dijous, 29 de gener del 2009

escola de ciutadania


Sovint he tingut la sensació, compartida amb col·legues, que l’escola s’allunya dels reptes actuals. És com si els arbres de la feina diària no ens deixessin veure el bosc de la nostra tasca com a docents. Heus aquí, i és un exemple exagerat, que ensenyam als nostres escolars les cèl·lules i els virus, però en canvi no els ensenyam com cuidar-nos en cas d’infecció.

Tota educació té el propòsit de “socialitzar” i açò en el fons no vol dir altra cosa que preparar la persona perquè sigui capaç de conviure amb altres. Bàsicament és per tant una mena d’escola de ciutadania. La nova assignatura que els bisbes i el PP han volgut convertir en una polèmica estèril és un afegit que el currículum escolar hauria de dur implícit. Crec que totes i cadascuna de les matèries i dels continguts que impartim als instituts haurien de ser en la seva essència “educació per a la ciutadania”.

Amb tots els inconvenients, amb totes les mancances, amb totes les deixadeses, amb totes les penúries, el professorat fa una feina impagable i mal pagada. Passam una mala època de desprestigi i de grans canvis, de crisi. L’escola però continua amb la mateixa encomanda de sempre. Malgrat el model econòmic tan injust, malgrat uns mitjans de comunicació tan servils, malgrat la desconfiança imperant i malgrat unes relacions internacionals tan sagnants, l’escola es proposa justament formar unes persones amb esperit crític, amb esperit solidari, de mútua confiança i respecte.

Més enllà de les matemàtiques, de la geografia, de la gramàtica i més enllà dels vertebrats i els invertebrats hi ha els continguts i les actituds que són els vertaderament vertebradors de la persona i que cal aprendre, a saber: la cultura democràtica, el dret a la diferència, el dret a la igualtat, la pervivència de totes les cultures, la integració a la societat, el dret a la identitat pròpia i col·lectiva, l’assegurança d’un futur sostenible. L’escola es preocupa d’açò –i de tantes altres coses. Però demanar que en tengui l’exclusivitat com sembla que se li exigeix és carregar-la massa. Ara per ara, tanmateix, és a l’escola on es practica més i millor el desig d’una ciutadania que ha de conviure entre la diversitat. Aquest és el bosc.

dimarts, 13 de gener del 2009

mira prim


Grau d’exigència


Graus d’exigència diferents segons els caràcters. Exigències cap als altres i autoexigència. L’anomenada cultura de l’esforç s’ha esfumat. Cal esforçar-se molt si es volen aconseguir èxits. Es parla en aquests termes per referir-se a l’escola i als escolars. Però la deixadesa és general. De fet, ja diria que com que els majors no s’esforcen, els menors, per imitació del model, tampoc. Heus aquí la premissa. Ara, si us plau, aplicau-la a qualsevol de les activitats humanes d’aquest inici de segle decadent.

Fer la feina ben feta és un plaer. La satisfacció pel reconeixement de la bona feina és un motor de superació. Però costa, perquè les coses no baixen del cel. Hem de posar-hi el coll i trencar-nos l’esquena i suar tinta com un porc. Però avui per avui, allò de poble treballador en queda ben poc. Fer-se ric en dos dies amb el mínim esforç i sense contemplacions és la màxima a seguir. Per açò s’obren i es tanquen botiguetes cada temporada com si fossin bolets. La perseverança i el sacrifici eren coses dels avis. Ara tot és fàcil i, si no ho és, ho deixam córrer.

Aquesta desgana també és perceptible en el parlar. els al·lots no es preocupen de parlar bé, és a dir, amb propietat, precisió, coherència i riquesa. És igual! Que no m’entens? La cosa resulta tanmateix bastant més greu quan qui parla és una persona amb responsabilitats lingüístiques públiques: polítics, càrrecs, empresaris, mestres, presidents de clubs i especialment periodistes. La deixadesa arriba a punts còmics si no fes plorar.

Encara és més penós l’ús del català en situacions comunicatives més o manco serioses. Si fa uns anys era mal vist amollar castellanismes innecessaris i ridículs, ara ja ni en feim cas i tothom li fot a tort i a dret, sense miraments. He sentit discursos a la ràdio de persones honorables pel càrrec que ocupen que fan feredat per les cadufades. També he llegit un fulletó d’una exposició de pintures que està tan mal escrit que fa córrer. Hi ha un hortal que té al portell el nom de Es sidare. Cap dels tants no aprovarien un examen de 2r. d’ESO. És un símptoma més de la situació difícil de la llengua pròpia.

dimecres, 7 de gener del 2009

llibres que planen sobre l'illa


Menorca en llibre

El millor souvenir d’un viatge és un llibre, si descartam les vivències i coneixences de persones i llocs. Quan vull que algú se’n dugui alguna cosa de Menorca, li regal un llibre. El formatge put dins la maleta, les avarques ja les porten posades. Quan era jovenet costava de trobar un llibre de presentació de Menorca. Ara n’hi ha a cacarrells. Açò de bo, malgrat tot, ha tingut la venda de Menorca com a destí turístic. Tenim llibres de regal, guies i resums, llibres postals, llibres de luxe, etc. Tenim també llibres sectorials: passeigs arqueològics, passeigs paisatgístics, passeigs gastronòmics...no en conec cap de cultural. Deu ser que no hi ha prou oferta estable d’obra cultural com per editar una mena de guia.

El fet és que ara tenim un bon ventall de llibres sobre Menorca que residents i visitants poden adquirir a preus ajustats. Els solec comprar. Posats a regalar llibres, els meus preferits són tres: el de les Pedreres de Líthica, el titulat Menorca a la cuina, i la feta tan ben feta de l’escola Pere Casasnoves, Ciutadella amb ulls d’infant. També està molt bé el que va editar l’IME, Menorca, reserva de la Biosfera, però crec que està exhaurit. També és molt polit El camp de Menorca, patrimoni construït, editat per Sa Nostra. Ara que el millor de tots és l’Enciclopèdia de Menorca. Sempre se’n pot regalar una subscripció. Quan estigui acabada no estaria gens malament de fer-ne una versió resumida en un sol tom. I ja comança a ser hora de disposar de la versió on line, com ja han fet els eivissencs amb la seva.

El de l’editorial Triangle Postals, tot i que té un format petit (16x16cm.) és un llibret preciós. Com sol ser habitual de la casa, les fotografies són excel·lents. Evidentment mostra la cara més neta, més amable, més polida, més elegant, més exemplar, més turística de l’illa. Aquest és el propòsit certament. Tanmateix té la virtut d’anar acompanyat d’un text molt interessant de Joan F. López Casasnovas, que cal llegir, i fer-ho amb atenció perquè diu quatre veritats ben dites, com per exemple aquesta: “Menorca té una altra riquesa molt important. La formen tots aquells que mantenen avui, contra vent i tempesta, bona part del capital social existent a l’illa, que treballen perquè tots els ciutadans que hi viuen puguin sentir-se “de Menorca”. Per regalar-vos i regalar als amics.

El darrer que m'ha entusismat, Societat i Natura, mosaics a Menorca, llegit aquestes vacances és el de lIME, 35 autors de prestigi formen un mosaic de la Menorca actual. Resulta un llibret de síntesi de l'illa, amb l'encapçalament de la cita tan citada de Josep Pla, Menorca és el territori més estudiat... Si voleu fer-vos una idea aquest és el millor llibre, si voleu donar una idea a d'altres, aquest és el regal.

divendres, 2 de gener del 2009

teoria de la paret seca


Ho repetirem. Allò que configura d’una manera fonamental el paisatge de Menorca és la trama infinita de paret seca. Vista a vol d’ocell és una retícula impressionant que dibuixa tota la geografia illenca. La seva presència tan aclaparadora ens ha acostumat els ulls i miram la paret seca com una cosa inevitable, gairebé invisible, de manera que no hi concedim la importància que té. La seva preservació és la nostra obligació. El seu valor és immens, tant que no hi cap a la calculadora. Fem nombres a la fantàstica: si haguéssim de pagar la paret seca construïda a Menorca a preu de mercat dels parededors, al voltant dels 15 € el metre lineal, multiplicat pels milers de quilòmetres construïts...donaria un valor astronòmic.

Donar a fer paret seca és car. Però qui s’hagi posat mai a aixecar un petit enderrossall ho entén tod’una. És difícil, és feixuc, és llemuc, per cada pedra que col·loques te’n cauen tres. Decidit a millorar-ne la tècnica, vaig demanar com ho havia de fer. De la conversa breu en vaig extreure una teoria de la paret seca basada en sis principis. 1r. encaixar la pedra entre les altres com en un trencaclosques, 2n. entravessar en sentit perpendicular, 3r. tombar-la cap a l’interior de la paret, 4t. falcar-la per davall perquè no balli, 5è escairar-la en la cara externa perquè quedi encarada., 6è reblir l’enmig sense que quedin buits. La cosa té dallonses perquè aquests sis principis actuen a la vegada i s’aplica per a cada una de les pedres exteriors de la paret. Si no es fa així es ben segur que la paret caurà. La vida és plena d’enderrossalls.

Ara ja en sabem la teoria. Caldrà posar-la en pràctica. Però com sol passar en tots els àmbits de l’art, per molta teoria que sàpigues, açò no et garanteix saber fer paret seca. És tot un art, que s’ha de practicar fins rebentar-te l’esquena i acabar amb fregues a la zona lumbar. De moment no hi tenc gens de traça.