divendres, 31 d’octubre de 2008

Intuir sense comprendre


Com més vull entendre

No és una paradoxa. Per a mi és una constatació ben experimentada. No entenc res. I davant aquesta impossibilitat, o s’admet el silenci o s’admet la mudesa. Allò que era comprensible, de cop es torna indesxifrable. Anam fent, a empentes, sense gaires esperances. Actuam i dels nostres actes en volem extreure un sentit. Però el sentit ja l’hem perdut en el moment precís d’intentar comprendre. Parlam i escrivim i dibuixam, donant forma als motius, moguts només per una intuïció d’acordar-ho tot en un pentagrama organitzat i entenedor.

Un esbarzer és alhora un filferro, o la impossibilitat, una cadena armada contra tot traspàs, una mena de defensa també. Una frontera malaguanyada. Un garbuix de la ment. Una xarxa punyent, una trama de traïció, un ordit de penediment. Refugiat en la incertesa, he cercat allò més concret i elemental: el temps passa sobre les fulles dels arbres. Els branquillons esmorteïts condensen la sensació d’una serena tristesa. Són imatges que perfilen una actitud de qui se sap fràgil i accepta la inexorable finitud de tot, però amb la mirada tranquil•la d’anys de comprovar la impermanència de les coses, el canvi continu i l’acabament. Una serena tristesa campa arreu, en les imperfeccions, en la fragmentació, en la nimietat, en la concreció, en la visibilitat i en el tacte aspre de la terra.

Els escrits i les converses semblen una teixit de branques, un laberint de línies i paraules, com una cançó de corbes i rectes, una xarxa esfilagarsada de mata i d’herba. Una espessa mata d’esbarzer. Un bosqueret de tiges i ramificacions de veus. El món minúscul d’un pam de terra seca, tot ple d’estels vegetals i d’alguna flor marcida. Una desfeta, un tremolor del que va ser, una ombra del que seria, un palau vegetal en la seva serena tristesa de paraules silenciades. No entenc res.

divendres, 24 d’octubre de 2008

el color del cinema

La pel·lícula que veis reproduïda a la foto és una de les més precioses que he vist últimament.
Ja no veiem bon cine a les grans pantalles. Per moltes raons, una perquè les pantalles són avui més petites. Una altra: perquè la majoria de gent lloga DVDs i se les mira a casa. La programació que tenim a Menorca dels cinemes comercials solen ser acó: comercials amb alguna excepció. Més fotut ho tenim a Ciutadella, que no ens queda més que un cinema atrotinat. Però si volem veure cinema en gran pantalla no ens queda més remei. A JJMM de Ciutadella tampoc no els va quedar més remei que programar el cineclub a l'unic cinema de la ciutat, el cinema Calós, una autèntica relíquia amb un servei de poble abandonat i amb una qualitat de so poc més que penós. A vegades, no entenc ni un bri del que els actors diuen, especialment quan és en un enregistrament viu i els personatges són sudamericans.
El cineclub de Ciutadella és una gran cosa. Esper cada setmana la nova pel·lícula. Me solen agradar. solen ser films premiats. Però ja no en queda res del club, encara conserva molt de cine. Les vicissituds que ha passat el cineclub de Ciutadella són paral·leles a la història d’aquest poble d’ençà fa una trentena d’anys. Ha anat pul·lulant d’una cinema a un altre mentre les sales desapareixien, es reformaven, es tancaven i es tronaven a obrir. Les primeres sessions de cine de JJ.MM. es van fer al Casino 17 de Gener. La sala llavors també atrotinada era plena de gent, les ganes que hi posaven era molta. El despertar polític de finals 70 en el recobrament de la democràcia ens feien participatius i atents. Cada sessió era presentada per algun soci i en acabar la projecció s’obria un debat que aleshores en dèiem cinefòrum. Temps era temps. Es recuperaven films censurats pel franquisme, s’apostava pel cinema crític de caire sociopolític, hom es posava al dia després de dècades d’endarreriment. Era, ai, una activitat cívica de signe reivindicatiu, amb set de cultura. Érem tan agosarats com innocents fins al punt de presentar, amb 17 anys! una pel·lícula que no havia vist.

Quina sort aquell cinema. Lentament van decantar-se les coses tal com anava canviant el panorama ciutadellenc, en una adaptació acomodatícia al sofà d’una democràcia cofoia i fluixa. I ara no ens movem d’aquí! Desactivada la inquietud, el cineclub va continuar programant molt bons films. En els moments àlgids es tornava a omplir el pati de butaques del Born amb l’esca de la pel·lícula recomanada. Atreure espectadors començava a ser un problema.

Ara el cine Calós, més atrotinat encara, no captiva més que una dotzena d’incondicionals ni que sigui amb peli recomanada. La mala qualitat tècnica, el local insofrible, el homecinema, el dvd, l’oferta televisiva, l’explosió d’Internet i l’oci consumista han acabat amb el club, tot i que el bon cinema continua com sempre, malgrat les limitacions que imposen les distribuïdores de l’imperi.

dijous, 16 d’octubre de 2008

Sense Memòria


En majúscules és una altra memòria. Les memòries personals es poden tornar memòria col·lectiva segons els protagonistes. Tanmateix, la Memòria en Majúscules, tal com és adduïda a la llei de la Memòria Històrica, són paraules majors. És la Memòria que a tots ens pertoca. La llei comença a tenir les seves traduccions reals. Per jutges i sobretot per la feina d'un caramull d'entitats que recobren un passat que va ser massa prest enterrat i oblidat. A Catalunya es donen iniciatives institucionals, com la de reivindicar la figura de Companys assassinat per la dictadura franquista. Ara, aquí, a les Illes, a Mneorca en particular no en veig ni una. Sembla que el nostre benestar ens priva de ser inquerits per les truculències injustes del passat. És que aquí tenim regidors declaradament franquistes.

Les lleis haurien d’anar acompanyades de pedagogia. Potser així, per una banda s’entendrien més i se’n comprendrien els motius i per altra la seva aplicació donaria els resultats esperats. Quan una nova llei s’aprova i ha d’impregnar la societat per la seva importància, aleshores seria adient que totes i cadascuna de les esferes públiques hi aportés una actuació encaminada a entendre-la i posar-la a la pràctica. Potser no totes les lleis, però tot pensant en la Llei de la Memòria Històrica aquesta reflexió que faig es fa imprescindible. El desconeixement que les generacions mostren respecte el passat històric no gaire llunyà resulta indecent i perillós.

Encara que la Llei de la Memòria Històrica tengui per finalitat la de tancar les ferides obertes durant la Guerra Civil espanyola i es proposi la conciliació entre els ciutadans, la veritat és que no és una llei que faci justícia. I així ho ha manifestat Amnistia Internacional. Si una organització com AI, experimentada en casos semblants, que té un prestigi reconegut per tot el món i que a més s’ha dedicat d’ençà fa dècades a la protecció dels drets humans s’ha posicionat en contra d’aquesta llei és perquè alguna cosa no funciona com tocaria. Convindria tanmateix entendre les raons de per què AI ha al•legat contra la Llei de la Memòria Històrica.

Perquè la gent pogués entendre la llei i l’acusació d’AI seria necessari unes quantes classes d’història. Convindria que els nostres avis en poguessin parlar obertament sobre l’experiència desastrosa de la guerra i de la postguerra. Convindria que els joves i no tant joves sabessin les causes i les conseqüències, els factors i el context d’aquella catàstrofe humana. És en aquest sentit que crec que el breu període de la II República, la desgraciada Guerra Civil i la horrible postguerra han de ser explicades en una exposició didàctica, entenedora i popular, més enllà de les conferències. Les cartes al director que últimament s’han publicat pels diaris locals alerten sobre uns fets encara candents i sovint manipulats per sectors que volen reescriure la història als seus interessos polítics, sense cap vergonya.. És un deure conèixer, és una necessitat dir la veritat. M'imagín la sala d'exposicions El Roser de Ciutadella o el Claustre del Carme de Maó complint amb el deure d'explicar tot açò. Però de moment ens haurem de conformar amb 1558, una exposició per a escolars, carregada de tòpics, ben poc contrastada i que exalta més els sentiments de patriotisme petit, enlloc de reflexió.

dijous, 9 d’octubre de 2008

imatge de comèdia


La sinceritat, mala companya de viatge. Avui marca pauta la comèdia. Lo suyo és puro teatro. Alguns edifiquen la seva vida amb la imatge de persona a semblança d’un heroi. Són gent atrapada per la imatge pública, en viuen i n’alimenta la moral. Aquestes “personalitats” són de cartró i tenen una magnificència fora mida sobre el paper dels diaris. Compaginen una imatge pública idealitzada d’ells mateixos amb una mala imatge privada entre les persones d’a prop.

Grans personalitats que han escrit mentida sobre mentida la seva peculiar construcció de la carrera personal social professional. Ja els coneixem: fan creure que tenen bo amb tothom, amb tothom fan bona cara, malgrat que en el fons siguin egòlatres i egocèntrics a qui prou gent repugna. Fer comèdia, no dir mai una veritat per feridora, amagar les desavinences, ocultar la discrepància. Totes les notícies que ens arriben d’ells són de primera pàgina i sempre són bones notícies. No es fiquen en els problemes candents de l’actualitat. Es miren la plaça pública d’enfora, perquè tenen moooolta perspectiva i suspicàcia. No s’emmerden, no s’embruten. No donen mai cap maldecap al poder perquè s’hi han de dur bé, no fos el cas, que sempre és el cas, que necessitin el seu inestimable favor o subvenció o promoció o una medalla o un homenatge o qualsevol cosa que s’avengui amb la idea de la gran personalitat construïda a base d’esforços fins a fer-se fill notable del seu poble o una cosa semblant.

La construcció de la pròpia falsa òpera porta molta feina i és de llarga maduració. A tal fi no escatimen recursos. Posats a fer, les grans personalitats encarreguen notícies i notes biogràfiques i es fan fotos de pose. En tot cas cada mes tenen reservat un espai comunicatiu en el qual, si convé ells mateixos es redacten les estupendes notícies que envien a diaris i televisions. Són mestres de la comèdia en la vida real. Són uns quants. Si no ets comediant, no actues.