtica. Per conviure calen uns coneixements, unes habilitats, i unes emotivitats disposades a la cohesió social. La integració forma part indispensable de la convivència. És un procés de contínua negociació, és una conquesta diària, mai un estat perenne conquistat, cada dia s’ha de conviure. La convivència és el component fonamental de la Interculturalitat.

Si haguéssim de fixar un vocabulari de la convivència segurament tindríem un cert consens entorn de paraules com: a d’acceptació, b de bondat, c de compassió, d de diàleg, e d’esperança, f de felicitat, g de generositat, h d’humanitat, i d’igualtat, j de justícia, l de llei, m de maduresa, n de negociació, o d’oportunitat, p de pau, q de quiditat, r de respecte, s de solidaritat, t de tendresa, u d’unió, v de valor, x de xarxa, i z de zel: cura eficaç que hom posa en el compliment de les seves obligacions.

Tenim un llibret preciós que sota el nom de L’imperatiu intercultural l’autor, Ramin Jahabegloo, ens fa reflexionar sobre la necessitat urgent d’establir una nova mentalitat i unes noves relacions entre les cultures. Els grans avenços de la humanitat s’han produït quan les cultures s’han creuat en un diàleg fecund. El diàleg parteix d’un doble elogi: l’elogi de la diversitat, visca la diversitat!, i l’elogi de la personalitat, visca la idiosincràsia! L’equilibri entre els dos elogis és delicat com una papallona. Però resulta necessari i urgent. Per arribar-hi caldrà reforçar els principis democràtics i una ètica de mínims compartida per tothom. Que cada poblet s’ho proposi. Que Maó es proposi el principi de la convivència, és a dir, establir contactes en un lloc i en un temps de trobada. La trobada és la via cap a la convivència. En canvi el desconeixement per manca de contacte provoca idees estereotipades cap als altres i sorgeixen els prejudicis i la intolerància. El desconeixement provoca por, el gran enemic, el monstre. D’altra banda el contacte amb el diferent ens fa relativitzar les pròpies conviccions i ens obre un horitzó d’una veritat més ampla. A més ens fa descobrir allò que de comú tenim les persones i les cultures, plorar pels fills per exemple, i açò ens humanitza i ens estimula la solidaritat. El diàleg és la millor manera d’aprendre i d’alliberar-nos d’una identitat unidireccional, i per tant ens fa avançar en la pròpia cultura quan comprenem les altres. Per transformar-se, les cultures necessiten ser receptives a les altres cultures. La història no és altra cosa que un llarg diàleg d’influències recíproques de cultures diverses (i de vegades també d’enfrontaments)

En fi, la tolerància és la norma mínima, el respecte és la norma segona, la convivència és la norma final, definitiva, màxima. Tenim l’obligació de parlar, d’escoltar i de respondre. Així es construeixen els ponts del diàleg. La interculturalitat és la matriu d’aquest diàleg, com diu Ramin Jahabegloo. Però fer fer-ho cal que totes les cultures tenguin plenes garanties d’una vida plena, que siguin vigoroses. Cada cultura ha d’afermar-se per poder dialogar. En aquest sentit la preservació de la diversitat cultural, de totes les excepcionalitats que és cada cultura és condició necessària. La finalitat és mostrar el patrimoni de la humanitat i els valors comuns a partir del dret a la diferència, perquè la diversitat és aquest patrimoni. Les societats diverses i l’encreuament de cultures sempre han estat a la gènesi de les grans transformacions i conquestes de la humanitat. Els intercanvis de coneixements i d’habilitats han estat a l’inici de la resolució de grans enigmes i dificultats. La preservació de la riquesa patrimonial de llengües i cultures del món ens pot salvar.

En base a la igualtat de dignitat de totes les cultures, la interculturalitat reclama la protecció dels febles, perquè es doni veu a les cultures que han estat silenciades a causa de la uniformització del món, de la mundialització. La capacitat de convivència entre les cultures dóna a entendre que a la humanitat li preocupa el futur del planeta. O açò o la barbàrie.

La convivència intercultural, més enllà de la tolerància, implica el reconeixement mutu, dels menorquins autòctons, dels nou menorquins i fins i tot dels que temporalment venen a viure a l’illa, que són molts, visitants, residents i turistes. Aquest reconeixement, tanmateix ha de tenir un doble sentit: la multiculturalitat dels diversos grups per un costat i el compromís amb la cultura i la llengua autòctona per l’altre. Per dir-ho en paraules d’Isidor Marí es tracta d’una adaptació mútua: el compromís de la cultura històrica autòctona amb la diversitat dels grups culturals establerts al territori; el compromís de tots els grups culturals amb el futur de la llengua i la cultura pròpies del territori.
“Cap futur multicultural no serà just si admet la possibilitat de desintegració de la cultura i la llengua autòctona” com diu Isidor Marí. Quin sentit tindrien els esforços en la convivència i el reconeixement de les diverses cultures si assistíssim a la desaparició de la llengua catalana? El primer principi que ha de regir la gestió de la multiculturalitat és la voluntat de compartir la llengua i la cultura autòctones per assegurar el seu futur com a garantia de cohesió social. En aquest sentit, la multiculturalitat no ha de suposar un poti-poti que ofeguin les llengües i les cultures històriques autòctones de cada territori, perquè pel camí de la uniformització de les llengües i les cultures, pel domini de llengües i cultures hegemòniques acabaríem amb la riquesa de la humanitat, d’allò que li atorga sentit. El respecte i la participació en la vida social de la diversitat de cultures han d’anar acompanyades pel respecte a la llengua catalana com a llengua social de confluència i d’ús públic.

Què demanen els nous menorquins a la societat d’acollida?: el mateix tracte, les mateixes oportunitats, els mateixos drets, la seva integració. Què demana la societat d’acollida als nous menorquins? La seva integració, l’ús de la llengua o les llengües oficials, el respecte a la legalitat i a l’ordenament democràtic del país. El que veritablement hem de compartir és una escrupolosa obediència als drets humans. Allò que realment importa és la dignitat humana i la convivència.

En aquest compromís hi hem de ser tots: Ja no val relegar aquesta tasca a les escoles, amb l’excusa que a les escoles educarem bé els ciutadans preparats del futur multicultural. No. Les institucions públiques, les organitzacions civils i empresarials, les associacions de tota mena, els mitjans de comunicació, i també el sistema educatiu, s’han d’implicar en el diàleg intercultural per trobar el punt d’equilibri entre la voluntat de la majoria i els drets de les minories. Els problemes de cohesió social no són conseqüència de la diversitat cultural, sinó de la desigualtat social i la marginació. Per açò, un enfocament intercultural és una oportunitat de lluitar contra les desigualtats i les exclusions .

Què demanam? Que les institucions públiques i privades adeqüin la seva gestió a la realitat multicultural, que es preparin per atendre aquesta diversitat. Que les escoles i totes les instàncies educatives incorporin els continguts interculturals com a eixos centrals de la seva feina, que facilitin el contacte i els intercanvis. Que els mitjans de comunicació reflecteixin aquesta diversitat i donin veu a qui no en té. Que les empreses i els sindicats combatin les desigualtats laborals, que s’atengui la immigració amb tots els drets, que es lluiti contra la precarietat i la marginació. Que el món de la cultura, de l’esport i de l’oci promoguin activitats d’acollida i d’intercanvi. Que les entitats ciutadanes celebrin trobades interculturals. Cal ser actius perquè venen temps foscos i difícils. En voleu pistes?: participar en la vida escolar dels fills, apuntar-se a una parella lingüística per aprendre català, fer-se soci d’una entitat esportiva o cultural, assistir a actes cívics, col·laborar amb associacions, formar-se a les escoles municipals o d’adults, apuntar-se a totes les festes i celebracions, organitzar xerrades o trobades, mantenir la llengua, mostrar les habilitats, exposar els productes de la nostra creativitat, llegir i parlar, conversar amb l’altre... Aquest canvi d’època del s. XXI comporta seriosos problemes i ens haurem d’armar de valor per fer-hi front. Tenir els ulls oberts, i participar activament i críticament. Tenim moltes possibilitats i el futur es crea ara. Menorca és capaç de construir una ciutadania implicada en un projecte intercultural compartit.

dijous, 25 de febrer del 2010

Les altres llengües de l'escola


Les altres llengües de l’escola
Francesc Florit Nin

A les nostres aules sentim parlar el català com a llengua pròpia de l’escola, i el castellà que també és llengua vehicular de molts aprenentatges, però també l’anglès com a primera llengua estrangera; i encara tenim el francès i l’alemany com a llengües estrangeres optatives. Aquestes llengües, juntament amb el llatí i el grec són llengües objecte d’aprenentatge en el currículum escolar. Però a les aules hi ha altres llengües. Són les llengües dels alumnes i de les famílies. Les aules són doncs un espai de comunicació en el qual hi intervé en graus diversos una gran quantitat de llengües diferents.

Totes les llengües presents a l’escola han de ser d’una manera o altra “visibles”. De moment hem parat poca atenció a les “altres llengües”. Tanmateix el panorama lingüístic actual reclama que aquestes llengües tenguin un paper a jugar en el conjunt de les activitats educatives. Quin és aquest paper?

En primer lloc cal indicar que la llengua pròpia de cada alumne exerceix una funció capital en el desenvolupament dels aprenentatges i, específicament, en l’aprenentatge d’altres llengües. En segon lloc, les cultures que suporten aquestes llengües són un ric patrimoni de coneixement per a l’escola mateixa.

No tenim dades sobre les llengües presents als centres escolars de Menorca, Però si en deduïm llengües de les nacionalitats, en resulten un bon grapat. Actualment hi ha a Menorca 63 nacionalitats que han aportat l’escolarització d’alumnes estrangers d’ençà l’augment progressiu de la immigració a partir del 2000. Podríem calcular que tenim entre 20 a 30 llengües. Tanmateix aquesta diversitat a nivell insular es redueix considerablement quan es considera l’àmbit estricte d’una escola o un institut. Amb tot, podríem dir que en un mateix centre tenim una dotzena de llengües en centres grans o mitja dotzena en centres petits.

La major part de l’alumnat estranger de Menorca és de procedència sudamericana i anglesa, les respectives llengües dels quals ja són curriculars. Mentre que tenim un tercer grup, un 19% de l’alumnat de famílies estrangeres, que té l’àrab com a llengua pròpia. Les altres llengües són en nombre més minoritaris (portuguès/brasileny, romanès, italià, xinès, alemany, rus).

Les llengües altres, que no són curriculars, tenen una presència gairebé nul·la a l’escola. En canvi la seva aportació pot tenir un caràcter central al projecte educador ja que són la porta d’entrada al tractament intercultural que l’educació del futur –i d’ara mateix- necessita. Cal veure-hi una oportunitat que ens permet obrir l’escola a les diverses visions del món i establir el diàleg intercultural com a eix estratègic de la nostra intervenció docent. Quines són les mesures a prendre per materialitzar aquest eix?

La primera mesura és fer més visible la riquesa cultural i lingüística de l’escola per mitjà de la participació de les diverses cultures en els treballs i activitats escolars. Per altra part cal que el Projecte Lingüístic de Centre incorpori l’educació plurilingüe i l’atenció específica a l’alumnat nouvingut, a més de la preservació i normalització de la llengua catalana com a llengua pròpia, amb l’objectiu final de promoure la convivència i la comunicació. Com a activitats extraescolars cal organitzar classes de llengua d’aquells alumnes d’origen estranger suficients com per fer-ne un grup per tal d’aprendre la seva llengua, o per continuar aprenent-la. Les classes de llengua d’origen en horari escolar es poden organitzar en col·laboració d’ajuntaments o d’entitats cíviques com les associacions d’immigrants, o a través de l’associació de pares i mares.

L’adquisició-aprenentatge de la seva llengua d’origen per part de l’alumne té uns beneficis molt importants per a l’autoestima i el progrés acadèmic. Les transferències d’una llengua en l’aprenentatge d’una segona és possible si hi ha un bon assentament de la llengua pròpia familiar. El desenvolupament del llenguatge i les capacitats comunicatives fetes en la llengua familiar permet la millora de les habilitats socials i la seva integració social. A més, el reconeixement de les llengües diverses per part de l’escola ajuda a una bona predisposició per a aprendre les llengües escolars, català i castellà.

Tot plegat, les altres llengües de l’escola ens possibiliten la incorporació de l’enfocament intercultural com a resposta educadora a la diversitat. Aquestes mesures propicien una aplicació innovadora de l’educació i produeix un salt en la qualitat pedagògica del centre.

dimarts, 12 de gener del 2010

sóc vertical

és un llibre que he pintat amb una poesia preciosa de Sylvia Plath, que, com que no es pot llegir directament de les fotos ja que giren massa de pressa, el transcric aquí

Sóc vertical

Però m'estimaria més ser horitzontal.
No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra
xuclant minerals i amor matern
perquè cada març esponerosa brosti,
ni tinc la bellesa d'un jardí amb flors
que faci que m'emplenin d'ohs, i espectacularment em pintin
ignorant que aviat m'esfullaré.
Comparat amb mi, un arbre és immortal
i una tija en flor no és alta, però és vistosa,
i d'un en voldria la longevitat i la gosadia de l'altra.
Aquesta nit, a la llum infinitesimal de les estrelles,
els arbres i les flors han estat escampant la seva fresca olor.
Em passejo entre ells però cap no se n'adona.
De vegades penso que quan dormo
dec semblar-m'hi a la perfecció
-els pensaments abaltits.
Per a mi és més natural, ajaguda.
Aleshores el cel i jo conversem obertament,
i seré útil quan definitivament m'ajegui;
llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran
temps per a mi.