dilluns, 15 de desembre del 2008

entrevista Culturàlia. Diari Menorca

Entrevista Culturàlia. Diari Menorca Imprimeix Correu electrònic
Publicada el 2008-07-15
A cor obert

Francesc Florit Nin, artista

“El món necessita avui més que mai veus crítiques”

RAQUEL MARQUÉS
Ciutadella

Per què creu que gran part de la població viu aliena a la bellesa d’una realitat canviant?
La gran majoria de les persones no viuen alienes a la bellesa. Possiblement aquesta sigui una de les experiències més commovedores de gairebé tothom. Altra cosa és que la realitat virtual que ens volen fer viure degradi cada cop més aquesta experiència.
El món només funciona si l’empenyem. Com hi contribueix vostè?
Tant com bonament puc. De fet com a persona estic prou compromès amb iniciatives de canvi social i cultural. Com artista oferesc una mirada amable i alternativa a la violència que ens acompanya. El món necessita avui més que mai veus crítiques i un imaginari de la compassió i de la confiança.
Quina és la seva recepta per sentir, com diu, “emoció d’allò orgànic a partir de la petitesa”?
Cada cop haurem de reivindicar més la materialitat del món, la vida en directe, i donar cada vegada més importància a la realitat local, pròxima i petita per no perdre les referències de les coses essencials. I açò no és tancament, és afirmació de l’espai vital enfront de les manipulacions globals massmediàtiques. Reivindic una atenció més concreta i pròxima dels llocs i de les persones.
Parli’ns de com respirar i deixar-se endur per la relació còsmica.
No em sent tan místic. Si les imatges dels meus quadres porten aquesta sensació no és tant per una intenció espiritual com racional: la necessitat urgent que tenim que la Terra sigui la nostra senyora i no que els humans es comportin com a senyors de la Terra.
Poeta i pintor que s’endinsa a l’estat més pur de la Natura... Florit Nin és submarinista de la vida?
És gairebé una obligació de tot artista mirar per sota les aparences ja que els mons subterranis i submarins ens porten figuracions que cal fer surar. De la nostra relació amb la natura es deriven tots els coneixements i el primer és que la mort i la vida regeix el principi de la impermanència, que relativitza tota la resta.
A la galeria Vidrart, dos anys de feina composen “Cal·ligrafia vegetal”. La dinàmica cíclica de l’Univers feta art. Com comença la seva relació pictòrica i personal amb els mandales?
No és una relació premeditada. Les formes mandàliques són universals i en el meu cas van sorgir del treball constant amb les obres. Unes formes et porten a altres i apareixen cercles vegetals que prest es connecten amb els mandales. Tanmateix, els mandales tradicionals tibetans són abstractes: geomètrics, simètrics concèntrics i coloristes; els meus són més aviat orgànics i presenten imatges de corona de morts, roses de vent, cercles de dansa, diademes del vencedor, aurèoles de llum i aigua. Hi ha molta literatura entorn del cercle simbòlic.
Per a qui vulgui fer de “voyeur” al seu taller, el documental “Un plat d’art” és un bon aperitiu per compartir el seus procés... Tocar, veure, degustar... Li angoixa que els seus sentits puguin no ser entesos per l’espectador?
No. Quan pint, no faig classe. No estic per ensenyar ni perquè s’aprengui. L’art no és la didàctica del món, simplement perquè crea sentits, no els explica.
Si natura i home comparteixen les formes en dansa, són moviment, unitat... per què ens carreguem el planeta?
Perquè ens hem allunyat de la pertinença a la natura i hem perdut el contacte amb les veritats més elementals, com ara l’austeritat, la interdependència i la mútua necessitat. La tecnologia en part ens ha cegat l’ull de la saviesa.
En una societat consumista, duita també al mercat de l’art, defensi la figura del galerista.
És un intermediari necessari que possibilita millor l’intercanvi entre l’obra i l’espectador, per un costat i que facilita la transacció econòmica entre l’espectador i l’artista per l’altre.
Quan mira, en la seva vida diària, veu quadres?
Sí. Veig possibles enquadraments que poden ser obra plàstica. Però sobretot veig allò que podria ser, en un exercici continu d’inconformitat, de preguntes i requeriments.
Un llibre.
Ara llegesc dos breus assaigs de Paul Virilio, “El procedimiento silencio” i “Un arte despiadado”. Contundents, visionaris, terriblement franctiradors, des de la resistència militant contra els abusos de poder que també s’ha convertit l’art contemporani. Recoman la poesia de Mario Benedetti, la narrativa de Marguerite Yourcenar i el pensament de John Berger.
Un pintor.
Només un? Un? Quina tria més difícil. Posem Caravaggio.
Una pel·lícula.
De les últimes vistes em va agradar molt “El color del paraíso” de Majid Majidi, pel·lícula iraní que mostra com de profunda pot ser la mirada d’un nen cec, i com de cega pot ser la mirada del seu pare. Genial, vital, emotiva, bella, sensual i alhora espiritual. Autor també de “Baran”, una altra meravella del cinema de l’Orient mitjà que despunta en un món d’opressió religiosa.
La banda sonora que voldria que acompanyés la seva existència...
Potser una cançó de Leonard Cohen, potser el violoncel de Bach, o una cançó popular menorquina. La meva banda sonora la vull ben diversa, una per a cada moment.
“A Cor Obert” clou sempre demanant-li a l’entrevistat un somni. El seu és...
No em regeixen els somnis, habitualment irracionals, sinó les utopies. En qualsevol cas, els meus somnis a ulls oberts són les possibilitats magnífiques de les realitats quotidianes. Allò que ens puguem imaginar avui pot esdevenir al futur.

dimarts, 9 de desembre del 2008

Ansa per ansa


Ansa per ansa

Un dels millors professors que vaig tenir a la Universitat va ser Isidor Marí, i açò que donava una matèria ben àrida, fonètica i fonologia. Isidor Marí és per mi un intel·lectual de primera fila, de la saga de Joan Fuster. Actualment és professor de la Universitat Oberta de Catalunya, capdavantera en ensenyament per Internet. Idò bé Isidor Marí va ser també l’ànima del grup de música UC, llegendari, i del qual vam aprendre tantes cançons. Isidor Marí ha continuat amb la tasca musical i la seva darrera aportació és un CD esplèndid, magnífic, preciós, delitós, és a dir, m’ha agradat una cosa grossa. A mi en general m’agrada la música popular tradicional, especialment aquella que és actualitzada amb sensibilitat moderna sense perdre les sabors d’arrel. Açò mateix és el que sap fer i molt bé Isidor Marí: tonades antigues amb nous timbres, lletres d’ara, que parlen dels problemes i dels goigs d’avui, una veu clara i vigorosa.

Ansa per ansa va ser presentat en un concert de fa uns mesos i té programat un seguit de convocatòries a Barcelona, a Eivissa, a Palma...Convit a qui tengui potestat de contractar-lo per a Menorca. Ben segur que molts pocs n’haureu sentit parlar d’aquest nou disc. És d’aquells casos que els mitjans amaguen tant com poden. I ho fan perquè és música pròpia, sense concessions, autèntica, poc donada als gustos comercials. Potser perquè és en català? No ho sé, però trob incomprensible que un disc com aquest no tengui com a mínim la mateixa atenció que reben altres músiques.

Ansa per ansa té romanços i cançons pròpiament tradicionals del folklore musical d’Eivissa, però també hi ha una partida de cançons amb lletres d’Isidor Marí que denuncien la situació de l’illa, entre ironies i crits de protesta. Especialment n’hi ha una que m’agrada molt, Sa cançó des pous: “devora es pous hi ha vida/ ai de qui els esguerrarà/ Si s’aigo torna salada,/ la vida us amargarà” la cançó canta just quan es va saber que el PP va autoritzar una mala fi de pous per a usos descontrolats durant la passa da legislatura.

divendres, 28 de novembre del 2008

bona menjua


Menjars nostrats

A qui no li agrada menjar bé? Sense ser un sibarita, compartir una bona taulada amb amics o família és un dels grans plaers que recomanava Epicur. L’amistat, la cordialitat i la conversa s’adiuen molt millor davant la menjua, encara que sigui frugal. La gent va als restaurants per menjar bé i alguns fins i tot tenen el costum de fer-ho de manera habitual, tot fent una ruta pels millors. És car, certament. Alguns altres tenen un altre costum més sà que és reunir-se per cuinar entre ells. D’ençà fa poc temps hi ha penyes gastronòmiques i conec amics que viatgen sobretot per conèixer la cultura culinària dels països que visiten. Però açò ja ve d’enfora, és una tradició molt mediterrània. Les berenetes vora la mar, els dinarots de Cinquagesma, les colles al voltant d’una paella d’arròs. El bon menjar forma part de la nostra forma de ser, i més encara en la nostra cultura tan rica en aquestes festes de la panxa.

Però no sempre hem sabut valorar la nostra tradició culinària. De fet fins fa relativament poc, costava prou de trobar un restaurant a Menorca que oferís una bona cuina menorquina. Com en moltes altres coses, la nostra identitat ha estat poc apreciada, fins al punt de ser bandejada. Per contra s’ha importat, en un casos lamentables, una pobra pràctica culinària. Benvinguda sigui la varietat, però entre aquesta varietat hi ha d’haver, i ben representada, la nostra excel·lent cuina.

Per tots i cadascun d'aquests motius vaig demanar a la meua sogra que em mostrés de cuinar l'arròs caldós que de tant en tant ens convida a ca seva. Dit i fet. Un bon dissabte vam cuinar junts aquesta caldera de peix i marisc. Un bon sofrit i el rap enfarinat, força pebre vermell i quatre musclos i escopinyes. Ja ho sé fer. Ja ho puc practicar i convidar algú a casa perquè faci de comensal. D'aquí a uns anys esper poder fer el mateix amb una futura nora, mostrar-li aquest plat fantàstic de la nostra tradició.

Hi ha restaurants de gran qualitat a Menorca i d’entre aquests n’hi ha que incorporen alguns dels plats més nostrats. Més enllà de la caldereta de llagosta, existeix un repertori d’una extraordinària qualitat, i que ha estat ben recollida en diversos llibres. Potser caldria reinventar els plats clàssics, actualitzar-los en una cuina creativa que lligui la innovació i la sorpresa amb la tradició de les nostres àvies. Tenim molt per aprendre. Bon profit.

divendres, 14 de novembre del 2008

els camins oblidats


Els camins oblidats

Carros i tartanes anaven i venien pels camins rurals dels llocs al poble. Traginaven les verdures al mercat i baixaven amos i missatges a missa de diumenge. Una xarxa radial en forma de teranyina lligava la ciutat amb el camp. Alguns d’aquests camins de noms preciosos han continuat el seu servei públic, ara eixamplats i asfaltats, però molts d’altres han quedat oblidats.

Els camins rurals oblidats per la manca d’ús no deixen de ser camins públics. Els caminets oblidats són també camins barrats, tancats, privatitzats i força vegades tapats per la malesa que els fan inservibles i invisibles. Els camins oblidats són tan estrets que no permeten el pas dels cotxes, sí en canvi de les persones a peu o en velo. Són camins nostres, són els nostres camins. Els camins oblidats són un patrimoni comú abandonat. Una llàstima, com ho és tantes altres coses públiques. Crec que la mateixa actitud de gelosia que hem tingut per recuperar el Camí de Cavalls l’hauríem de tornar a exercir per a rescatar els camins rurals oblidats. Un dia o altre haurem d’exigir els drets sobre aquesta xarxa abans que els propietaris dels llocs per on passen aquests camins no es posin a reclamar-ne la seva particular “possessió”.

El Camí reial de Ferreries cap al barranc d’Algendar és un boníssim exemple. Les penyes ciclistes tenen molt a dir al respecte. Els vianants i els turistes de motxilla, i els ecologistes i el GOB i la coordinadora i tota la ciutadania amb una mica de sentit de la cosa pública haurem de reivindicar davant les instàncies polítiques que en siguin competents que mirin pel bé comú i que es posin a treballar perquè els camins oblidats retornin al seu ús per a tothom, perquè són camins preciosos, nostres, necessaris. Ho exigim. La nostra deixadesa en aquest oblit és vergonyosa i diu molt de com s’ha tornat Menorca.

divendres, 7 de novembre del 2008

estigma de llengua


Parlar en català no hauria de tenir en principi cap tipus de connotació ideològica. Però en té en el nostre cas. No passa gaire que una llengua estigui estigmatitzada d'ideologia. A ningú se li passa pel cap que parlar una llengua determinada implica un posicionament. Ben mirat parla català tant un radical de l’esquerra com un franquista, tant el malparla el sociata com el pepista. Però en l’àmbit dels nostres àmbits, la llengua catalana ha estat estigmatitzada erròniament com un signe de catalanitat més o menys esquerrana. La dreta espanyola, que sempre ha estat espanyolista ( i açò no té per què ser una redundància) s’ha afanyat per tant a demonitzar tota defensa dels drets lingüístics dels catalanoparlants. La conseqüència de tot plegat és que l’ús de la llengua pròpia com un dels principis fonamentals de la democràcia només és assumit per una part de la població. La resta de la gent és pura inèrcia en desús constant en el millor dels casos o d’agressió desvergonyida de sectors anticatalans.

El PP no ha assumit la diversitat lingüística (i cultural i nacional) d’Espanya. Entén les llengües diferents del castellà com una nosa que s’ha de tolerar amb una certa condescendència. És per aquest motiu que en les comunitats governades pel PP on hi ha una llengua pròpia, català o gallec, aquestes llengües han clapit de manera estrepitosa. El Cas Valencià és tot un paradigma de com un pooder polític estigmatitza la llengua.

Si tenir una llengua secularment amenaçada, minoritzada constantment, és un greu problema, tenir-la sota un govern del PP és entrar-la a l’escorxador. La política lingüicida aplicada a València durant dècades ha provocat la pràctica desaparició del català. És lapolítica que s' ha aplicat amb les terribles conseqüències que tots coneixem. Sota la consigna aparentment tant liberal de deixar fer al mercat lingüístic, d’una suposada llibertat d’ús de les llengües, es promou la lenta agonia de la llengua territorial i històrica pròpia. En voleu una prova? Una al·lota de pares castellanoparlants, va estar escolaritzada a la capital valenciana des dels 8 fins als 13 anys. Ara han vingut a viure a Menorca i hem hagut de dur aquesta al·lota al Programa PALIC per a nouvinguts (per a alumnes que no coneixen el català) perquè no entén res de català-valencià. Com s'explica? Què ha fet l'escola durant 6 anys? què ha fet l'entorn? Simplement el valencià és menys que una llengua estrangera a l'escola i als carrers de València. Heus aquí els resultats de la política lingüicida del PP.

Totes i cadascuna de les negres previsions que teníem fa 20 anys els ecolingüistes en els escrits crítics sobre la salut del català es van complint. Els qui ens titllaven d’exagerats, ara en tenen proves. Aquells que ens contrareplicaven, ara estan contents. És cert que n’hem sortit de situacions molt més difícils.

divendres, 31 d’octubre del 2008

Intuir sense comprendre


Com més vull entendre

No és una paradoxa. Per a mi és una constatació ben experimentada. No entenc res. I davant aquesta impossibilitat, o s’admet el silenci o s’admet la mudesa. Allò que era comprensible, de cop es torna indesxifrable. Anam fent, a empentes, sense gaires esperances. Actuam i dels nostres actes en volem extreure un sentit. Però el sentit ja l’hem perdut en el moment precís d’intentar comprendre. Parlam i escrivim i dibuixam, donant forma als motius, moguts només per una intuïció d’acordar-ho tot en un pentagrama organitzat i entenedor.

Un esbarzer és alhora un filferro, o la impossibilitat, una cadena armada contra tot traspàs, una mena de defensa també. Una frontera malaguanyada. Un garbuix de la ment. Una xarxa punyent, una trama de traïció, un ordit de penediment. Refugiat en la incertesa, he cercat allò més concret i elemental: el temps passa sobre les fulles dels arbres. Els branquillons esmorteïts condensen la sensació d’una serena tristesa. Són imatges que perfilen una actitud de qui se sap fràgil i accepta la inexorable finitud de tot, però amb la mirada tranquil•la d’anys de comprovar la impermanència de les coses, el canvi continu i l’acabament. Una serena tristesa campa arreu, en les imperfeccions, en la fragmentació, en la nimietat, en la concreció, en la visibilitat i en el tacte aspre de la terra.

Els escrits i les converses semblen una teixit de branques, un laberint de línies i paraules, com una cançó de corbes i rectes, una xarxa esfilagarsada de mata i d’herba. Una espessa mata d’esbarzer. Un bosqueret de tiges i ramificacions de veus. El món minúscul d’un pam de terra seca, tot ple d’estels vegetals i d’alguna flor marcida. Una desfeta, un tremolor del que va ser, una ombra del que seria, un palau vegetal en la seva serena tristesa de paraules silenciades. No entenc res.

divendres, 24 d’octubre del 2008

el color del cinema

La pel·lícula que veis reproduïda a la foto és una de les més precioses que he vist últimament.
Ja no veiem bon cine a les grans pantalles. Per moltes raons, una perquè les pantalles són avui més petites. Una altra: perquè la majoria de gent lloga DVDs i se les mira a casa. La programació que tenim a Menorca dels cinemes comercials solen ser acó: comercials amb alguna excepció. Més fotut ho tenim a Ciutadella, que no ens queda més que un cinema atrotinat. Però si volem veure cinema en gran pantalla no ens queda més remei. A JJMM de Ciutadella tampoc no els va quedar més remei que programar el cineclub a l'unic cinema de la ciutat, el cinema Calós, una autèntica relíquia amb un servei de poble abandonat i amb una qualitat de so poc més que penós. A vegades, no entenc ni un bri del que els actors diuen, especialment quan és en un enregistrament viu i els personatges són sudamericans.
El cineclub de Ciutadella és una gran cosa. Esper cada setmana la nova pel·lícula. Me solen agradar. solen ser films premiats. Però ja no en queda res del club, encara conserva molt de cine. Les vicissituds que ha passat el cineclub de Ciutadella són paral·leles a la història d’aquest poble d’ençà fa una trentena d’anys. Ha anat pul·lulant d’una cinema a un altre mentre les sales desapareixien, es reformaven, es tancaven i es tronaven a obrir. Les primeres sessions de cine de JJ.MM. es van fer al Casino 17 de Gener. La sala llavors també atrotinada era plena de gent, les ganes que hi posaven era molta. El despertar polític de finals 70 en el recobrament de la democràcia ens feien participatius i atents. Cada sessió era presentada per algun soci i en acabar la projecció s’obria un debat que aleshores en dèiem cinefòrum. Temps era temps. Es recuperaven films censurats pel franquisme, s’apostava pel cinema crític de caire sociopolític, hom es posava al dia després de dècades d’endarreriment. Era, ai, una activitat cívica de signe reivindicatiu, amb set de cultura. Érem tan agosarats com innocents fins al punt de presentar, amb 17 anys! una pel·lícula que no havia vist.

Quina sort aquell cinema. Lentament van decantar-se les coses tal com anava canviant el panorama ciutadellenc, en una adaptació acomodatícia al sofà d’una democràcia cofoia i fluixa. I ara no ens movem d’aquí! Desactivada la inquietud, el cineclub va continuar programant molt bons films. En els moments àlgids es tornava a omplir el pati de butaques del Born amb l’esca de la pel·lícula recomanada. Atreure espectadors començava a ser un problema.

Ara el cine Calós, més atrotinat encara, no captiva més que una dotzena d’incondicionals ni que sigui amb peli recomanada. La mala qualitat tècnica, el local insofrible, el homecinema, el dvd, l’oferta televisiva, l’explosió d’Internet i l’oci consumista han acabat amb el club, tot i que el bon cinema continua com sempre, malgrat les limitacions que imposen les distribuïdores de l’imperi.

dijous, 16 d’octubre del 2008

Sense Memòria


En majúscules és una altra memòria. Les memòries personals es poden tornar memòria col·lectiva segons els protagonistes. Tanmateix, la Memòria en Majúscules, tal com és adduïda a la llei de la Memòria Històrica, són paraules majors. És la Memòria que a tots ens pertoca. La llei comença a tenir les seves traduccions reals. Per jutges i sobretot per la feina d'un caramull d'entitats que recobren un passat que va ser massa prest enterrat i oblidat. A Catalunya es donen iniciatives institucionals, com la de reivindicar la figura de Companys assassinat per la dictadura franquista. Ara, aquí, a les Illes, a Mneorca en particular no en veig ni una. Sembla que el nostre benestar ens priva de ser inquerits per les truculències injustes del passat. És que aquí tenim regidors declaradament franquistes.

Les lleis haurien d’anar acompanyades de pedagogia. Potser així, per una banda s’entendrien més i se’n comprendrien els motius i per altra la seva aplicació donaria els resultats esperats. Quan una nova llei s’aprova i ha d’impregnar la societat per la seva importància, aleshores seria adient que totes i cadascuna de les esferes públiques hi aportés una actuació encaminada a entendre-la i posar-la a la pràctica. Potser no totes les lleis, però tot pensant en la Llei de la Memòria Històrica aquesta reflexió que faig es fa imprescindible. El desconeixement que les generacions mostren respecte el passat històric no gaire llunyà resulta indecent i perillós.

Encara que la Llei de la Memòria Històrica tengui per finalitat la de tancar les ferides obertes durant la Guerra Civil espanyola i es proposi la conciliació entre els ciutadans, la veritat és que no és una llei que faci justícia. I així ho ha manifestat Amnistia Internacional. Si una organització com AI, experimentada en casos semblants, que té un prestigi reconegut per tot el món i que a més s’ha dedicat d’ençà fa dècades a la protecció dels drets humans s’ha posicionat en contra d’aquesta llei és perquè alguna cosa no funciona com tocaria. Convindria tanmateix entendre les raons de per què AI ha al•legat contra la Llei de la Memòria Històrica.

Perquè la gent pogués entendre la llei i l’acusació d’AI seria necessari unes quantes classes d’història. Convindria que els nostres avis en poguessin parlar obertament sobre l’experiència desastrosa de la guerra i de la postguerra. Convindria que els joves i no tant joves sabessin les causes i les conseqüències, els factors i el context d’aquella catàstrofe humana. És en aquest sentit que crec que el breu període de la II República, la desgraciada Guerra Civil i la horrible postguerra han de ser explicades en una exposició didàctica, entenedora i popular, més enllà de les conferències. Les cartes al director que últimament s’han publicat pels diaris locals alerten sobre uns fets encara candents i sovint manipulats per sectors que volen reescriure la història als seus interessos polítics, sense cap vergonya.. És un deure conèixer, és una necessitat dir la veritat. M'imagín la sala d'exposicions El Roser de Ciutadella o el Claustre del Carme de Maó complint amb el deure d'explicar tot açò. Però de moment ens haurem de conformar amb 1558, una exposició per a escolars, carregada de tòpics, ben poc contrastada i que exalta més els sentiments de patriotisme petit, enlloc de reflexió.

dijous, 9 d’octubre del 2008

imatge de comèdia


La sinceritat, mala companya de viatge. Avui marca pauta la comèdia. Lo suyo és puro teatro. Alguns edifiquen la seva vida amb la imatge de persona a semblança d’un heroi. Són gent atrapada per la imatge pública, en viuen i n’alimenta la moral. Aquestes “personalitats” són de cartró i tenen una magnificència fora mida sobre el paper dels diaris. Compaginen una imatge pública idealitzada d’ells mateixos amb una mala imatge privada entre les persones d’a prop.

Grans personalitats que han escrit mentida sobre mentida la seva peculiar construcció de la carrera personal social professional. Ja els coneixem: fan creure que tenen bo amb tothom, amb tothom fan bona cara, malgrat que en el fons siguin egòlatres i egocèntrics a qui prou gent repugna. Fer comèdia, no dir mai una veritat per feridora, amagar les desavinences, ocultar la discrepància. Totes les notícies que ens arriben d’ells són de primera pàgina i sempre són bones notícies. No es fiquen en els problemes candents de l’actualitat. Es miren la plaça pública d’enfora, perquè tenen moooolta perspectiva i suspicàcia. No s’emmerden, no s’embruten. No donen mai cap maldecap al poder perquè s’hi han de dur bé, no fos el cas, que sempre és el cas, que necessitin el seu inestimable favor o subvenció o promoció o una medalla o un homenatge o qualsevol cosa que s’avengui amb la idea de la gran personalitat construïda a base d’esforços fins a fer-se fill notable del seu poble o una cosa semblant.

La construcció de la pròpia falsa òpera porta molta feina i és de llarga maduració. A tal fi no escatimen recursos. Posats a fer, les grans personalitats encarreguen notícies i notes biogràfiques i es fan fotos de pose. En tot cas cada mes tenen reservat un espai comunicatiu en el qual, si convé ells mateixos es redacten les estupendes notícies que envien a diaris i televisions. Són mestres de la comèdia en la vida real. Són uns quants. Si no ets comediant, no actues.

dilluns, 22 de setembre del 2008

veure-hi enfora


Miradors

La paraula ja és polida, però més ho és la idea que designa. Els miradors són els llocs privilegiats i alterosos que ens brinden una mirada llarga i extensa sobre el paisatge. Miradors urbans, com la façana marítima del port de Maó, o miradors de camp, com el del Cap de Cavalleria, tenim a Menorca uns miradors magnífics. Les vistes dels miradors descansen els ulls i agombolen l’esperit. Totes les geografies que s’estimen tenen els seus miradors particulars, així com tots les panoràmiques mereixedores disposen de l’indret exacte des d’on la mirada és llegendària.

Quan mostram Menorca a algun amic que no la coneix, el passejam per una mena de Ruta dels Miradors. El central és, clar, El Toro, des de la barana del qual es veu gairebé tota Menorca si tenim la sort d’un dia cristal·lí. Els miradors dels barrancs, els de les torres i atalaies de la costa, el de Santa Àgueda, el del pujol de Son Tica, i els minarets personals de cadascú.

La vida atrafegada a què ens mig obliga aquesta malaltissa societat del tercer mil·leni, en fa oblidar d’aturar-nos en un indret i asseure’ns per allargar la vista sobre l’horitzó. Quina cosa més bona seria que els programes electorals tinguessin aquest detall. El PMP, Partit Mai Piula es proposa crear 10 miradors per tota la ciutat, d’accés lliure a qualsevol hora, dotats d’un espai agradable amb bancs còmodes i cadires per llegir, dos arbres per fer ombra o una ombrel·la. Que cada ajuntament es pensin els seus. Jo des d’ara deman que s’obrin els dos bastions que ens queden a Ciutadella, el del Governador i el del museu municipal. I quan es recuperi el jaciment arqueològic de Montefí, situat en un pujolet, que hi hagi també un mirador.

Que de miradors ens fan falta tant per a descansar la vista com per veure-hi més lluny. De mirades curtes n'anam plens i per açò mateix tropissam una i altra vegada. Ara record el títol d'un llibre ben polit, que justament es diu Mirar lejos, d'Alain, preciós. Una recomanació.

dimarts, 16 de setembre del 2008

extra, extra escolar

Atenció extraescolar


El president Zapatero es torna a equivocar: es va equivocar amb el pla de retorn dels immigrants i en la contractació en origen. S'equivoca a traslladar la crisi econòmica als ajuntaments. Perquè els ajuntaments són, de tota l'escala institucional, els que més fan i els que més necessiten i, gosaria a dir que també són, amb excepcions -iben properes a ponent- els que millor gestionen els doblers públics. Perquè...un ajuntament s’encarrega de pràcticament tot. Als ajuntaments els ha passat el mateix que els ha passat als mestres de les escoles: que se’ls ha carregat de responsabilitat i de feines però no dels recursos necessaris per a fer-les amb una certa garantia d’èxit. Quan els pares renuncien a tasques pròpies de l’educació dels fills, aleshores l’escola ha de suplir-los malgrat tot. Quan els ciutadans renuncien a la seva responsabilitat ciutadana, aleshores s’exigeix a l’ajuntament que se’n faci càrrec. Record que quan era al·lot la gent fregava les voreres de davant les cases. Ara ningú no ho fa, i si estan molt brutes es culpa de l’ajuntament.

Els ajuntaments han de fer front a molts problemes. Fa només pocs anys que ni es parlava de política infantil i juvenil. L’atenció extraescolar dels nostres al·lots es reduïa a oferir-los quatre activitats. Ara el gruix és considerable. Escoles municipals de tot tipus, clubs d’esports de tota classe, albergs i acampades, discomanies i forahores, ludoteques. Fins i tot tenim plans estratègics de joventut, d’infància, projectes educatius, programes específics com obrint portes, i un munt de coses més.

Així i tot sembla que no basta. Els pares demanen què feim dels al·lots quan acaben l’horari escolar. La solució senzilla és omplir-los d’activitats, barates, senzilles, perquè estiguin entretinguts. És probable que alguns dels problemes que té la infància i la joventut no trobin una resposta adequada en els serveis municipals per la simple raó que no és el lloc adequat per atendre-ho. Em sona una mica estrany parlar de “política d’infància”. He pensat que la qüestió no és tant manca d’idees sinó ganes de dur-les a la pràctica. Si alguns bergants en fan de grosses durant els caps de setmana, és perquè l’ajuntament no té una bona política de joventut?

Demanam massa a les escoles? i en algunes ocasions demanam massa als ajuntaments?

dijous, 11 de setembre del 2008

compartir espais

La ciutat pública

Hi ha ciutats privades, encara que sembli increïble. Però la nostra cultura només concep ciutats públiques. El mal és que el model que s’imposa és el de la privatització, fins i tot dels espais públics. Crec que la primera preocupació d’un ajuntament és precisament el d’adquirir i crear espais i serveis públics perquè la riquesa d’un poble i la seva cohesió provenen de les experiències compartides entre els ciutadans i açò ho conforma els espais comuns. En aquest sentit em sembla molt bé que l’Ajuntament de Ciutadella hagi comprat el casal de Can Saura-Martorell per a l’arxiu històric i l’escola d’art, malgrat el desastre immobiliari de gestió del PP, que tanmateix es va oposar aferrissadament a la compra de Can Saura com a museu de la ciutat. I per açò em sembla molt malament la venda de patrimoni municipal perquè açò sempre suposa una pèrdua.

Tenir grans espais verds enmig de la trama urbana és un luxe, com ho és Es Freginal de Maó. Si es fa una planificació a llarg termini podem tenir la certesa de disposar d’espais urbans de primera qualitat. Però hom mira la perifèria de Ciutadella i no hi veu cap plaça digna, ni cap previsió perquè tota la part moderna, carregada de pisos que acumulen bona part de la població pugui tenir prou espai públic per fer ciutadania, per a la convivència.

La gran diferència entre la ciutat antiga i la nova és justament aquesta. La primera té grans i magnífics espais públics de qualitat com s’Esplanada, com el Born, la plaça de la Catedral, Es Pla de Sant Joan, etc. La ciutat moderna de la perifèria és pobra d’espais comuns, pensats només per al trànsit de cotxes i poca cosa més. Ja és hora que l’ajuntament comenci a pensar a adquirir terrenys perquè en el futur tinguem les places modernes que les ciutats actuals es preocupen de tenir. Llavors ja hi poden col·locar estàtues per fer polit, que la perifèria també s’ho mereix i no es converteixi en un barri-dormitori, la mort de les ciutats vives.

dimecres, 3 de setembre del 2008

mitjans de poder

Pilar de la democràcia?

Les coses han canviat. Abans dèiem que els mitjans de comunicació eren un dels pilars de la democràcia, ara veim que en són un problema. El dret a una informació veraç és conculcat cada dia. L’economia ha passat davant aquest dret i la política és resultat d’interessos econòmics. Si el poder econòmic cada cop és més concentrat en poques mans, així també ho són els mitjans d’informació. El poder polític que han adquirit els grups empresarials de la comunicació ha estat palesat pel boicot del PP al grup PRISA. Però va durar poc, ja que encara que sigui el mitjà enemic, el necessiten. La primera lliçó que cal que aprengui un polític per sobreviure més enllà de les eleccions és justament que no es pot barallar mai amb la premsa, ni ràdios ni tvs.

La premsa va néixer d’un esperit il•lustrat, enciclopèdic, amb la intenció de difondre el coneixement i aquest procés va ser paral•lel al naixement de les democràcies modernes occidentals. Però les coses canvien i el 1975 la Comissió Trilateral nordamericana determinà que “els medis són una gran font de poder que ha contribuït al fet d’haver-hi un excés de democràcia i en conseqüència una minva de l’autoritat del govern” . És una frase antològica del cinisme de l'exercici de l'alt poder. Per tant ...cal que el govern “reguli” aquest poder i així neixen nyaps tan vomitius com ...posau-hi l'exemple més proper que cenegueu.

Ara la gran preocupació és com aturar aquesta llibertat tant perniciosa en què s’ha convertit Internet. Ja proven de posar-hi filtres censuradors fins que sigui domesticat com ho han estat els altres mitjans convencionals: premsa, ràdio, televisió. Són els encarregats de manipular la veritat, d’ocultar la realitat, de fabricarla realitat i les mentides. Tenen com a base d’actuació la desinformació per un costat i la contrainformació per l’altra.

De pilar de la democràcia, res. Més aviat s’han convertit en propaganda per al consum irresponsable, en producció del fals consens, en manufactura del consentiment per a les pitjors atrocitats, en corretges de consignes polítiques, en desvirtuament desmanegat del llenguatge, en adoctrinament de ments acrítiques i amenaça seriosa per a la democràcia. En tenim exemples locals cada dia.

dissabte, 23 d’agost del 2008

Imatge de comèdia
Francesc Florit Nin


La sinceritat, mala companya de viatge. Avui marca pauta la comèdia. Lo suyo és puro teatro. Alguns edifiquen la seva vida amb la imatge de persona a semblança d’un heroi. Són gent atrapada per la imatge pública, en viuen i n’alimenta la moral. Aquestes “personalitats” són de cartró i tenen una magnificència fora mida sobre el paper dels diaris. Compaginen una imatge pública idealitzada d’ells mateixos amb una mala imatge privada entre les persones d’a prop.

Grans personalitats que han escrit mentida sobre mentida la seva peculiar construcció de la carrera personal social professional. Ja els coneixem: fan creure que tenen bo amb tothom, amb tothom fan bona cara, malgrat que en el fons siguin egòlatres i egocèntrics a qui prou gent repugna. Fer comèdia, no dir mai una veritat per feridora, amagar les desavinences, ocultar la discrepància. Totes les notícies que ens arriben d’ells són de primera pàgina i sempre són bones notícies. No es fiquen en els problemes candents de l’actualitat. Es miren la plaça pública d’enfora, perquè tenen moooolta perspectiva i suspicàcia. No s’emmerden, no s’embruten. No donen mai cap maldecap al poder perquè s’hi han de dur bé, no fos el cas, que sempre és el cas, que necessitin el seu inestimable favor o subvenció o promoció o una medalla o un homenatge o qualsevol cosa que s’avengui amb la idea de la gran personalitat construïda a base d’esforços fins a fer-se fill notable del seu poble o una cosa semblant.

La construcció de la pròpia falsa òpera porta molta feina i és de llarga maduració. A tal fi no escatimen recursos. Posats a fer, les grans personalitats encarreguen notícies i notes biogràfiques i es fan fotos de pose. En tot cas cada mes tenen reservat un espai comunicatiu en el qual, si convé ells mateixos es redacten les estupendes notícies que envien a diaris i televisions. Són mestres de la comèdia en la vida real. Són uns quants. Si no ets comediant, no actues.

dissabte, 19 de juliol del 2008

perdre la xaveta

Hem perdut la xaveta. L'altre dia una molt important representant política, en l'enèsima presentació del mateix projecte, deia més o menys que l'auditori que es començava a edificar seria una gran aposta per a l'oferta complementària del turisme. Vaig quedar de pedra, perquè la construcció d'un equipament cultural, tot i que sempre serà de profit per al turisme, mai dels mais s'ha de concebre per a l'oferta turística. N'hi ha que pel turisme perden el cul. L'argument esgrimit és ue el turisme a Menorca és la principal font de riquesa i que moltes famílies en depenen. D'acord. Però calcular-ho tot en funció del turisme és un greu error. La darrera de les fetes és del Consell Insular, que per justificar inversions per a l'oferta complementària (em fa gràcia l'expressió "oferta complementària") vol dedicar més pressupost a un Festival Internacional de Música promogut per una empresa privada que el dedicat a molts altres esdeveniments culturals de llarga tradició a l'illa. Açò és perdre la xaveta. Posats a comparar inversions, en Bep Portella, sempre atent, deia que el pressupost assignat a aquesta empresa privada era el que dedicaven els ajuntaments d'Alaior, Ferreries, Es Mercadal i Es Migjorn Gran, tots junts, a la cultura durant tot l'any. És esfereïdor. Si el Consell té les peles - els euros- per a tot açò, no seria mala idea dedicar-la a altres afers més urgents i necessaris.

Fa poc s'ha presentat el programa de la XXXI Escola d'Estiu del Moviment de Renovació Pedagògica. Una proesa en els temps tèrbols que vivim. Té un pressupost de 11.000 euros. Cada any tenen els mateixos problemes de finançament, per a una tasca que crec important. Idò bé, resulta que el Consell de Menorca, que em pensava que era d'esquerres, és capaç de gastar-se el doble per a quatre dies d'escola de vela per a infants. És clar que està bé fer escola de vela. Però em semblarà molt millor de gastar-hi els doblers quan l'Escola d'Estiu per a Ensenyants no tengui les dificultats que té cada any per manca de suport institucional.

Cadscú posa les prioritats en diferents aspectes, per favor. Però perdre el cul pel turisme fins a hipotecar tota l'actuació política, ja passa de mida. Crec, ho podeu ben creure, que els lobbys turístics fan de les seues i els polítics hi van de rossec, amb l'inestimable suport dels mitjans de comunicació que tot el temps comuniquen la dependència i esbomben alarmes contínues sobre l'economia illenca. Perdre el cul.

dissabte, 5 de juliol del 2008

Mecenes

Ja fa uns anys es va morir l’últim mecenes de Menorca. L’herència que va deixar en la fundació perquè continués el seu mecenatge ha esdevingut un guirigall de desavinences, nombres foscos, acusacions al jutjat, intervenció de la Conselleria i ben poca activitat cultural de signe altruista. El senyor Fernando Rubió i Tudurí, el cavaller i la fortuna, tal com el va batejar Pau Faner en una biografia novel·lada de l'empresari farmacèutic, va ser un dels poquíssims exemplars de mecenes: aquell que inverteix els seus diners en activitats que no reporten beneficis econòmics sinó que revesteixen de prestigi la persona o la institució que representen.

Ara es parla més aviat de patrocinadors i tendeixen a lluir els seus diners en l’esport, pensant que així tenen més incidència publicitària, i per suposat que l'encerten. Algunes poques empreses es fan patrons del Teatre Principal, alguna família paga un premi de pintura anual, una altra sosté espais culturals i poc més. A Menorca no tenim costum de mecenatge, malgrat que hi hagi autèntiques fortunes. Per què? Perquè la idea de mecenatge és pròpia de la burgesia il·lustrada i les fortunes actuals no provenen de la reduïda burgesia il·lustrada maonesa del finals del s. XVIII. Els nostres rics d’ara són en general un grup social d’una generació que no ha mostrat gaire interès pels afers culturals.

El mecenatge cultural no dóna gaire crèdit. Més aviat és vist amb condescendència. I amb açò ets gastes es doblers? No conec cap cas de potentat que es dediqui al foment de joves artistes, a través de beques, d’estades a l’estranger...Sembla que s’han acabat els temps dels honors filantròpics per amor a l’art. Segurament les institucions públiques supleixen avui la tasca dels antics mecenes. Però és ben cert que molts esdeveniments culturals només són possibles per la “desinteressada” aportació de capitals privats. Potser els capitals menorquins s’han deslocalitzat i ja no se senten deutors amb la pròpia cultura. Potser. Trob una llàstima que les fortunes fetes amb l'esforç dels menorquins tengui tan poca incidència en la vida cultural de l'illa.

divendres, 13 de juny del 2008

Festa viva de Sant Joan


Quan un festa és viva

Francesc Florit Nin

Quan un fenomen és viu, no se’l pot tancar dins unes vitrines, ni es pot enllaunar com si fos un animal mort. Quan una peça d’art entra dins el museu, deixa de ser en certa manera contemporània, perquè els museus es caracteritzen per ser justament el lloc de la memòria. És per aquest motiu que molts centres d’art defugen el nom de museu i es designen com a centre d’interpretació, centres de cultura viva, hangars de producció i difusió, qualsevol altre nom per no caure en la momificació que connoten els museus. Però un fenomen viu també té la seva història i ha sofert les seves transformacions per actualitzar-se dia rera dia segons les noves necessitats i les noves sensibilitats. Avui en dia qualsevol fenomen pot ser museïtzat, en el sentit més ample de la paraula. Es museïtza fins i tot la natura, el paisatge. I les festes? També. Moltes festes tradicionals i populars també es museïtzen, és a dir, diposen d’un lloc en el qual es mostren i s’expliquen de forma perenne.

Fa poc va ser declarada Patrimoni Mundial la festa de la Patum de Berga. Les festes de Sant Joan de Ciutadella també va optar a tal distinció però no ho va aconseguir. No estic segur que tal cosa fóra bona. Tant una festa com l’altra tenen tots els ingredients per ser declarat Patrimoni Mundial perquè són totes dues riques en tradició, distintives i ben pròpies de cultures locals i a més molt participatives. Berga, arran d’aquesta declaració per part de la UNESCO, té un projecte preciós, ubicat enmig del seu centre històric urbà, en el qual es guardaran gelosament i es donarà entenent del què és la festa de la Patum, del seu sentit i de les circumstàncies històriques i sociològiques que l’han determinada.

Fa anys i panys que a Menorca es parla de crear un centre (o un museu?) sobre les festes de cavalls, especialment de Sant Joan. Però com en tantes altres qüestions som incapaços d’engegar res de similar, alguna cosa que valgui la pena des del punt de vista del nostre patrimoni immaterial. Tothom està d’acord que Sant Joan es mereix un museu. O no. Però és segur que mentre no es disposi d’un lloc digne en el qual guardar la memòria dels objectes materials i dels fets ocorreguts i dels sentits que anam atorgant a la festa per ser explicada, perdem temps i oportunitats.

Potser no és pròpiament un museu el que explicaria millor la Festa de Ciutadella. El nostre malaguanyat Eduard Delgado, que venia cada any a celebrar entre nosaltres les seues estimades festes, ens ho deia i repetia: Sant Joan és una memòria viva tan espectacular que es mereix més atenció. És per aquest motiu que la feina que l’Ajuntament li va encarregar sobre un Pla d’equipaments culturals contemplava un museu de la ciutat a Can Saura en el qual una part important havien de ser per a les Festes de Sant Joan. Però aquest projecte, i tants d’altres que els ciutadellencs es miraven amb il·lusió, va ser fàcilment decapitat i oblidat per la dreat governant local del PP. Sense cap explicació racional.

Tanmateix, Ciutadella té tres coses de les quals se n’ha de sentir orgullosa: la part antiga de la ciutat, les platgetes verges i les Festes de Sant Joan. Hem de salvaguardar més la ciutat antiga dels atropells a què la sotmet un creixement abusiu del model turístic que tenim; hem de salvaguardar les platges de tot intent de convertir-les en urbanitzacions (finalment sembla que açò sí que la dreta especuladora ho ha entès) i haurem de pensar en algun centre que salvaguardi la memòria viva d’unes festes com no n’hi ha cap al món. Bon Sant Joan.

dilluns, 9 de juny del 2008

Posats a imaginar

L’objectiu de tota utopia no és assolir-la, sinó imaginar possibilitats i esperonar a avançar. Ítaca és el camí. I posats a imaginar que no quedi, ja que habitualment ens lamentam de l’estat de coses. Fa un capvespre dolç que invita a fer volar els estels dels sentits. Ens traslladam en un futur immediat en el qual les institucions públiques i les associacions de la vida cívica es posen d’acord en un pla d’equipaments culturals per a la Menorca d’aquest segle que acabam d’inaugurar. De l’acord en surt un decàleg de primeres actuacions que es porten a terme amb la participació de tots els nivells de l’administració atès el dèficit d’inversions que l’illa ha patit en dècades i segles.

1. Es construeix un auditori d’una singular arquitectura per als esdeveniments de gran format i alhora exerceix les funcions de centre de convencions i congressos, a més de centre de formació de música, dansa i teatre. 2. Atents al patrimoni marítim de l’illa, s’elabora un pla museogràfic per a un Centre de la Cultura Marítima. 3. Gelosos del que aportam a la cultura universal des de la nostra idiosincràsia, la festa dels cavalls, especialment Sant Joan, té un institut de recerca, preservació i interpretació en el qual la gent participa, visibilitza i entén la festa. 4. A laMenorca Reserva de la Biosfera, es crea el centre on la relació menorquins-Menorca sigui explicada com un dels exemples del desenvolupament sostenible. 5. Els grups de creadors disposen de bucs d’assaig per tots els pobles per tal que els seus productes puguin adquirir qualitat. 6. S’instal·la una infrastructura equipada per a concerts a l’aire lliure de gran extensió i allunyada de la vida tranquil·la dels pobles. 7. S’adeqüen o es rehabiliten espais-tallers-obradors per a artistes plàstics i de nous llenguatges visuals. 8. Es crea el museu d’art contemporani. 9. Cada població ofereix un casal d’associacions per facilitar la xarxa de cohesió social i cultural de què Menorca és rica. 10.El desè el posen els lectors.

dimarts, 3 de juny del 2008

S'Esplanada amenaçada


S’Esplanada des Pins, de cop amenaçada

Francesc Florit Nin

És tot un indicador, la presa de temperatura de la societat civil. Una altra vegada els ciutadans es tornen a enfrontar a projectes municipals que no responen a la sensibilitat de protecció del patrimoni històric i natural. M’apunt a totes aquestes mogudes. Hi vaig anar. A s’Esplanada des Pins érem ben prou. A la plaça del Born encara vam ser més. Molt comptades vegades succeeixen episodis així. Són fets excepcionals. Normalment aquestes manifestacions es preparen a consciència. Però aquesta vegada l’acte espontani va convocar a la correguda una gentada. La vida civil no és tan morta com ens pensàvem. A la manifestació de dijous passat hi havia des d’infants, al·lots i joves, majors i àvies, que són les que van donar el toc d’alerta.

Però n’Antònia Salord té tota la raó del món. Als concentrats a la sala de plens de l’ajuntament els va dir que tenien els vots per fer els projectes que ells creuen. En altres paraules els va dir que si no volien l’aparcament a la Plaça dels Pins que no haurien d’haver votat el PP. És el que hi ha, és el que tenim, és el que ens mereixem. Fi de la discussió. N’Antònia Salord té tota la raó del món quan diu que representa la majoria social i silenciosa que va votar el partit governant. Fóra d’aquesta evidència, la resta és un estira i amolla de poques conseqüències pràctiques, a excepció de les mostres irades de disconformitat. Tal vegada la majoria silenciosa està d’acord a tallar els pins de s’Esplanada per construir-hi un aparcament soterrat. La gentada que es va manifestar el dijous passat potser representi una minoria. És l’argument reiterat del PP per defensar els encerts i els errors. Les paraules de la regidora popular van sonar més com una amenaça o com una advertència que no com una raó. Semblava dir: com que comandava, ara podia fer el que volgués. Però amb una mica d’exercici reflexiu, la regidora també pot pensar que no tots els que van votar PP (més UPCM, que surt de la mateixa matriu política) estarien d’acord amb la idea de tallar els pins. És per aquest motiu, probablement que el programa electoral del PP es va guardar molt de dir on farien l’aparcament soterrani, que és com dir que van amagar la intenció que ja tenien presa. Van enganyar l’electorat i així es guanyen les eleccions. Pura enginyeria electoralista. En tots els 30 anys de democràcia no record ni una sola consulta ciutadana sobre afers municipals. Els polítics – en general- els fa por aquesta democràcia tan directa. Potser seria hora.

Consultar el poble és una de les millors medecines per a la salut democràtica. Sembla tanmateix que l’actual govern municipal actuï no en contra del poble (no ho sabem) sinó d’esquena al poble. Un cert despotisme il·lustrat s’ha instal·lat a l’equip de govern i enduts pel messianisme sap què convé al poble encara que el poble no ho sapi. La millora del poble, el progrés del poble, assegurar la prosperitat del poble, modernitzar el poble són les frases més sentides per justificar macroprojectes a l’estil del PP. Es creuen posseïts d’una alta missió que els portarà a la glòria eterna gràcies a la seva visió de futur. La gent de carrer no entén d’aquestes coses i n’ignoren la transcendència. Nosaltres ho aclarirem, sembla que pensen.

El mal és que la idea del seu progrés que representen va contra les tendències actuals. El seu progrés i les seves plataformes no són altra cosa que plantejament decimonònics, passats de rosca. I tu què saps? o tornes a jugar a fer d’urbanista? em diran per desqualificar la meva opinió com han fet altres vegades. Jo sé poca cosa i sospit que el govern conservador en sap massa. Els qui seguim un poc l’escenari polític local –no n’hi ha cap altre de més mogut – esteim acostumats a presentacions de projectes que han servit sobretot per desviar l’atenció d’altres problemes o que han estat bufs sense cap consistència. Són els casos desafortunats de desvirtuar Es Pinaret amb l’astronomia recreativa, és el cas de l’edifici a Sa Punta Prima, és el cas de l’Escola de Música a la plaça del Príncep, és el cas de l’antic edifici del bisbat al carrer Sant Sebastià, és l’institut de secundària a Son Blanc, és la piscina a Sa Cetària. N’hi ha més. Tot obra dels dos Casasnovas, com si encara continuessin al comandament de la nau pirata.

La plaça dels Pins, s’Esplanada, costa de creure que vulgui ser transformada amb un aparcament soterrat. La meva incredulitat, compartida per milers de ciutadellencs, topa però amb les gestions fetes per l’actual govern municipal. Molta gent creu que és una barbaritat i no s’acaba de fer-se a la idea de les pretensions municipals. Per què ha de clapir s’Esplanada des Pins si hi ha alternatives? Què té s’Esplanada perquè el PP-UPCM hi vulgui l’aparcament? Què té perquè molts ciutadans s’hi oposin? Els ciutadans que es van manifestar dijous veuen en s’Esplanada des Pins més que una simple plaça gran. Hi veuen una plaça emblemàtica, identificativa, que personalitza l’espai públic perquè places com aquestes n’hi ha ben poques. Tenir enmig del poble una esplanada arbrada de 8o anys no és gens fàcil d’aconseguir. Molts pobles la voldrien i aquí la volen pelar. Té gairebé una hectàrea de superfície agradable que permet una diversificació d’usos i una connectivitat com cap altra. Era l’antiga zona d’hort del convent de Sant Francesc, hi van caure les bombes del dictador Franco, tenia fins ahir una font d’inspiració modernista, hi té pins vinclats pels temporals de tramuntana. Té història, és molt oberta, és propera, és plena de referències i de records. I té unes magnífiques ombres, males de trobar a les ciutats. El motiu de la destrossa de la font (per restaura-la? com la font de ferro de la plaça d’Artrutx?) va encendre el foc. La bona voluntat municipal d’evitar mals majors amb el perill que suposava una font abandonada durant anys s’ha capgirat en contra. L’alarma dels vesins no era per la font sinó pel que ells van creure l’inici de les obres de l’aparcament soterrani.

Havent com hi ha alternatives, com s’explica la caparrutada de l’ajuntament per ubicar un aparcament a s’Esplanada des Pins? A Ciutadella només hi ha problemes seriosos durant els dos mesos d’estiu. Sembla que l’aparcament a Es Pins és una qüestió més turística que ciutadana. Si hem de fer aparcaments per a visitants, per què s’ha de concentrar al centre de la ciutat? Si hi ha saturació de cotxes particulars, per què no s’ha promogut una política d’ús alternatiu als cotxes? No sembla preocupar gaire als nostres responsables polítics allò que anomenam mobilitat sostenible, perquè no s’ha realitzat ni una sola acció per incentivar l’ús de la bicicleta i gravar o limitar l’ús del cotxe. Si tenim problemes de trànsit i aparcament, per què no se soluciona d’una vegada l’estació d’autobusos que tanta falta fa? Si mal pensam, l’aparcament de es Pins no va tant a solucionar els problemes de mobilitat i aparcament, com de promoure un negoci de concessió privada i de dubtosa rendibilitat. És raonable suposar que un aparcament de tres plantes per a mil cotxes al centre de la ciutat atraurà per les vies properes d’accés i sortida una densitat de circulació que provocaria més problemes que solucions. Perquè la qüestió no és tant aparcar sinó com arribar a l’aparcament. Entre la plaça de la Pau, la plaça del Príncep i l’aparcament de la zona perimetral a l’avinguda J. Mascaró Passarius, sumats tenim dues Esplanades de Pins (20.000 m²). Les distàncies de l’actual Ciutadella són ridícules per justificar l’aparcament a Es Pins en lloc de les tres alternatives de la perifèria urbana, que caminant són a 3, 2 i 10 minuts respectivament. D’altra banda, el projecte entra en contradicció amb els compromisos que l’Ajuntament va adquirir amb l’aprovació del Pla Educatiu de ciutat i les recomanacions de l’Agenda 21. Amb tantes altres coses que hi ha a aclarir i amb tantes altres demandes que els ciutadans reclamen insistentment, els governants locals, legitimats al poder, viuen la seua pròpia miopia.

La gent no es mobilitza gaire, si no és per a qüestions puntuals, com ha passat ara. La concentració de dijous va ser espontània, cosa que diu molt d’aquest moviment que crec que es prepara. La societat civil s’organitzarà prest contra aquest projecte i contra aquestes maneres de fer. Aquesta és la meva opinió, amb permís del PP, que es veu que no li agrada gens ni mica. És certament una opinió crítica, però respectuosa i gens ofensiva cap a cap persona. Cosa que també esper de les rèpliques, si n’hi ha. I així m’abric abans de ploure, perquè he suportat xàfecs inclements de verinoses llengües populars. Ja ho veis: jo tampoc no puc estar callat.

dilluns, 2 de juny del 2008

Prioritat del bàsquet professional

Bàsquet i altres prioritats de l’espectacle

Ho ha dit a les clares en Josep Portella, en un dels seus escrits al diari Menorca. També ho vaig dir jo fa temps i igualment a lesclares: no hi veig cap justificació raonable perquè el Vive Menorca, aquest club professional de bàsquet reclami - i obtengui- una subvenció milionària de les institucions públiques. No és justificable, en una societat que tan mancada estàd'altres prioritats, des del meu punt de vgista, of course!

Siguem francs. Si a Menorca tenim deficiències en equipaments culturals és perquè els menorquins no n’han sentit la necessitat. La demanda social i la mediàtica és la que fa moure les actuacions polítiques. Si la pressió que es va fer per a la construcció d’un pavelló per al bàsquet professional afegida a la campanya dels mitjans de comunicació, s’hagués produït també per a la construcció de l’auditori a Ciutadella, ara ja estaria aixecat. La passió que exalta el bàsquet no és la mateixa que s’alça per a la música i el teatre. Per aquest motiu els polítics d’un costat i altre (a excepció dels minoritaris) es van posar d’acord ràpidament, no fos cas que perdessin un bon feix de vots.

La decisió per al pavelló a Binitaufa, va ser absolutament precipitada, injustificada i populista. Però qui és el valent que gosa contradir aquesta majoria de cinc mil seguidors que cada setmana s’esgatinyen durant el partit. No gosis de posar en dubte els beneficis “socials” i “esportius” per a la població en general de tanta despesa pública. Les inversions fetes al pavelló tal vegada tindran una mica de repercussió en la promoció del bàsquet com a esport. Però no ho crec. Poca cosa té a veure la política de promoció de l’esport amb l’espectacle esportiu. La majoria dels espectadors són butzes satisfetes que s’escarxofen al sofà de casa.

La gent que prefereix una obra de teatre o un concert és minoritària, i per aquest motiu no és cap prioritat invertir en equipaments culturals. No és que estigui en contra de l’esport ni dels espectacles esportius, que també m’agraden, no em malinterpreteu. Dic que no hi ha hagut la mateixa sensibilitat política per a la pràctica de la cultura que per a la pràctica esportiva. Cada poble té un pavelló esportiu i camps de futbol, uns quants. No cada poble té un equipament cultural equivalent. I no caigueu en la demagàgia barata de titllar aqueta posició d'elitista o cultureta. No és això, companys, no és això.

dilluns, 26 de maig del 2008

urbanisme i xarxa corrupta


política podrida d'hortals

Josep Pla s’encantava davant un paisatge conreat.. Res de més deliciós que la terra treballada com un jardí, com un hortal. A Menorca, les terres properes als pobles són tradicionalment tanques d’hortals i de vinyes. El sentit d’apropament a la terra i d’amor als productes cultivats per un mateix és profundament arrelat als menorquins. Són les tomàtiques i els pebres de poc rendiment econòmic però d’alt valor personal. Tenir per tant un tros de terra per solcar forma part de la nostra idiosincràsia, si és que encara en tenim una engruna. Però d’ençà fa uns anys, els hortals ja no són hortals, se n’ha pervertit el sentit i el propòsit. La perversió del llenguatge fa que siguin anomenats hortals allò que sens dubte són xalets, habitatges unifamiliars aïllats construïts en sòl rústec, habitualment sense permís municipal, sense dotació d’infrastructura ni viària ni sanitària i que han proliferat com una pesta pel camp de Menorca, especialment pel terme municipal de Ciutadella. Aquesta és la realitat, tossuda, permesa des de la més absoluta impunitat.

Qüestió delicada aquesta dels hortals moderns. Tothom s’hi sent afectat. Una quarta part del poble en té un, l’altra quarta part n’és família i la resta en són coneguts. Arribats al punt que una gran majoria de la població d’una o altra forma està implicada en un delicte, aleshores n’hi ha que s’aventuren a dir que el delicte no és un delicte sinó una realitat social, o que les lleis no donen resposta a fenòmens sociològics. Fins i tot s’ha afirmat, cosa que em sembla escandalosa, que com que no tothom es pot permetre la construcció d’un xalet en una urbanització legal, aleshores es justifica la construcció il·legal en una parcel·lació il·legal d’una zona de sòl rústic. Són afirmacions públiques d’un advocat. I ningú no se n’ha aixecat una cella. Algú ens ha de salvar de nosaltres mateixos. L’argumentació és demagògica: que la majoria sigui corrupte no significa que la corrupció sigui bona. Les majories també poden delinquir, les majories també es poden equivocar, les majories a vegades no tenen raó. Les majories no tenen per què tenir bula per cometre certes atrocitats. La història en va plena.

Així les coses, aquesta majoria tendeix a votar a aquells partits que són més permissius envers els delictes, que fan els ulls grossos davant les corrupteles. Ja la tenim armada, perquè per aquest camí es troben casos com Marbella, i Andratx, i...Ciutadella? No crec que Andratx i Ciutadella siguin diferents en açò: només es diferencien per l’embalum del desastre.

Em resulta com a mínim molt xocant que les il·legalitats comeses en els hortals sigui el punt de partida i el d’arribada del dret a un habitatge digne recollit a la Constitució. Açò ja és pervers quan aquest dret és del tot esmicolat per l’especulació immobiliària. En fi: algú ens ha de salvar de nosaltres mateixos. Per açò, només una instància de “fora”, no implicada en el cas, serà capaç de posar ordre. Cap partit polític local ha sabut, ha volgut resoldre el problema, perquè resoldre’l implica perdre les eleccions de forma automàtica. D’aquesta manera es tanca el cicle: estructura clientelar, carta de naturalesa a la degradació, acceptació de la corrupció com a fenòmen inevitable... i així fins a formar una xarxa estreta de complicitats. En una paraula: màfies, camorres, cosanostra, molt donades a illes mediterrànies. Us sona?

Crec sincerament que fins i tot la llengua s’ha depravat. La gent parla d’hortals –polítics, advocats, administració, periodistes- quan en realitat les construccions a què fan referència no tenen res d’hortal, “tros de terra tancat de paret, on es conren arbres fruiters i de vegades hortalisses i llegums (Menorca)”(DCVB). No són hortals la majoria sinó xalets, habitatges unifamiliars aïllats, alguns autèntiques mansions en sòl rústic de molt mal gust. Els delictes imputats pel jutge en el cas de les parcel·lacions a Ciutadella no són delictes dels hortals, sinó de construccions il·legals a tota normativa urbanística. Algunes d’aquestes mansions no complirien ni tan sols la normativa urbanística que s’apliquen a les urbanitzacions legals de segones residències o nuclis turístics.

El problema de fons per tant no és la de disposar d’un hortal amb una caseta per a les eines. S’ha aprofitat aquesta tradició dels hortolans per a altres usos i per a altres intencions. A mi m’agraden els hortals en el seu sentit estricte, i em repugnen les urbanitzacions il·legals, fetes de qualsevol manera, amb problemes de tot tipus: viaris, d’aigua, d’electrificació, de residus. La tradició dels hortals per tant no té res a veure amb els problemes actuals i resulta demagògic reivindicar la pràctica hortolana per a justificar el desastre de les zones rurals que circumden Ciutadella sobretot, però també altres pobles. La imatge que es dóna de tot plegat és de deixadesa, d’abandó, de caos, de campi qui pugui i a veure qui és més llest, o més atrevit o més desvergonyit. La indisciplina urbanística ha estat la tònica generalitzada d’ençà que va començar a fluir la riquesa de la societat menorquina en un cicle de bonança econòmica sostinguda durant trenta anys. Les riqueses provoquen sovint les cotes més miserables dels comportaments.

Si la justícia vol ser justa ho té difícil. La qüestió de les construccions aquí referides s’ha enquistat de mala manera. I és cert que tal vegada pagaran justos per pecadors. Trob sorprenent per exemple que no es parli per res de les parcel·lacions que es van fer per vendre. De la mateixa manera que no és igual ser el promotor d’una construcció il·legal que ser-ne el comprador passats uns anys. Tampoc no és igual una caseta de camp que s’ha excedit en la superfície construïda que la mansió amb piscina i pista de tennis. No és igual l’ampliació d’una antiga casa de lloc que la construcció de nova planta. No és el mateix el pagès retirat que ha construït un pèl massa el seu hortal que un càrrec polític que s’ha fet la residència habitual. Totes són il·legalitats, no totes ho són en el mateix grau. Tots i cadascun d’aquests centenars de casos s’haurien de resoldre o bé per la via de la legalització quan la normativa ho permeti, la penalització prou forta per fer desistir altres intents o la demolició directa quan ja no tengui color. No poden quedar impunes perquè seria com admetre que la llei no funciona i en qualsevol cas seria un greuge comparatiu amb totes aquelles altres persones que han fet bé les coses i han complert amb la legislació pagant tots i cadascun dels impostos pertinents. No es poden premiar els desgavells urbanístics.

El comportament de certs polítics i les seves declaracions, són per mi alarmants. En canvi no susciten cap alarma. Alguns, ben pocs, teníem l’esperança que la justícia posés les coses al seu lloc. Però de moment, els casos jutjats, tot i declarar-los culpables, han estat poc més que una broma de multa. La justícia delega a l’administració local la competència, ben cert seva, d’actuar en els casos condemnats. Però no ho farà: no ho ha fet mai. L’esperança per tant s’ha esfumat. És més: tal com van les coses, la gent ha vist que no només no passa res sinó que val la pena delinquir. La delinqüència urbanística surt a compte: val moltíssim més la legalitat que la pena de multa a pagar.

En tot aquest problema que arrossegam fa dècades, els qui realment suspenen és la classe política que d’un o altre signe no ha tingut la valentia d’afrontar-ho amb dignitat i posar-ho en mans de la justícia immediatament perquè la bomba no es tornés cada vegada més explosiva. Ara esclata, i la gent senzilla del poble que sense mirar gaire prim va comprar una casa en una tanca es veurà en una situació prou complicada. Els regidors imputats, dimitits tot d’una. No es fàcil mantenir-se dins una certa decència enmig d’un mar de podriment.

dilluns, 19 de maig del 2008

Silenci, silenci


Silencis

No em queixaré, tot i tenir-ne prou motius (per què hem de suportar que un dendelet en moto ens turmenti els timpans?). Silenci.

Quan el passat dijous 1 de febrer vam tancar els llums per sumar-nos a la protesta contra els polítics que no prenen mesures contra l’escalfament del planeta, de cop es va fer el silenci. Perquè la foscor de la nit és silenciosa. Silenci, per favor. Que callin aquestes veus atronadores. Hem arribat a la insuportable pesadesa de segles d’enrenous. Hem acumulat capes i capes de crits. Hem trencat l’entesa amb un fandango eixordador. Silenci, silenci! Haurem de fer tancar la boca als brushs, aznars, blairs, que puden a sofre, per omplir l’univers del bram de les armes.

Com seria de simple de no fer declaracions i guardar silenci per tantes estupideses comeses. Que d’agraït seria el món sense el guirigall de les rodes de premsa. Quina pau cercam enmig del martelleig de les injustícies? Que es faci el silenci talment com s’anuncià que es fes la llum. Quina immundícia de mentides, de paraules malgastades. Quina brutícia de clàxons, sirenes, xiulets, alarmes, botzines. Quina merda.

Quin regal el silenci. Per als moments delicats, demanam silenci. Per respecte, pregam silenci. Per escoltar-nos, reclamam silenci. Silenci per favor. És una necessitat, com l’aire net, com l’aigua pura. Després de tanta renou, enmig de la fragor, us convit a reivindicar la quietud d’una vida silenciosa, que faci joc amb la lentitud, que s’adigui amb la proximitat, que s’avengui amb la serenor. Que parlin els fets.

Ara que es torna a posar de moda, el silenci ha esdevingut una reivindicació més de l’altermundisme. Si parlam de ciutats educadores, si parlam de ciutats més humanes i de slow food o ecoalimentació, haurem d’afegir també dins aquesta senalla de la qualitat el silenci, per favor.

dimecres, 14 de maig del 2008

cauen bé les coses velles


Sabates velles

Hi ha tantes maneres d’agradar al món com d’estar-s’hi o passar-hi de puntetes, de deixar-hi empremta, de no ser-hi. Un parell: la grandiloqüència i la immensitat, la percepció de l’infinit, l’abisme de l’espai inabastable, és a dir, l’esgarrifança joiosa dels límits incomprensibles...una. Dues: la domesticitat, el goig de les coses mesurades a mida nostra, la intimitat que ens dóna protecció i seguretat, la concreció deliciosa de les coses, és a dir la plenitud d’uns límits a recer de la sensibilitat amable.

A alguns els atrauen els perfils extraordinaris de ciutats com Xangai. A altres els atreu la rodonesa quasi perfecte de l’antiga escudella blanca. Als primers els fascinen els horitzons desèrtics i oceànics. Als segons els sedueix dos solcs de terra vermella amb les cols que sobreïxen. Són manifestacions de l’emotivitat humana que no s’exclouen: són el vol i l’ala, el foc i el seu ardor. Que cadascú exacerbi la seva pròpia humanitat.

Ningú no negarà el seny dels segons, i jo hi tenc tirada. Què de més agradable és el jersei vell que ens posam quan volem estar bé amb nosaltres mateixos, sense convencions, sense compromís, sense estretors. El jersei vell és còmode perquè a força d’anys forma part d’un mateix, ha agafat la forma i l’esperit de tanta companyia. Aquest jersei esfilagarsat s’ha tant acomodat als gestos que gairebé els fa tot sol. La roba nova, llampant i cara, enveja de l’enveja, ens és estranya i conflictiva, ens roba la persona interna i representa un paper d’òpera. El jersei vell és tu mateix i parla de tu perquè amb tu ha viscut les dèries, els talls, les estiragonses, les suades i les ànsies. Com les sabates, com els sentits, com els sentiments...com més vells més bons.

dimarts, 6 de maig del 2008

Menorca en llibre


El gran llibre

Diuen que a Menorca s’editen molts llibres. Una prova és el catàleg que cada any el Consell Insular abans editava i ara penja al seu web. I s’editen llibres de tots tipus. No estic tan segur que tota aquesta febre editora es correspongui amb una febre lectora. Tothom edita, tot i que les despeses d’edició en paper resulten d’allò més cares. Algunes d’aquestes edicions són realment doblers tirats. Per exemple crec sincerament que les edicions de temàtiques molt específiques o especialitzades, que només interessen als quatre experts que hi haurà per l’illa, tindrien més sentit que fossin simplement penjades a la Xarxa, la Gran Malla. Açò té els seus avantatges evidents: despesa gairebé nul·la, difusió moltíssim més àmplia, possibilitats de recerca automàtica sobre el text, traduccions a altres llengües més immediata, connexió amb altres textos similars, ubicació en àmbits de recerca, etc. Segurament també té els seus inconvenients, però ara no se m’ocorren cap.

Aquest és el futur. És el present: molta gent llegeix els diaris a Internet i la majoria de les revistes que els professionals consulten són revistes digitals, a les quals s’accedeix a partir d’una subscripció i una clau d’accés. En aquest sentit hi ha iniciatives a Menorca molt lloables. Crec un encert que la totalitat de la Revista de Menorca es posi a l’abast de tothom a Internet. La qüestió és saber si té sentit que la Revista de Menorca es continuï editant en paper. Crec també que algunes publicacions de l’IME han de ser publicacions digitals i així estalviar l’enorme despesa de l’edició en paper.

En canvi els llibres per ser mirats, de fotografia, d’art, encara tenen sentit de ser editats en paper. Els llibres de gran format per regalar. Tot i que s’han editat llibres preciosos sobre Menorca, encara està per fer un llibre que sigui la manifestació moderna i exquisida de l’illa. Necessitam el gran llibre de Menorca, el millor present.


divendres, 25 d’abril del 2008

Xalar amb Xalandria de S'Albaida




Xalar amb S’Albaida

Francesc Florit Nin

En la celebració de 10 anys de trajectòria musical, S’Albaida arriba a la plenitud. Fa dos mesos van oferir un recital de poesia acompanyada de melodies populars. Era una manera de dir que la festa dels 10 anys era al costat dels creadors de la paraula. Van editar un CD amb els enregistraments d’aquella vetlada amb el nom de Es pas d’en Revull, com una mena d’incursió lateral ple de sorpreses i amagatalls. Ara presenten el nou disc, amb un títol ben sonor, Xalandria, una paraula que ens remet al país del goig. I aquesta és probablement el tret distintiu de la seva música: una música per a l’exaltació dels sentits, com ho és la tradició de la música popular de la Mediterrània. Cada un dels seus concerts són una festa i ho serà també aquest diumenge 20 d’abril al Teatre Principal de Maó.

S’Albaida s’insereix una rica veta menorquina i incrementa un pòsit preciós de la nostra música més autèntica. Són, en certa manera qui han pres el relleu del grup Traginada, que ens va regalar amb versions molt polides de les més velles tonades i cançons. I és que la música d’arrel tradicional sembla que reviscola de nou, si bé mai no va deixar de ser cantada. Els darrers exemples a Menorca són Cris Juanico amb Memòria, i Miquel Mariano amb A ritme d’illa. La veta menorquina ha estat generosa: CPEP, Traginada, Joana Pons, Maria Àngels Gornés, i un munt de grups de folklore, etc. En general tota la cultura d’expressió catalana ha estat fecunda en la recuperació i actualització de les músiques tradicionals. S’Albaida té “un estil basat en la tradició menorquina i, per extensió, en el llegat de totes les conques de la Mediterrània. La força de les cordes, la vivesa i la contundència de la percussió, la definició de la flauta, la personalitat de les veus, el treball harmònic de les guitarres i el baix i la frescor de les composicions pròpies són el caràcter del grup”. Aquest és el resum del programa de presentació de S’Albaida d’un dels festivals més importants de música tradicional, el Tradicionàrius de Barcelona.

Què té la música de S’Albaida en Xalandria? Una gran capacitat de ser nova partint de melodies antigues. La gràcia es troba en el fet que les velles cançons de sempre prenen un vestit modern a base de flamants intrumentacions, ritmes densos i confluència d’altres tradicions musicals. Cosa que sempre ha fet la música del poble: agafar d’aquí i d’allà i encofurnar-ho a la pròpia sensibilitat. Escoltar-los ens ve a la memòria la delícia de la taronja en la seua plenitud, la rodonesa de la pedra polida per l’aigua, el brogit discret de les bestioles del món, la flaire de la terra assaonada, la lluentor de l’ona en batre les roques, la dansa del vers, la fressa de les copes frondes dels ullastres i tantes altres coses volgudes. I totes aquestes suggestions ens fan sentir ben a prop de la terra, de la concreció vertadera, en una afirmació contundent de la nostra personalitat musical i literària, lluny de les músiques enllaunades, manllevades.

Cantar pel món amb la pròpia veu per espantar les penes i dar gust a la gent, quina altra dèria humana és més fondament sentida? Viatjar per les músiques diverses amb la maleta heretada del país d’origen i tornar a cantar les cançons de sempre, les més sabudes, les fixades per la memòria fins a fer-se pell i cor alhora. Heus aquí la música que ens acompanya: la senzillesa de la melodia amanida per la riquesa de ritmes populars, timbres vibrants, tonalitats alegres, harmonies de fortuna. Quina llàntia d’arrels i horitzons de mar! Aquesta música tradicional té un aire de sinceritat, de certesa d’escorça, de fang i fusta singulars, talment un pa, rotund i amic. Ara que sabem com de valuosos són els vocables locals perquè visquin els sons múltiples del mosaic planetari, Xalandria té la sonoritat d’un mos a la poma de la saviesa. Perquè són les cançons canòniques d’una Menorca pregona que renovella el vestit de la floració, olorosa i esplèndida. Quina xalada.

dimarts, 22 d’abril del 2008

Moment dolç

Moment dolç

Tenim una història plena de mancances i d’abandonament. D’illa més aïllada n’ha sortit una cultura de la supervivència durant segles. Però el món d’ara, presidit per la mundialització, ha afavorit illes com la nostra. Les facilitats de transport, les comunicacions ràpides, les oportunitats han obert un ventall de relacions entre l’illa i la resta del món. És la cara positiva de la mundialització.

De la mateixa manera que la cultura catalana ha tingut els moments més esplendorosos quan ha gaudit de la llibertat d’un règim democràtic, així també ha succeït a l’illa. El breu període del Neoclassicisme n’és un exemple paradigmàtic. D’ençà que hem recuperat la democràcia usurpada pel franquisme, Menorca ha experimentat un creixement cultural mai no igualat en cap període de la seva història. Vivim un moment dolç quant a la producció, la difusió, la creació, la formació en l’àmbit cultural, no exempt però de perills. Repetesc: aquest nou panorama ha propiciat una de les etapes més generoses de la cultura menorquina. L’actual activitat cultural i els productes dels nostre artistes, escriptors, científics, tenen ara un moment dolç, tant en la formació com en el treball professional. És prou estimable la xarxa rica d’associacions, entitats, i amics de tantes coses que conformen una realitat culturalment travada. I és més que evident les personalitats que excel·leixen en els diversos camps.

Tanmateix aquest augment considerable de cultura artística i científica no ha anat prou acompanyada d’una política cultural ferma i clara en programes, foment i pressupostos. És un triomf de la societat civil, d’una envejable cohesió, fins ara, com em recordava el malaguanyat Eduard Delgado. Crec que la poca ambició política dels diversos governs que hem tingut a l’illa (amb escasses competències fins fa no res) i sobretot al Consolat de Mar no han estat a l’alçada de les expectatives de la gent.